[LLibreria Proa Espais, 20 de febrer de 2012]
Lluís Llort
En un món saturat d’estímuls en què sovint ens podem preguntar si calia publicar tal o tal altre llibre, de tant en tant apareixen alguns títols que mai (?) assoliran un lloc a la llista dels més venuts, però que són necessaris, agraïts i, per què no?, imprescindibles. Aquest és el cas de La cua de palla: retrat en groc i negre, escrit per Jordi Canal (Berga, 1955) i Àlex Martín (Barcelona, 1974) i publicat per Alrevès. Es tracta d’un llibre que recull la història d’una col·lecció mítica de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida per Manuel de Pedrolo del 1963 al 1970. En aquella primera etapa es van publicar una setantena de títols, el bo i millor de la literatura internacional de lladres i serenos.
Tots dos autors són difusors del gènere. Canal, a més de ser director de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat (la primera biblioteca pública del país dedicada a aquesta especialitat), va crear el fanzine L’H Confidencial, el primer club de lectura de novel·la negra de l’Estat espanyol i coordina el premi de novel·la negra L’H Confidencial. Martín és professors de llengua i literatura catalanes a la Universitat de Salamanca (el comprovant de la nòmina li deuen enviar per correu electrònic perquè ja sabem que els costa donar papers als catalans, per aquelles contrades); a més és coodirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la mateixa universitat i a publicat diversos assajos en què estudia el gènere, com ara Catalana i criminal. Obligats o més aviat gràcies a aquests currículums (resumits), la seva obra havia de ser rigorosa, clara i exhaustiva. Un crim perfecte.
Així, i seguint amb la trajectòria de la col·lecció, ens expliquen que el 1981 es va rellançar la col·lecció batejada com a Seleccions de la cua de palla, dirigida per Xavier Coma (que fa el pròleg de l’assaig de Canal i Martín), especialista en novel·la negra nord-americana. En aquesta segona etapa es van publicar uns 164 títols més. Del 1996 al 1998 es va publicar dins la col·lecció El Cangur, també de 62. Finalment, el 2006 va tornar a aparèixer com La nova cua de palla i des del 2009 dins la col·lecció labutxaca.
Els autors ja diuen que parlar de La cua de palla “és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d’alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta cua”. Oferir al mercat català traduccions de bones novel·les negres ja és valuós, en el moment en què es va iniciar la col·lecció encara més: en ple franquisme. D’aquí que, sobretot en el registre de l’argot, algunes d’aquestes primeres traduccions ara ens puguin grinyolar una mica…
Hi ha, però, un afegit que cal destacar: les portades i el disseny de la col·lecció de Jordi Fornas, que va morir l’1 de setembre passat. Fornas va unir el negre amb el groc perquè el contrast és fort i atractiu, molt modern per a l’època, a més de la tendència cromàtica europea de denominar groga la novel·la policíaca i negra, la negra. A banda del color, l’encert de la tria d’imatges esquemàtiques que suggereixen la trama, sovint carregades de sensualitat, va ser exemplar. (Per cert, tant al llibre com especialment la tasca creativa de Fornas han tingut el seu espai aquests dies a BCNegra.)
Martín i Canal afegeixen llistats en què podem saber tots els títols, els anys de publicació, els autors corresponents (Hammett, Chandler, Le Carré, Simenon, Dürrenmatt, Highsmith, Japrisot… i el mateix Pedrolo), els traductors (Pedrolo altre cop, Josep Vallverdú, Maria Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Rafael Tasis, Ramon Folch i Camarasa…) i encara han reproduït totes les portades i fins i tot anuncis de premsa i totes les adaptacions cinematogràfiques. Impecable.
Qui vulgui atresorar aquesta informació, prescindible en molts sentits, d’acord, però emotiva per als amants del gènere i útil per a una posteritat seriosa i no googuelera, que busqui aquest magnífic assaig de dos veritables especialistes i impulsors del gènere i també podran gaudir de l’anàlisi, acurada i recolzada en els molts comentaris (convenientment anotats a peu de pàgina) publicats a la premsa per tothom que ha tingut alguna cosa a dir al llarg dels anys de l’ascens i decadència d’una col·lecció mítica.
Abans de deixar el tema, tres apunts més en groc i negre, com les portades del que us avanço. En el pròxim blog us comentaré la nova col·lecció de novel·la negra i policíaca, crims.cat, publicada per l’editorial Alrevés i dirigida per Àlex Martín; també de la bona novel·la Hielo negro (Reservoir Books), del mexicà Bernardo Fernández Bef; i em sumo a les felicitacions a Paco Camarasa i el seu equip (com han fet tants i tants del 2 a l’11 de febrer) per l’organització i la qualitat que un cop més ha mostrat BCNegra, que ha tancat amb un nou èxit la setena edició. No explico res perquè ja és una pilota massa passada i els interessats ja heu estat al cas.
I ara (“no se vayan todavía hay más!”), tres comentaris d’altres novetats diverses.
Fa uns mesos us vaig parlar de Sebastià Bennasar, aquell que era un robot, recordeu? Fa un parell de mesos l’editorial Moll va publicar La mar no sempre tapa, novel·la amb què Bennasar va guanyar el premi Vila de Lloseta 2011. L’autor ens ofereix un cas protagonitzat per un personatge seu que ja ha manat les trames en algunes obres anteriors: Andreu Julià, periodista de successos a Mallorca.
La mar retorna el cadàver d’una professora d’universitat que havia localitzat uns textos inèdits d’autors de la Beat Generation de quan van ser a Mallorca als anys 60. El plantejament i la resolució són atractius, la redacció amb molt de ritme, els personatges funcionals, tot i que ben construïts, ara bé, una de les cartes que Bennasar juga és oferir la visió d’una Mallorca hivernal, en sentit climatològic i estacional, però sobretot metafòric. I una certa atenció a la gastronomia, sense estridències, de manera natural però estimulant els sucs gàstrics, com correspon a un autor de novel·la negra mediterrània.
També ofereix una visió hivernal, en aquesta cas de Nàpols, Maurizio de Giovanni a L’hivern del comissari Ricciardi, la primera novel·la de la tetralogia (una per cada estació de l’any) prevista per l’autor i que ha traduït Anna Casassas per a La Campana. Nascut a Nàpols el 1958, De Giovanni mostra la vida napolitana de primers del segle XX, en ple feixisme. El comissari protagonista és un personatge peculiar, un antiheroi que resulta interessant i que té la facultat de poder veure els darrers instants d’una persona abans de morir, circumstància que li permet aconseguir pistes valuoses. En aquest primer cas l’assassinat és el d’un prepotent cantant d’òpera. La resolució és correcta, però ho és més la creació d’un ambient particular molt atractiu, emparentat de lluny amb Camilleri i allunyat de la tradició nord-americana. Una reivindicació de la novel·la negra europea que val molt la pena llegir.
Tant Bennasar com Giovanni han participat a diferents actes de BCNegra, el primer per la seva novel·la i com a especialista teòric del gènere (us recordo que és autor de l’anàlisi dels darrers deu anys de novel·la negra en català, Pot semblar un accident, publicat per Meteora, i de 501 crims que has de conèixer abans de morir, Ara Llibres) i el segon com a convidat estranger per parlar-nos de la primera novel·la i de la segona, La primavera del comissari Ricciardi, publicada també a La Campana amb traducció de Casassas. En aquesta ocasió el cadàver que posa en marxa l’obra és el d’una tiradora de cartes i el comissari s’enfilarà per l’alta societat napolitana, fins al poder més alt (quin perill en època feixista), perquè té clar que l’ha assassinat un client. Fa bona pinta, oi?
Finalment, una mostra més que arribar és difícil, molt, però mantenir-se, encara ho pot ser més. Fa uns mesos, la col·lecció de Mondadori Roja & Negra publicavaEsta noche digo adiós, de Michael Korita, un molt bona novel·la, amb personatges potents, girs argumentals agraïts i ritme. Dins de la mateixa col·lecció ha aparegut El lamento de las sirenas (traduïda per Sergio Lledó), també de Korita i com a segona obra d’una nissaga amb els detectius Perry i Gradduk. Tot i que és una novel·la prou meritòria, ha perdut part de la grapa de l’anterior potser perquè la trama s’allargassa, resulta reiterativa. El detectiu Lincoln Perry i el seu company Ed Gradduk s’aguanten dempeus perfectament, però els referents de l’època clàssica resulten massa marcats: visualitzes una mena de Bogart amb gavardina, barret de feltre i cigarret, però l’aparició d’un ordinador t’obliga a canviar el decorat i la roba de manera brusca… Alguna cosa falla.
Avui us he donat la brasa més del que seria prudent: ho sento, se m’han acumulat els temes! Gràcies als que heu arribat fins aquí i… bona lectura.
