20 de novembre de 2017

La Tête en Noir,188, septembre-octobre 2017


La Tête en Noir, 188, septembre - octobre 2017

Descarrega'l des d'aquí





A celebration of crime fiction at Istanbul's Black Week literary festival

[The National, 19 november 2017]


Saeed Saeed



Murder was in the air at Istanbul’s Pera Palace over the weekend.
The literary hotel in Istanbul - run by the Dubai based Jumeirah Group - which hosted the likes of authors Agatha Christie, Ernest Hemingway and Ian Fleming in its 125 years, opened its doors to a new generation of writers with crime on their mind.
Running for its third edition, the two-day Black Week Festival – which concluded yesterday – brought together an international cast of mystery writers to discuss the craft and appeal of their trade.
Despite the festival’s young age, Black Week – the name is based on the term “black novels”, which is used to describe Turkish crime fiction has already managed to bring some esteemed authors to the city such as the UK’s Alexander McCall Smith and Norwegian noir specialist Joe Nesbo.
This year arguably had the most-high profile of all with British best-selling author and present James Bond novelist Anthony Horowitz and Canada’s Shari Lapena. whose 2016 novel The Couple Next Door has been a runaway success.
With both writers seasoned performers at international literary festivals, they could not hide their astonishment at their 19th century regal surroundings.
“It is like staying in a museum,” says Lapena. A self-confessed “huge fan” of Agatha Christie – who allegedly wrote parts of 1934’s Murder On The Orient Express in room 411, Lapena says she has been soaking up all the literary vibes of the establishment.
“The fact that I am staying only a couple rooms where Agatha stayed was just surreal to me,” she says.
“I wanted to go there and pay a visit, but the hotel said there was someone staying in there. I will hopefully see it before I leave.”
Indeed, despite all of its heritage, the Pera Palace is fully functioning business after all; book lovers can stay in rooms occupied by Hemingway (facing the ocean off course) and French writer Pierre Loti (with views of the coast and downtown). However, it is Christie’s room - with its surprisingly minimal burgundy and wooden furnishings – that remains the hotel’s calling card.
Horovitz says visiting the room was almost akin to a spiritual experience.
“I sat on the desk where she wrote parts of Murder On The Orient Express,” he says.
“It is exciting, you feel the flow of inspiration, history and great writing. I mean, when I wrote books on Sherlock Holmes and James Bond, I bought books that had signatures of Sir Arthur Conan Doyle and Ian Fleming because I wanted to have that link to the past. Because great writing is like a force and energy that you wanted to be in contact with and hopefully draw some of it to your own work.”
There was none of those historical flourishes in the modern surroundings of the hotel’s ballroom, where the festival sessions focused on the overall appeal of crime fiction.
One of which is how the genre’s plotlines often play with memory.
“I think that is basically the fundamental block of all fictions,” says Jeffrey Moore. The Canadian author, whose award winning 2004 novel The Memory Artists revolves around a central character’s battle with Alzheimer’s, states that all good writing attempts to describe first time moments.
“That’s really the challenge with all fiction,” he says.
“Literature tries to remind us of things we tend to forget. Stories are about trying to take all these strands of memory and harmonising them through the writing. We try to describe like a child seeing a rainbow through the mist for the first time or a distant ship passing through night."
Turkish author Alper Canıgüz, who is behind a series of crime novels based on a semi-mute genius child investigator, puts his success down to crime literature providing certainty and emotional succour in these challenging times.
“This is why we also love antiheroes because they are powered by a sense of vengeance and that is a natural feeling off course” he said in his session.
“It is also about the need to see good triumph evil, which you don’t much see in reality today. Crime novels provides that satisfaction that we often miss out on.”
Lapena does not necessarily agree with that stark assessment. She says crime novels provide more than appeal to our darker impulses.
“It’s not so much about revenge but about how characters can somehow feel powerless. It is about them feeling downtrodden and through their journey they get their power back. I don’t look at that as necessarily revenge, which I think is quite negative. I know for my work, for instance, it is about empowerment,” she says.
“Also, crime fiction has expanded now. It is not so much black-and-white. There is a big greyer area so it’s not so much about black-and-white anymore. There is more ambiguity now in these stories and that reflects real life. I like to think of crime fiction as reality going of the rails.”





Crimen on the Rocks, d'Alfonso Vázquez


Alfonso Vázquez. Crimen on the Rocks. Madrid: Rey Lear, 2014. ISBN: 978-84-942391-1-3

San Roque on-the-Rocks es una colonia española en territorio británico, situada en el Canal de Bristol. Nada más acabar la II Guerra Mundial, el rechazo de la ONU a la España de Franco lleva al dictador a realizar un viaje relámpago a San Roque, para darse un garbeo internacional. La visita coincide con una serie de misteriosos asesinatos que rompen la paz de la colonia y ponen a prueba la capacidad del comisario Antonio Mompou, un policía represaliado por la dictadura de Primo de Rivera que cuenta como único apoyo solidario en la colonia con la amistad del periodista Julio Camba, inquilino de un hotel de la localidad desde el comienzo de la Guerra Civil española. Mientras avanza la investigación se da a conocer la historia de San Roque on-the-Rocks, un Gibraltar español conquistado a los ingleses por la Armada Invencible, donde las brumas británicas se confunden con la afición a las partidas de dominó, el flamenco y las corridas de toros. Cargada de humor y de intriga hasta el último momento, Crimen on the rocks ha obtenido el XVII Premio Francisco García Pavón de Narrativa Policiaca fallado en 2014.





19 de novembre de 2017

la novel·la negra i policíaca en llengua catalana, per Àlex Martín Escribà

[Vespres literaris, 14 de novembre de 2017]


“La recepció i divulgació de la novel·la negra i policíaca en llengua catalana ha anat quallant de mica en mica. Catalogada com a subliteratura i desvinculada del gènere novel·lístic en majúscula, bona part de la tradició fins ben entrada la dècada dels setanta va ser la consideració d’un gènere popular i en forma de traduccions.  Actualment,  però,  gaudeix d’una excel·lent producció i,  àdhuc,  podem parlar d’una certa tradició i consolidació.

Si ens atenem a l’ordre cronològic,  podem considerar el naixement del gènere negre i policíac a casa nostra a partir de l’aparició l’any 1908 de Les aventures de Sherlock Holmes,  amb més d’una trentena de títols i magnífiques cobertes de Joan G. Junceda, autor que recordarem també per la creació dels gràfics, l’any 1911,  de la famosa figura de Bolavà, un detectiu eixerit.  D’altra banda, s ’hi fan traduccions: Carles Riba tradueix Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morgue, Editorial Catalana, 1918, i també alguns dels seus contes terrorífics), mentre que la revista Llegiu-me publicarà alguns relats curts d’Ellery Queen.

Alguns anys més tard tenim ja la publicació de relats i novel·les,  això sí,  de caire paròdic i imitatiu: L’assassí i el seu compliç (1924), de Jacint M. Mustieles;  La meva mort (1924), de M. Poal-Aregal;  El misteri del bosc d’Aubac (1926),  de Jaume Roig Solana, o  Com vaig assassinar a Georgina (1930), de Domènec Guansé,  en serien bons paradigmes. Destaquem les aportacions esporàdiques d’autors de culte: en primer lloc, Cèsar August Jordana, que va escriure l’any 1927 l’obra  El collar de la Núria,  una novel·la policíaca a l’ús que gira entorn de la desaparició d’aquesta joia, i tanca la paròdica Crim (1936), de Mercè Rodoreda, rebutjada posteriorment per l’autora.  Des del punt de vista històric cal convenir que en el moment en què una obra parodia un gènere és perquè aquest està consolidat.  De fet,  la paròdia és un indicatiu de la presència i popularitat de la narrativa detectivesca.  Amb la seva obra,  per tant,  quedava clar que el camí seguit pel relat policíac a Catalunya no tenia gaire diferència amb el d’altres cultures pel que fa a la recepció i conreu d’aquesta mena de literatura.  Ara bé,  com hem dit abans,  els problemes vindran donats per la manca de continuïtat d’aquest corrent cap a la normalitat cultural.

Dins d’aquesta penombra inicial, tres llums van destacar en la negra postguerra franquista. La primera es deu a Rafael Tasis i Marca (1906-1966),  amb la publicació d’una trilogia –La Bíblia valenciana (1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960)–, protagonitzada per dos personatges serials: el comissari Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldés. Tot i la vessant enigmàtica que planteja l’autor al llarg de la trilogia, l’interès de la novel·lística de Tasis resideix almenys en dos aspectes: el primer, el valor sociològic, històric, i com no, estilístic, que ofereix a les seves novel·les tot un testimoni del que havia estat la Barcelona del seu temps.  El segon, la consolidació de la novel·la policíaca en català cap a un tipus de narrativa en la qual es comencen a tenir en compte –més enllà dels elements d’intriga- aspectes d’ordre social o,  si es vol,  plantejaments ideològics que transcendeixen molt més enllà de la literatura de pur entreteniment. De manera més esporàdica cal citar la figura de Maria Aurèlia Capmany,  que aporta dues novel·les ben interessants: Traduït de l’americà (1959), i, ja ben entrada la dècada dels setanta, El jaqué de la democràcia (1972). De la mà del prolífic Manuel de Pedrolo ens arribaria la llum definitiva. L’amistat i el mestratge que Tasis va exercir sobre ell i el contacte amb Ferran Canyameres a l’editorial Albor van despertar l’entusiasme de l’escriptor lleidatà per conrear aquest tipus d’escriptura.  La introducció del model nord-americà dels Estats Units,  més preocupat per reflectir una realitat i una denúncia social que no pas per resoldre un simple trencaclosques,  va interessar de bon grat un autor com Pedrolo,  sempre preocupat per les experiències humanes i per reflectir l’home del seu temps. D’aquí s’explica l’aparició de títols comEs vessa una sang fàcil (1954),  L’inspector fa tard (1960),  Joc brut (1965) o Mossegar-se la cua (1968),  en què les situacions complexes, la moralitat i l’opressió dels personatges són algunes de les constants més destacades.

A més de la seva producció original, un dels grans detonants per al gènere en català va ser la creació de col·leccions durant la dècada dels seixanta. En primer lloc, i per ordre d’importància, “La Cua de Palla”,d’Edicions 62, dirigida i seleccionada per Pedrolo,  va fer que la novel·la negra,  policíaca i d’espionatge comencés a tenir una presència activa al nostre país: Hammett, Chandler, Mc Coy, Cain, MacDonald, entre els americans, i Simenon, Le Breton, Very i Dürrenmat, entre els europeus.  Sota aquest aixopluc n’apareixen d’altres: Aymà Editors publica la col·lecció “Enjòlit” l’any 1964-65 i decideix publicar fins a nou aventures d’Ian Fleming (James Bond) i autors d’espionatge: Eric Ambler, Julian Semiònov, Len Deighton, entre d’altres. A la vegada, l’editorial Molino publicà en una col·lecció fugaç anomenada “L’Interrogant”, amb quatre novel·les d’Agatha Christie en català: L’assassinat de Roger Ackroyd,  Assassinat a l’Orient Express,  Sang a la piscina i Un gat al colomar.  Malgrat l’intent de captar lectors i d’introduir un gènere popular i atraient,  totes van haver de plegar després d’una dedicació amb totes les implicacions.

Caldria,  doncs, esperar fins a la dècada dels setanta i vuitanta perquè hi comencés a haver una certa tradició. A partir d’aquell moment la repressió es comença a fer més lleugera i sorgeix la primera generació d’escriptors de novel·la negra en català.  En aquest sentit,  l’aparició d’una figura senyera com va ser la de Jaume Fuster i la seva publicació De mica en mica s’omple la pica (1972) va engegar un maquinària que ja no tindria aturador. El seu coneixement del gènere –n’era tot un especialista–, els seus jocs intertextuals i homenatges (Tarda, Sessió contínua, 3,45) van ser les peces d’engranatge que van unir totes les generacions anteriors i posteriors del gènere negre en català. Treballador incansable,  jugador compulsiu i defensor de la literatura de gènere, va obrir a poc a poc un camí fins a un moment inèdit en la literatura catalana. Fuster tingué alguns franctiradors interessants que l’acompanyaren: Ramon Planes amb Crim del carrer Tuset (1973); Núria Mínguez amb Una casa a les tres Torres (1974); Lluís Utrilla amb Una llosa de marbre negre (1974), i Llorenç Sant Marc amb El pacte de Lausana (1979), La mort del Benefactor (1981) i Els comptes clars (1984) s’apropen al gènere.

El mèrit de tot aquest treball previ es va començar a recollir durant la dècada dels vuitanta. “Seleccions de La Cua de Palla” tornava al mercat sense fer fallida sota el comandament de Xavier Coma i amb criteris ben diferents: publicar només autors nord-americans.  Un any després,  Fuster torna a seduir els lectors amb les aventures d’Enric Vidal amb La corona valenciana (1982), i, sobretot, amb el col·lectiu Ofèlia Dracs i l’aventura que va suposar Negra i consentida (1983),  que va engrescar-ne molts a continuar pels camins de la novel·la negra i policíaca. A noms com els de Maria-Antònia Oliver,  Antoni Serra,  Margarida Aritzeta,  s’hi van afegir els de Josep Maria Palau i Camps,  Guillem Frontera,  Joan Bohigues, Albert Draper,  Llorenç Capellà,  Isabel Clara-Simó,  Damià Borràs,  Josep Lluís Seguí,  Ferran Torrent,  Magí Roselló,  Jordi Viader,  Miquel Porter,  Xavier Moret,  Xavier Borràs,  Assumpció Maresma... Alguns participarien en la citada col·lecció,  que combinava la publicació d’autors catalans amb estrangers.  Precisament aquesta delataria Andreu Martín i el faria un dels autors més interessants,  prolífics i longeus que hi ha hagut i que encara tenim en la història del gènere a casa nostra.


Sota l’auspici d’aquesta bonança de circumstàncies, els anys vuitanta i noranta van suposar, doncs,  el primer moment cabdal pel que fa a la presència de llibres de gènere negre en català. Mentre la primera dècada va anar incorporant noms, també van assumir un paper decisiu les col·leccions de narrativa i misteri,  que es van multiplicar en aquell moment,  com ara “La maleïda”, de l’editorial Pirene“Barcelona, màxima discreció”, de Timun Mas, o “El laberint de paper”, de l’editorial Empúries, entre d’altres.  Durant la segona dècada,  la dels noranta,  es produeix una davallada,  motivada en part per la producció:  les nombroses ressenyes i l’oferta de llibres van superar amb escreix allò que el mercat i el lector podien absorbir.  La crisi tàcita es va anar fent explícita a mesura que avançàvem en els darrers anys de segle. Tancament de col·leccions o manca de ressò mediàtic dels autors eren alguns dels motius per consignar una davallada considerable respecte a l’eufòria anterior.

I és així com arribem al nou mil·leni i a l’espectacular ressò del gènere negre i policíac en l’actualitat.  Aquests darrers anys són els més reeixits i prolífics que es coneixen pel que fa a la novel·la negra i policíaca en català.  Bona prova del que dic resta en evidència no només amb una extensa nòmina d’autors que cobreixen amb escreix gairebé tota la geografia dels Països Catalans:  barcelonins, encapçalats per Andreu Martín i seguits per Teresa Solana, Jordi de Manuel, Xavier Bosch, Lluís Llort, Sebastià Jovani, Pau Vidal, Marc Pastor, Jaume Benavente, Rafael Vallbona; lleidatans: Pep Coll, Ramon Usall, Joan Francesc Dalmau; gironins: Agustí Vehí, Josep Torrent, i tarragonins: Jordi Cervera, Salvador Balcells, Jordi Pijoan, entre molts altres.  Sortint del Principat, des de Mallorca –indret sempre molt prolífic pel que fa al gènere negre i policíac: Sebastià Bennasar, Miquel Vicens, Àlex Volney; València, amb una llarga llista d’autors: Xavier Aliaga, Vicent Usó, Juli Alandes, Andrea Robles, Albert Hernández, i ja de la zona transfronterera, on destaca l’andorrà Albert Villaró.

A la llarga llista de noms cal sumar-hi la presència d’editorials que sense tenir una col·lecció específica del gènere n’han publicat alguna novel·la, l’aparició de premis (Ferran Canyameres, Crims de Tinta),  la publicació fins avui d’assajos al voltant de la qüestió (Catalana i criminal: La novel·la detectivesca del segle XXPot semblar un accident: la novel·la negra i la transformació dels Països Catalans (1999-2010)Negra i mallorquina: Orígens i evolució de la novel·la policíaca a Mallorca, La cua de palla: retrat en groc i negre), i la tornada de col·leccions específiques (com el cas de “La Negra” o de la citada “La Cua de Palla”), que han aprofitat el prestigi que havien tingut en dècades anteriors per tornar el mercat. D’altres han aparegut per primera vegada al mercat, com ara “Crims.cat”, que publica autors catalans combinats amb estrangers. Altres aportacions interessants són la creació de noves formes de difusió, propiciades en primer lloc per Internet, que crea contínuament eines per a la comunicació i la difusió,  així com també centres especialitzats com la Biblioteca La Bòbila,  nascuda l’any 1999 a l’Hospitalet de Llobregat,  que es dedica a difondre i promoure el gènere negre i policíac amb un fons especialitzat,  o la presència de Negra i Criminal,  una llibreria especialitzada en el gènere.


Així, doncs, aquesta panoràmica actual,  a desgrat de la brevetat de l’escrit,  resulta ben captivadora tant pel que fa al nombre d’autors com per l’interès d’introduir aquest tipus de narrativa. Unes dades ben engrescadores i optimistes que ens permeten parlar ja d’una cert símptoma de normalització de la nostra producció del gènere negre i policíac.”



Los demonios de Berlín, d'Ignacio del Valle


Ignacio del Valle. Los demonios de Berlín. Madrid: Alfaguara, 2016. ISBN: 978-84-204-1972-5

Berlín, 1945. Los soviéticos avanzan, imparables, por las calles llenas de escombros, la lucha es durísima en la ciudad y la derrota alemana inminente. El capitán Arturo Andrade, miembro del SIAEM (Sección de Información del Alto Estado Mayor), está en medio de ese caos. Su misión: hallar al asesino de Ewald von Kleist, un científico del programa atómico cuyo cuerpo ha sido hallado en la cancillería del Reich con un misterioso diagrama en los bolsillos.
Así comienza este thriller escrito con pasión y rigor documental que, con un ritmo que no da respiro al lector, relata otro caso del soldado de la División Azul Arturo Andrade, que vuelve a protagonizar uno de los episodios más siniestros de la historia contemporánea: el final de la segunda guerra mundial.






18 de novembre de 2017

Entre pillas anda el juego, de Janet Evanovich


Janet Evanovich. Entre pillas anda el juego: otra disparatada aventura de la detective más sexy. Traducción Manu Berástegui. Madrid: Suma de Letras, 2006. ISBN: 84-96463-28-1

Como siempre, para resolver el caso contará con la "inestimable" ayuda de la abuela Mazur, una septuagenaria loca por las armas de fuego, de sus amigas la ex prostituta Lula y el travesti Sally Sweet y, cómo no, de su ¿novio? Joe Morelli quien todavía no sabe si pedirla en matrimonio o poner tierra por medio.

Y como era de esperar estando Stephanie por medio, no tardan en sucederse los equívocos y las catástrofes.

Cualquiera que haya leído alguna novela de esta serie se convierte automáticamente en un adicto: nadie puede escapar al ácido y peculiar sentido del humor y la incoherente personalidad de su protagonista, digna heredera de las mejores heroínas de la comedia americana.





17 de novembre de 2017

Los perros y los cuchillos d'Alicia Estopiñá


Alicia Estopiñá. Los perros y los cuchillos. Barcelona: Ed. del Serbal, 2015. ISBN: 978-84-7628-821-4

El casual hallazgo entre escombros de un cuadrito singular y sin valor aparente es, en realidad, la punta del iceberg de una colección de valiosísimas, extravagantes e irreverentes obras de arte que, durante la Guerra de la Independencia, un grupo de iluminados escondió en algún rincón del inextricable laberinto de túneles que surcan el subsuelo de Valderrobres, un pueblo del Maestrazgo turolense. 

A la búsqueda del citado botín, varios personajes convergen y se enredan en una frenética trama de persecuciones y muerte. Un pintor que se hace llamar Merlot, una pareja de abogados poco convencional, un gestor cínico, una seductora viuda, un perro asesino, una puta desvalida, una banda de mafiosos y otros individuos peculiares, configuran una novela de acción y ritmo frenéticos, narrada con ironía y sentido del humor, que arrastra al lector desde la primera a la última línea del libro.




16 de novembre de 2017

Motors de coneixement

[L'Hospitalet, 328, 13 de novembre de 2017]

Cristina Sánchez. Fotos: Gabriel Cazado

 

La Xarxa de Biblioteques de L’H ha esdevingut una porta oberta al coneixement, a través de publicacions en paper, suports audiovisuals, connexions a internet, projeccions de cinema, cursos, presentació de llibres i activitats diverses. En són vuit i cadascuna té un perfil singular

La Xarxa de Biblioteques de L’Hospitalet és un dels serveis millors valorats per la ciutadania. Així ho referenden tots els baròmetres. L’últim, l’Enquesta sobre els barris de L’H, realitzada aquest estiu i publicada a l’octubre, mostra que als barris on hi ha biblioteca, aquest equipament és un dels principals espais de referència per als veïns, amb un índex de coneixement que supera el 88%. Les vuit biblioteques de la ciutat tenen un total de 117.090 usuaris inscrits i en l’últim any han guanyat 5.489 socis. Bona part del seu atractiu respon a l’àmplia varietat de serveis que ofereixen –Molt més que llibres, com diu un dels seus eslògans– i al fet que permet accedir a la cultura en igualtat de condicions a tota la ciutadania, sense límits per edat, formació, situació econòmica o discapacitat. 

El baròmetre també indica que el 46% dels veïns del barri on és la biblioteca la fan servir i, en general, la puntuació que reben aquests espais supera el 8 en una escala del 0 al 10. 

Però, què passa als barris on no hi ha físicament una biblioteca? Segons aquesta enquesta, ni els veïns de Sanfeliu, ni els de Can Serra ni els de les Planes, situen una biblioteca com a lloc de referència, malgrat que la Unesco marca com a ràtio ideal disposar d’una biblioteca pública a 20 minuts a peu de casa i els vuit equipaments de L’Hospitalet se sobreposen en moltes zones. Un exemple és el cas de Gornal i Granvia Sud, que fan seva la Biblioteca Plaça d’Europa de Santa Eulàlia, pròxima als dos barris. 

En els primers sis mesos d’aquest any, les biblioteques de L’Hospitalet han rebut 452.591 visites presencials i han prestat 224.714 documents del seu fons de 443.050. “Les xifres de visites presencials es mantenen estables,” –afirma Anna Riera, cap del Servei de Biblioteques de l’Ajuntament– “però s’observa fa uns anys un augment de les visites al web on els usuaris consulten els catà- legs i reserven els documents. També és cert que ara poden endur-se més documents per usuari i per més temps i el préstec es pot renovar on line”. Des de gener s’han registrat 52.102 visites al web.

Un altre dels serveis en ascens és l’ús gratuït d’internet, connexió wifi i programes informàtics. En el primer semestre de l’any s’han registrat 93.508 usos, més de la meitat dels 161.891 del 2016. Fons, centre d’interès i activitats Les biblioteques han confeccionat fons especials dedicats a temà- tiques d’interès a la ciutat. Parlem d’art contemporani, còmic, blues, cinema espanyol contemporani,  teatre i arts escèniques, gènere negre i policíac, vida sana i local, dedicat a L’Hospitalet. També disposen de centres d’interès centrats en ocupació, educació per a mestres, infància i diversitat funcional, aprenentatge d’idiomes, ciència de pel·lícula i primers passos. 

I, a banda de llegir i consultar informació en tot tipus de suport, les biblioteques de L’Hospitalet ofereixen una completa agenda d’activitats culturals gratuïtes de temàtiques ben diferents —més de 1.600 des de gener—, que han atret 30.079 persones. Parlem d’exposicions, clubs de lectura i de conversa, concursos, presentació de llibres, lectura de contes, tallers i cursos, activitats educatives, projecció de pel·lícules, recitals poètics, petits concerts i qualsevol iniciativa que contribueixi a socialitzar la cultura. I n’hi ha per a tots els gustos. A Bellvitge es llegeixen contes amb ‘amics peluts’; a Josep Janés tanquen el dia escoltant òperes de Giuseppe Verdi; a Plaça d’Europa els usuaris concursen pel millor microrelat històric i, a la Bò- bila, pel millor microrelat negre; a la Florida els infants fan contes; a Tecla Sala tenen les últimes novetats en manga; a Can Sumarro el jardí ens convida a agradables vetllades, i a Santa Eulàlia és el paradís de rapsodes i poetes. 

I el futur? Com es veu el futur?. Respon el regidor de Cultura, David Quirós: “Les biblioteques han de ser espais per a la cohesió social, participar en el desenvolupament de la comunitat, reinventar-se per adaptar-se a les necessitats canviants de la ciutadania, ser laboratoris de creació, no només gestors d’informació, i establir sinergies amb diferents sectors per augmentar el seu potencial”.

Servei més accessible i inclusiu

Les biblioteques de L’Hospitalet han posat en marxa aquest any diferents mesures per millorar l’accessibilitat dels seus serveis arran d’una subvenció de la Diputació de Barcelona. Han instal·lat bucles magnètics a la Tecla Sala (equip que transforma l’àudio en sons magnètics que puguin captar els audiòfons, lliure de reverberacions i soroll ambiental), han editat la Guia de benvinguda amb criteris de lectura fàcil per fer-la més comprensible i un targetó en braille amb les dades bàsiques de contacte de les biblioteques. A més, han elaborat una guia de lectures inclusives per a aquelles persones que tenen alguna discapacitat, problemes de comprensió lectora o d’alfabetització, que permet a tothom accedir en igualtat de condicions a la cultura. 

La guia recull els llibres editats amb una mida més gran de lletra per a persones amb dificultats de visió; audiollibres dramatitzats per un narrador per a persones cegues o amb dificultats de visió; llibres electrònics que es poden descarregar per internet i evitar desplaçaments per a persones amb mobilitat reduïda; llibres de lectura fàcil per a persones amb dificultats lectores; llibres en llengua de signes per a tots els infants, que inclouen cançons; contes en sistema pictogràfic de comunicació; DVD amb subtítols per a persones sordes, i DVD amb audiodescripció per a persones cegues. Tots es poden trobar a les Biblioteques de L’Hospitalet i, a més, la guia recomana editorials que treballen aquests formats.

Tecla Sala: La instal·lació central que vetlla pels escriptors locals


És la Biblioteca Central de la ciutat. A banda dels serveis habituals, disposa de fons especials dedicats als blues, el còmic i l’art contemporani, a més del llegat de mossèn Homar. També impulsa el blog L’Hospitalet escriu i cada dos anys acull la trobada d’escriptors de L’Hospitalet i l’edició de la guia que recull les seves darreres publicacions.

Can Sumarro: Un jardí obert a la cultura en ple barri del Centre


L’antiga masia va acollir la primera biblioteca de L’H. El seu jardí s’ha obert a poc a poc a la ciutat i avui rep actes de tot tipus. El pioner fou la Trobada de cavallers, dracs i princeses a les Festes de Primavera. Ara ja són clàssics el Primavera in Black, el Festival de Petit Format i molts d’altres. Can Sumarro té un fons de cinema espanyol i un altre de ciència.

Santa Eulàlia: La poesia com a eix de la lectura i dels sentiments


La instal·lació disposa dels serveis habituals: sala d’adults, d’infants i connexió a internet, i ha especialitzat les seves activitats en la poesia, que pren embranzida amb la celebració del Festival Acròbates, i promociona els poetes locals. També manté el blog El so de la paraula amb activitats i concursos sobre poesia.

La Florida: Aprendre anglès en grups de conversa de totes les edats


Parlar-ne és una bona forma de practicar l’anglès i és un dels eixos de la biblioteca, que manté grups de conversa per a infants, joves i adults. A més, convoca cada any concursos de contes i punts de llibre, programa projeccions de cinema al Centre Municipal Ana Díaz Rico i organitza un grup de lectura de novel·la romàntica.

Josep Janés: Pionera en accessibilitat i inclusió a Collblanc-la Torrassa


L’equipament va ser finalista del Premi Biblioteca Pública i Compromís Social 2014 per la seva tasca a favor de la lectura per a tothom, amb un centre d’interès amb materials i activitats relacionats amb la infància i la diversitat funcional i les necessitats educatives especials. També té fons especials de teatre i arts escèniques.

Plaça d'Europa: Els nadons també són usuaris de la biblioteca


La biblioteca, que comparteix edifici amb l’escola bressol La Casa dels Contes, té un fons especialitzat de materials i activitats per a infants des dels 0 anys. També té la col·lecció de música independent donada per Bad Music, guies d’il·lustració i disseny gràfic i una aula multimèdia. Organitza un concurs de microrelats de tema històric.

La Bòbila: El santuari de la novel·la negra i policíaca


El més conegut de la Bòbila és el seu fons de novel·la negra i policíaca i el premi L’H Confidencial, al voltant dels quals hi ha presentació de llibres, fanzins i revistes. Però aquesta biblioteca ofereix molt més, com un fons especial per a l’aprenentatge d’idiomes que compta amb material d’autoaprenentatge i guies sobre els millors cursos.

Bellvitge: De l’hort a la biblioteca, una aposta per la vida sana


La de Bellvitge impulsa el programa De l’hort a la biblioteca, per ajudar en la creació d’horts urbans i fomentar la dieta i la vida sana amb un fons especialitzat. També té un fons de flamenc, un centre de documentació sobre el barri, un centre d’interès sobre ocupació, una aula multimèdia, una terrassa de lliure accés i una sala chill-out.













Jazz blanco, de James Ellroy (Literatura Random House)


James Ellroy. Jazz blanco. Traducción de Hernán Sabaté. Barcelona: Literatura Ransom House, 2017. ISBN: 978-84-397-3306-5

Asesinatos, palizas, sobornos y extorsión: gajes del oficio para David Klein, teniente del departamento de policía de Los Ángeles, una ciudad atenazada por una compleja red de mafiosos, políticos y policías en la que nuestro antihéroe es conocido como «el ejecutor».
Cuando en el otoño de 1958 los federales den comienzo a una exhaustiva investigación contra la corrupción policial, el caos se apoderará de todo. Klein es el centro de las acusaciones y su vida parece venirse abajo. Él, sin embargo, está dispuesto a lo que sea para poder salir vivo.
Jazz blanco es una novela extraordinaria, brutal fresco de una ciudad donde reinan las ambiciones más descarnadas, y que cierra de forma magistral el Cuarteto de Los Ángeles, tetralogía que se ha convertido en un clásico de la novela negra del siglo XX.




« Indomptable » du Cubain Vladimir Hernández : un excellent roman qui allie suspense et action

[Nouveau Espaces Latinos, 3 novembre 2017]

Christian Roinat


Mario Durán et Rubén Figueredo, tous deux nés pendant la Période spéciale, qui suit immédiatement la chute de l’URSS, pendant laquelle Cuba se débattait dans des problèmes économiques insurmontables, sont devenus des amis inséparables. Ils sont tous deux spécialistes en informatique et leurs compétences complémentaires les avaient aidés à se rapprocher. Mais que faisait Durán en prison ? Et comment se fait-il qu’on l’ait libéré bien plus tôt que prévu, sans lui donner d’explication ? Rubén, qui vient le chercher à sa sortie de prison, semble rouler sur l’or. La réponse à ces questions arrive vite : un mystérieux Sandoval, un grand Noir musclé style voyou vient leur confier une « mission », visiblement il a eu les moyens de les faire libérer ainsi.
La « mission » est un classique : ouvrir un coffre fortement protégé par de l’informatique de haut niveau. Il ne manque ni le borgne patibulaire, ni la superbe fille, elle aussi un brin inquiétante, ni le commanditaire inconnu. Voilà pour le côté « classique » d’Indomptable. Le plus, c’est le rythme, la maîtrise de Vladimir Hernández à faire avancer de façon implacable son récit et à tenir le lecteur en haleine à chaque instant.
Les trois parties du roman s’apparentent aux trois actes d’une tragédie (à l’envers ?). En parallèle avec l’histoire qui avance sans faiblir, Vladimir Hernández montre le quotidien des Cubains modestes, les ravages intimes causés pour beaucoup par la guerre menée vingt ans plus tôt en Angola, les privations de chacun, les luttes sans fin pour améliorer l’ordinaire, le désenchantement de tous. Le père de Durán, traumatisé par son passé militaire, matérialise sa propre désillusion en collectionnant de façon  obsessionnelle de vieux magazines parce qu’il veut prouver avec ces documents les mensonges de l’État qui réécrit l’Histoire.
Pourtant aucun ne renonce. Indomptable, le surnom de Durán, peut s’appliquer à la plupart des Cubains. À côté de Durán, luttant contre plus forts que lui, on voit vivre des petites gens, son père Gilberto ou Dunia, fille d’un compagnon de guerre de Gilberto qui s’occupe de lui. Rien n’est facile pour eux, mais ils luttent à leur manière, c’est aussi ce que montre fort bien cet excellent roman qui allie suspense et action.
Indomptable, de Vladimir Hernández, traduit de l’espagnol (Cuba) par Olivier Hamilton, éd. Asphalte, 256 p., 21 €. Vladimir Hernández en espagnol : Indómito,, Roca, Barcelone / Habana réquiem, Harpercollins, Madrid.



Ted Lewis: the great British crime writer you’ve never heard of

[The Spectator, 18 november 2017]



His gritty fiction inspired Get Carter and the birth of Brit Noir. But only now is he receiving his due



If you search Google Images for Ted Lewis, the results show an American jazz-age band-leader in a battered top hat, or the determined features of the world champion boxer Ted ‘Kid’ Lewis, the ‘Aldgate Sphinx’. In between falls a picture of the crime writer Ted Lewis perched on a stool at a cable-strewn film location in 1970, portable typewriter on his knees, cigarette on his lip, and a sardonically knowing look which says that after years of struggle, overnight success has finally arrived. The film was Get Carter, anote-perfect transcription of Lewis’s hardboiled masterpiece Jack’s Return Home, published in February that year.
Alfred Edward Lewis — Edward to his parents, Ted to his friends — was born in Manchester in 1940, but grew up in the Lincolnshire town of Barton-upon-Humber, close by the southern end of the Humber Bridge, where he roamed as a child with a group of friends called the Riverbank Boys. For more urban excitement, there were Hull and Scunthorpe nearby, and despite the film’s distinctive Newcastle and Gateshead locations, the home to which Jack returns in Ted’s book is essentially Scunthorpe, with a side order of Grimsby.
One of the most valuable aspects of Nick Triplow’s welcome new book — the first biography of Lewis — is the care he has put into finding a wide variety of the author’s family, friends, colleagues and acquaintances. From Ted’s earliest days at school, through his time at Hull Art College, playing piano in local jazz bands, working as an illustrator in London and on the animated Beatles film Yellow Submarine, there are many first-hand reminiscences of a man whose story was previously very sketchily known. If only someone in the mid-20th century had put equal effort into locating people from the formative years of Raymond Chandler and Dashiell Hammett.
AdTech Ad
The portrait which emerges is of an innovative and profoundly talented writer who had difficult relations with many of those around him, not least because of his lifelong attachment to alcohol. He was a regular pub-goer from the age of 14, so it is hardly surprising that his evocations of dismal bars with ‘singing till 10, fighting till 11’ are pin-sharp.
After a relatively conventional debut novel in 1965, All the Way Home and All the Night Through, Lewis moved into crime fiction towards the close of the 1960s, as the high-profile trials of London gang figures such the Krays and the Richardsons made headlines. By setting a hard man from the Smoke against the North Lincolnshire landscape of his youth, and employing flint-eyed realism mixed with deadpan humour, Lewis broke sharply with the historical conventions of the genre in the UK. That the film rights to Jack’s Return Homewere optioned at the manuscript stage, and swiftly adapted into arguably the finest British crime film of the past 50 years, was both Lewis’s crowning achievement and the beginning of his dilemma. Where do you go now?
Triplow interviewed the director Mike Hodges, but didn’t reach the film’s star, Michael Caine. No mention is made of the fact that Caine was actually co-producer (unlisted onscreen, a common practice in an industry where the saying goes, ‘You take screen credit, I’ll take bank credit’). Caine is presented here simply as a casting decision, but as he recalled in his 1993 autobiography, What’s it All About?, he went into partnership beforehand with the film’s producer, Michael Klinger, who had already bought the rights to the book, and the two of them then jointly chose Hodges to direct.
Ted, as his ex-wife once recalled, ‘would have killed’ for the chance to script the film which eventually used so many of his lines almost verbatim, but was never offered the chance. His excellent follow-up novel, Plender (1971), was not greeted with the same success or Hollywood attention, and as the 1970s progressed, despite worsening health, Lewis published another six books — twice bringing back Jack Carter in novels set before the action of the first — as well as writing TV scripts for the long-running police series Z-Cars. He understandably resented the success of its newer rival The Sweeney, feeling that it had co-opted much of what Jack’s Return Home had pioneered — although to be fair, G. F. Newman’s landmark bent copper novel Sir, You Bastard (1970) also helped pave the way for this more hard-bitten portrayal of law enforcement.
In 1992, Allison & Busby began their commendable reissue programme of Ted Lewis’s long-out-of-print crime novels, and by the close of that decade, younger writers such as David Peace were acknowledging Lewis as an inspiration; yet Ted hadn’t lived to see it, dying of a heart attack in Scunthorpe general hospital in 1982, aged 42, his body weakened by years of hard drinking.
Triplow’s excellent biography rightly puts the spotlight back on one of the crucial figures of British crime writing, whose best books have a raw truth and a power which deserve to be far more widely known and appreciated.
Getting Carter: Ted Lewis and the Birth of Brit Noir
Nick Triplow
No Exit Press, pp.320, £16.99




El confidente: una historia real, de Kurt Eichenwald


Kurt Eichenwald. El confidente: Una historial real. Traducción de Jesús de Cos. Barcelona: Galaxia Gutenberg; Círculo de Lectores, 2009. ISBN: 978-84-8109-846-4

¿Denunciarías a tu propia empresa? 

A principios de la década de 1990, Mark Whitacre, un alto ejecutivo de una multinacional agroalimentaria, accedió a colaborar con el FBI para denunciar las reuniones secretas de su empresa con varias firmas de la competencia para fijar precios. El FBI se frotó las manos ante la posibilidad de contar con un confidente infiltrado en las altas esferas financieras. Alguien dispuesto a contarlo todo, a grabar sus conversaciones telefónicas, a llevar un micrófono oculto en les reuniones del consejo de administración y en los encuentros con gigantes de les finanzas en Tokio, México o París.

Y de pronto, tres años de investigación, el FBI se dio cuenta de que uno no puede creer siempre lo que está grabado en una cinta magnetofónica. Que la verdad puede convertirse en mentira en un abrir y cerrar de ojos. Que las mentiras pueden ocultar secretos y delitos. Que una mentira puede convertirse en una inmensa bola de nieve que lo arrasa todo…

El confidente es un historia real que ha sido adaptada a la gran pantalla por Steven Soderbergh con el titulo de ¡El soplón! El prestigioso periodista del New York Times Kurt Eichenweld ha reconstruido al detalle los desmanes de las grandes multinacionales y la absoluta incompetencia de las autoridades que deberían poner coto a sus irregularidades y delitos. Si no fuera porque se trata de una historia verídica, uno podría encontrarse ante uno de los thrillers financieros criminales más inquietantes de la historia.




 
Google Analytics Alternative