Fa 20 hores
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris web. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris web. Mostrar tots els missatges
24 de novembre del 2020
Nova web: Jordi Canal i Artigas
22 de març del 2016
14 de març del 2016
GENIOS NEGROS QUE NO DEBES PERDERTE
[Bearn Black, 10 de marzo de 2016]
Sebastià Bennasar
Sebastià Bennasar
Hoy nos vamos a meter en camisa de once varas. Cada vez que intentamos hacer una clasificación de cualquier cosa nos sale el tiro por la culata y creamos más enemigos que amigos. Pero no lo podemos resistir. Nos encantan las listas, las recomendaciones, y nos encanta mojarnos e implicarnos en ello. Hoy hemos decidido bucear en el maravilloso espacio del mundo noir digital para ofreceros -y hacernos el harakiri promocionando la competencia- un montón de buenas páginas imprescindibles que nos alegran el día cada vez que las leemos. Y os explicamos por qué.
1-EL BLOC DE LA BÒBILA http://bobila.blogspot.com.es/.
La biblioteca La Bóbila, en l’Hospitalet de Llobregat, fue la primera en especializarse en género negro en el Estado Español. La dirige el sabio Jordi Canal y su bloc es modélico, una fuente de información de primer orden y de consulta imprescindble.
2-CRUCE DE CABLES http://crucedecables.blogspot.com.es/
José Andrés Espelt lleva muchos años en esto, es un pionero y una enciclopedia andante. Su bloc es modélico y se basa más en la sinopsis de las obras y en la información que en la valoración crítica de las mismas. Larga vida a este blog.
3-A L’OMBRA DEL CRIM. http://alombradelcrim.blogspot.com.es/
En catalán, creado por Anna Maria Villalonga, profesora de la universidad de Barcelona y una de las lectoras más fieles al género negro además de antóloga y autora ella también. Multitud de reseñas, críticas y a veces interesantes artículos de fondo. Si quieres conocer el género en catalán, es referencia indispensable.
4-CALIBRE 38. https://revistacalibre38.wordpress.com/
Revista referencial sobre el género negro en lengua castellana. En ella escriben sus reseñas todos los grandes del género y es una fuente de inspiración imprescindible para nosotros.
5-PRÓTESIS http://www.revistaprotesis.com/
Dirigida por David G.Panadero, su función en España ha sido imprescindible y lo continua siendo. Grandes firmas, buenas reflexiones sobre el género y referencia clave para los amantes de lo noir.
6-RICARDO BOSQUE https://ricardobosque.wordpress.com/
Uno de los más finos críticos y reseñadores del género negro en España. Referencia insubstituible y de criterio muy certero. Honesto y riguroso en sus textos. Hay que seguirlo.
7-PROPERA PARADA CULTURA http://properaparadacultura.blogspot.com.es/
No sólo hablan de novela negra pero la cuidan mucho, y sus autores escriben indistintamente en catalán y en castellano. Dirigida por Xavier Borrell, es una página web cultural vinculada a un programa de radio. una fórmula muy interesante que no debéis perderos.
8-ABRIR UN LIBRO http://www.abrirunlibro.com/
Reseñas honestas, de calidad, bien escritas y con una manifiesta inclinación hacia el género negro de casa. Un descubrimiento.
9-VIAJE ALREDEDOR DE UNA MESA https://viajealrededordeunamesa.wordpress.com/
Todo el mundo querría escribir reseñas como las de Aramys Romero. Documentadas, precisas, rigurosas. Un ejemplo y un modelo que debería trascendir. Bravo.
10-ELEMENTAL http://blogs.elpais.com/elemental/
El periódico El País se dio cuenta que lo noir vende y no sólo tiene a Berna González dirigiendo Babelia, sino su propio espacio dedicado al género dirigido por Juan Carlos Galindo.
11-LAS DAMAS CONVERSAN SOBRE EL CRIMEN http://rosamora-lilianneuman.blogspot.com.es/
Esto es lo que pasa cuando se juntan la periodista cultural más sabia de España, con una buena crítica literaria. Rosa Mora y Lilian Neuman, o lo que es lo mismo, las dos expertas de novela negra de El País y La Vanguardia respectivamente, en un proyecto personal para reflexionar sobre lo mal que cuida este oficio a sus mejores valores.
12-NIGRA SUM http://nigrasum2.blogspot.com.es/
Al escritor Lluís Bosch hay que leerlo porque dice verdades como puños. De las que duelen. Escrito indistintamente en catalán y en castellano desde la postura de un provocador nato pero que habla con un profundo conocimiento de causa.
13-SOLO NOVELA NEGRA http://solonovelanegra.com/
Otra buena revista dedicada al género, dirigida por Anxo do Rego, con muy buenos colaboradores y una visión muy amplia del género negro.
14-CEREMONIAS https://alexisravelo.wordpress.com/
Se trata de la página personal del escritor Alexis Ravelo, que ya sabéis que es una de nuestras debilidades absolutas.
Ya sabéis, hay muchas más, el mundo de la ciberesfera negra es infinito y de cada vez hay más gente talentosa que escribe muy bien y que se convertiran en referencias ineludibles. Para nosotros, estas lo són. Lo sentimos por el pecado de omisión.
4 de març del 2016
L'Hospitalet: Les biblioteques estrenen web
[El Far, 3 de març de 2016]
Per potenciar la imatge de xarxa i millorar-ne l’accessibilitat
Biblioteques de L’Hospitalet ha posat en funcionament un nou web per millorar el servei i la comunicació amb la ciutadania, potenciant la imatge de la xarxa amb un seguit de serveis comuns sense desatendre les especificitats de cada equipament. També ha renovat totalment el disseny per fer-lo més amigable i accessible.
L’accés a la informació es pot fer a l’enllaç www.bibliotequeslh.cat o a través del web municipal www.l-h.cat. A través del menú es pot accedir als serveis: què s’ha de fer per obtenir el carnet, el préstec, què ofereixen les biblioteques, la reserva d’espais, l’ús d’Internet o el servei Wi-Fi. S’accedeix als fons especials i a totes les publicacions que s’han fet en els darrers anys així com a les guies de lectura.
Cadascuna de les biblioteques que formen la xarxa té el seu espai, al qual s’arriba des de la portada. També des de la portada, els usuaris es poden inscriure als diversos butlletins, hi ha accés a les xarxes socials i a l’aplicació per a mòbils amb l’agenda cultural. També serà més fàcil localitzar les activitats programades des del menú, on estan agrupades per tipus, o des del calendari.
Actualment, les pàgines de biblioteques són de les més visitades del web municipal i amb aquesta renovació s’espera incrementar les visites.
El projecte del nou web ha estat elaborat per l’equip de Biblioteques L’Hospitalet i dissenyat per les àrees de Comunicació i Imatge Corporativa i d’Informàtica i Noves Tecnologies.
Cadascuna de les biblioteques que formen la xarxa té el seu espai, al qual s’arriba des de la portada. També des de la portada, els usuaris es poden inscriure als diversos butlletins, hi ha accés a les xarxes socials i a l’aplicació per a mòbils amb l’agenda cultural. També serà més fàcil localitzar les activitats programades des del menú, on estan agrupades per tipus, o des del calendari.
Actualment, les pàgines de biblioteques són de les més visitades del web municipal i amb aquesta renovació s’espera incrementar les visites.
El projecte del nou web ha estat elaborat per l’equip de Biblioteques L’Hospitalet i dissenyat per les àrees de Comunicació i Imatge Corporativa i d’Informàtica i Noves Tecnologies.
Bibliotecas de L'Hospitalet estrena web para mejorar el servicio a ciudadanos
[La Vanguardia, 3 de marzo de 2016]
Bibliotecas de L'Hospitalet ha estrenado una nueva web para mejorar el servicio y la comunicación con la ciudadanía.
El Ayuntamiento ha asegurado que el nuevo portal "potencia la imagen de la red con una serie de servicios comunes sin desatender las especificidades de cada equipamiento".
Asimismo, ha renovado totalmente el diseño para hacerlo más "amigable y accesible", de tal modo que a través del menú se puede acceder a los servicios como saber el proceso a seguir para obtener el carné, ver la oferta de la biblioteca o reservar espacios, entre otros.
Cada una de las bibliotecas que forman la red tiene su espacio, al que se llega desde la portada, desde donde los usuarios pueden inscribirse a los diversos boletines, así como acceder a las redes sociales y la aplicación para móviles con la agenda cultural.
Actualmente, las páginas de bibliotecas son de las más visitadas de la web municipal y con esta renovación se espera incrementar las visitas.
El proyecto de la nueva web ha sido elaborado por el equipo de Bibliotecas de L'Hospitalet y diseñado para las áreas de Comunicación e Imagen Corporativa y de Informática y Nuevas Tecnologías. EFE
6 de gener del 2016
Informació a Internet
[Les TIC a l'aula per al TILC, 5 de gener de 2016]
Gloria Bordes
Gloria Bordes
Hola de nou!
Aquesta setmana hem navegat per Internet, concretament, per una sèrie de webs temàtiques i portals educatius que ens ha donat el professorat d'aquesta assignatura. A partir d'aquestes, la nostra tasca ha sigut buscar 3 adreces webs diferents, que estigueren en català i on hi hagueren recursos per a l'ensenyament relacionats amb la nostra especialitat. Com vos vaig comentar, la meua especialitat es la llengua anglesa, i m'ha costat una mica trobar webs en català per a l'ensenyament-aprenentatge de l'anglès. No obstant això, he pogut trobar 3 adreces web molt interessants.
La primera web que he descobert és el blog Arma't de recursos elaborat per la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet. En aquest blog podem trobar una sèrie de recursos educatius per a l'aprenentatge de llengües com ara l'anglès, el català, el francès o l'alemany entre altres.
La primera web que he descobert és el blog Arma't de recursos elaborat per la biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet. En aquest blog podem trobar una sèrie de recursos educatius per a l'aprenentatge de llengües com ara l'anglès, el català, el francès o l'alemany entre altres.
La segona web és Aprenem, un blog per aprendre noves llengües o millorar les que ja coneixem mitjançant uns tallers gratuïts basats en l'intercanvi lingüístic. A més a més, aquesta web ens ofereix materials per a aprendre diversos idiomes com el català, l'anglès, el xinès, l'eusquera, etc. i ens permet escollir el nivell de les activitats: inicial, intermedi i avançat.
Per últim, he navegat pel portal educatiu EDU365.CAT, que no coneixia i m'ha agradat moltíssim perquè em pareix molt útil. Aquest portal té una infinitat de materials per a treballar diferents matèries. A més, esta organitzat per etapes educatives (infantil, primària, ESO, Batxillerat, FP), d'una manera molt clara i, per tant, resulta molt fàcil d'utilitzar. A partir d'aquest portal, he trobat la web XTEC- Xarxa Telemàtica Educativa de Catalunya on hi ha una gran varietat de recursos educatius per a treballar les diverses àrees acadèmiques.
Espere que vos siguen útils!
Us desitjo que acabeu de passar unes bones festes i que tingueu un feliç 2016!
Espere que vos siguen útils!
Us desitjo que acabeu de passar unes bones festes i que tingueu un feliç 2016!
3 de gener del 2016
26. El Bloc de la Bòbila (dades 2014-2015)
El Bloc de la Bòbila vol convertir-se en un bloc de referència del gènere negre i policíac. Un lloc en el què els amants del gènere hi trobin l'actualitat, recomanacions de lectura i informacions sobre activitats, publicacions i serveis de la biblioteca. Amb aquest monogràfic volem facilitar a totes les persones interessades, les bases i l'estructura del nostre bloc, les raons per les quals el vam crear, i les dades més rellevants d'ús durant els anys 2014 i 2015, dades que ens serveixen per analitzar-ne l'evolució. També volem agraïr des d'aquí els nostres usuaris, propers i llunyans, que fan servir aquesta eina, i els encoratgem perquè ens facin arribar els seus suggeriments.
4 de març del 2015
ESPURNES DE SILENCI AL FONS DELS GOTS (ADÉU A GONZÁLEZ LEDESMA)
[La panxa del bou, 3 de març de 2015]
El bar con el mostrador blanco, ya cascado, pulido por todas las manos y todas las salivas, por el que a lo largo de casi un siglo –eso era verdad- habían pasado docenas de tíos de la FAI que no creían en nada, de padres de familias que creían en sus hijos y de mujeres que hubieran querido olvidar su historia. Hay bares del Pueblo Seco –y ése era uno de ellos- en que cada vaso contiene una gota de silencio. (Expediente Barcelona)
Pueblo Seco es el único barrio de Barcelona situado entre el Paralelo (que durante un tiempo fue la vida) y la montaña de Montjuïc (que durante un tiempo fue el reposo). Es el único al final de cuyas calles en pendiente encuentras unas escaleras olvidadas que llevan a un árbol o a una pared con hiedra, como en el caso del Carrer Nou, a un repechón que conduce tras un buen esfuerzo, mens sana in corpore sano, a un viejo meublé. Es el único que tuvo en una sola calle, la de Tapiolas, dos de los cafés más populares de España, el Condal y el Cómico, hoy transformados en propiedades horizontales, en culos milimetrados para la capacidad de las salas de estar y, al nivel de la calle, en escaparates de dormitorios vendidos a plazos que las parejas erotómanas, el y ella, miran los domingos por la tarde. Es el único en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba. El único en qué los niños tuvieron cerca la montaña para soñar y el Paralelo para perderse. El único en el que hasta ahora los banqueros no habían oteado ningún panorama. El único que está lleno de nombres de almirante a pesar de llamarse ‘seco’ (Las calles de nuestros padres)
Em temo que el meu blog, sense voler, té ja després de més de deu anys d'existència, unes quantes entrades que podrien pertànyer al gènere dels obituaris. Però al capdavall parlar de morts o de vius és si fa no fa el mateix. Ha mort González Ledesma, tenia vuitanta-vuit anys i sabíem que no estava gaire bé des de feia un parell d'anys. He dedicat en d'altres ocasions entrades a aquest escriptor, en aquest blog i al balcó al Poble-sec.
En aquest cas no puc defugir escriure un nou article sobre ell ja que el vaig conèixer personalment i la seva relació amb el meu barri, que va ser el seu durant molts anys, en el qual hi viu família seva i on sempre s'havia sentit molt vinculat, ha estat constant i generosa. Quan se l'avisava pel que fos, relacionat amb el Poble-sec, deixava compromisos de més volada i no deia mai que no. Havia fet fa ja molts anys el pregó de la Festa Major quan es va aconseguir unificar dates, ja que cada carrer, potser a causa d'un cert esperit vitalment anarquista, la muntava quan li abellia. Era freqüent que la gent se l'ensopegués pels nostres carrers en més d'una ocasió.
Quan es va obrir la Biblioteca Francesc Boix al meu barri ningú no va pensar en què un dels possibles noms de l'equipament podia ser el de González Ledesma. Per desgràcia durant uns anys, i vull pensar que avui ja no és així, els escriptors catalans que escrivien en castellà semblava que eren de segona categoria i sovint se'ls demanaven explicacions. La relació amb aquesta literatura ha estat espinosa mentre s'han sobrevalorat autors mediocres que escrivien en català. Tan sols es va respectar i apreciar sempre Paco Candel, tot i que em temo que la valoració ha estat més aviat a la persona que no pas a l'escriptor. En tot cas el seu barri, un barri relativament nou i jove, li ha estat fidel en vida i després de la seva desaparició.
El Poble-sec ha acollit sempre les darreres onades migratories, gent humil, molta de la qual de parla castellana fins que els canvis de les darreres dècades han multiplicat llengües, cultures i marginacions. González Ledesma va poder estudiar gràcies a una seva tieta modista i a què era un alumne brillant i esforçat. Ell explica molt bé la seva infantesa i la seva joventut a Historia de mis calles, una meravella de llibre, sobretot, pel meu gust, quan evoca els seus primers anys, el pas per Bruguera i el pa que s'hi donava. He de dir que no sóc incondicional de la novel·la negra i que dels llibres de González Ledesma m'ha interessat sempre molt més el context, les descripcions, que no pas la trama però això em passa amb moltes novel·les de gènere.
Fa anys, en espigolar els seus llibres per elaborar un recull literari sobre el Poble-sec em vaig adonar que a la majoria s'hi poden trobar brillants i emotives evocacions sobre els paisatges perduts i també sobre els que encara resistien, en el moment de la seva publicació, el pas dels anys. González Ledesma va ser premiat com a periodista, com a advocat, com a novel·lista. Com que la biblioteca del meu barri ja s'estava quedant petita vaig escriure en una ocasió una carta a la premsa, reivindicant que si se n'obria alguna altra, cosa que no s'ha esdevingut, se li posés el nom de l'escriptor, i se l'especialitzés en la novel·la negra i en aquella novel·la popular, a la qual, amb pseudònims diversos es va dedicar per sobreviure i tirar endavant, escrivint fins i tot a la llum de la lluna en anys de restriccions. La carta la va publicar el diari La Vanguardia, l'octubre de 2003. Amb gran il·lusió vaig rebre per correu convencional una carta d'agraïment de l'escriptor. En aquella època penso que se'l tenia una mica oblidat tot i que a França publicava de forma regular i era tota una figura del gènere policíac. Es podia trobar molta més informació sobre ell a webs franceses que no pas a les de casa.
L'any 2004 vaig guanyar un premi de poesia, em van editar el llibre i vaig preguntar al senyor González Ledesma si me'l volia presentar a la biblioteca del barri. Recordo que va llegir el meu poema sobre el cine Condal, lloc del qual havia escrit en més d'una de les seves novel·les. Després, ja a través de CERHISEC vam dedicar una xerrada a la seva obra. Va participar en els actes del setanta-cinquè aniversari de l'Escola Jacint Verdaguer i va col·laborar en una publicació sobre la Guerra Civil al barri. Per aquestes coses estranyes que passen de tant en tant al país, la seva figura va tornar a adquirir una certa volada, va publicar nous llibres, se li van fer homenatges, entrevistes, com ara una d'emblemàtica en el programa de llibres de Sánchez Dragó (no us la perdeu encara que tingueu mania a l'entrevistador, ep) i més endavant se li va lliurar el primer premi Vázquez Montalbán i la Creu de Sant Jordi. Això dels noms dels premis sembla que depèn de qui mor primer, però, vaja, així és el món.
El 2009 es va aconseguir col·locar una placa a la casa de Tapioles, 22, on va viure i que descriu en el seu llibre de memòries, amb els seus veïns i la seva vida de postguerra, entre pintoresca, pobra i poètica. Des de la meva associació d'història local vam insistir molt en el tema, sobretot perquè s'ho mereixia, crec que li feia il·lusió, i és un punt de referència en la literatura que reflecteix els nostres carrerons. Encara tenia jo molt viu el fet que Manuel Ausensi estava molt malalt quan se li va posar la placa, no va poder assistir a l'acte i va morir al cap de pocs dies. Crec que aquests homenatges s'han de fer quan les persones encara els poden viure i en poden gaudir. Les plaques, en un barri com el meu, donen senyals d'identitat als seus habitants tot i que hi ha qui ironitza sobre elles. Hi ha una certa gasiveria en posar-ne i no és fàcil decidir a qui s'homenatja però finalment la cosa va sortir bé, es va tallar el carrer, vam llegir textos de l'escriptor i en tinc un molt bon record. Un gran exemple memorialístic és el barri de Triana sevillà, on es recorden toreros i cantaors però també modistes i sabaters, amb unes rajoles precioses.
González Ledesma es planyia en aquella època que determinats reconeixements li havien arribat una mica tard. Tot i que havia arribat a obtenir premis importants, com el Planeta. De molt jove ja havia guanyat un primer premi literari en el jurat del qual hi havia fins i tot Somerset Maugham. El llibre, aleshores, va tenir molts problemes amb la censura i no es va poder publicar. El meu preferit, dels seus, és Los napoleones, la seva esposa em va comentar en una ocasió que una de les seves filles també opinava això mateix. Llàstima que el llibre té uns quants anys i, que jo sàpiga, no s'ha reeditat. La novel·la té alguns punts en comú amb La gangrena de Salisachs, una altra autora mal tractada sovint per molts motius extraliteraris. En tots dos casos s'insisteix en què la guerra civil no la van guanyar ni els uns ni els altres, pel que fa a la ideologia, sinó els espavilats oportunistes que s'aprofiten de tot, els napoleons.
Des de fa alguns anys Gonzàlez Ledesma ha estat reivindicat i homenatjat, la Biblioteca de La Bòbila, de L'Hospitalet, li ha dedicat una web. Ja no hem d'anar a parar a les webs franceses per tal de trobar informació sobre la seva vida i els seus llibres. Crec que, a més a més, la gent l'apreciava molt pel seu bon caràcter i la seva generositat i disponibilitat. Sempre anava a tot arreu amb la seva esposa, Maria Rosa, una persona encisadora i simpatiquíssima.
No sé si algun dia tindrem la Biblioteca González Ledesma al meu barri. Tot i que ja n'hi ha unes quantes especialitzades en novel·la negra no vindria d'una més. Però crec que pagaria la pena dedicar un espai a aquella novel·la barata i popular, de gènere, amb la qual tanta gent va poder sobreviure amb una certa il·lusió en uns anys ombrívols, una novel·la sovint molt millor del que creiem i amb la qual tot un estol d'escriptors interessants van poder guanyar un sobresou imprescindible. Hi ha molts títols perduts que es podrien recuperar i potser ens sorprendria comprovar la molta imaginació i talent que s'hi podia percebre i com un gran nombre no tenen res a envejar a alguns best-séllers del nostre temps, a banda de la promoció, és clar.
12 de febrer del 2015
Do you speak English? Fluently?
[BD. Observatori professional, 15 de gener de 2015]
Una de les competències que es tenen en compte en la selecció de personal a moltes empreses és el domini d’idiomes. Per viatjar a l’estranger amb comoditat, poder assistir a reunions o trobades amb persones d’altres països, per visitar arxius i biblioteques emplaçats arreu, per poder llegir bibliografia especialitzada (molta de la qual es troba gratuïtament a la nostra disposició en línia), per poder-nos comunicar amb usuaris d’arreu del món, que ens poden fer arribar les seves consultes per correu electrònic o telèfon, per atendre usuaris presencials que no dominen les llengües del país, per poder compartir amb col·legues estrangers consells i dubtes…
Per tot això i potser algunes altres raons més, és recomanable disposar d’un cert domini d’idiomes.
Tots els idiomes són preciosos, perquè cadascun d’ells representa una manera de veure el món, uns valors, unes inquietuds. Però no hi ha dubte que l’anglès és, a hores d’ara, l’idioma de més difusió que serveix per a la comunicació. Podríem afirmar que és un primer escaló a superar com a porta que obre moltes situacions conflictives. Però tots els altres idiomes mereixen el nostre respecte. Pensant en les comunitats més habituals del nostre entorn més proper (parlant tant des d’un punt de vista ciutadà com laboral) hauríem de considerar l’aprenentatge d’urdú, xinès mandarí, àrab marroquí, amazic, rus…
Essent tan estesa la necessitat, per sort disposem de molts recursos per trobar-hi una solució. I diverses biblioteques han organitzat reculls de recursos per donar a conèixer diferents alternatives –moltes d’elles, gratuïtes– per a qui en tingui necessitat.
Un cas és el de la Biblioteca La Bòbila, de L’Hospitalet de Llobregat. Us convidem que feu un tomb per la seva pàgina Arma’t de recursos: selecció de recursos per a l’aprenentatge d’idiomes. Potser la diversitat d’orígens dels habitants de l’entorn d’aquesta biblioteca fou un dels estímuls a l’hora de bastir aquest recull. Inclou unes 150 entrades d’eines d’accés gratuït a Internet per a l’aprenentatge d’alemany, anglès, àrab, castellà, català, italià, francès, grec clàssic i llatí.
Com aquest recull en podríem trobar en d’altres biblioteques. I si haguéssim de referir-nos a llocs concrets, podríem parlar de Busuu, un portal amb recursos referits a 12 llengües. S’hi troben exercicis de vocabulari, conversa, redacció i pronunciació, i la possibilitat de realitzar un test de nivell. A més, es pot contactar amb altres usuaris. El mateix ens proposa Verbling. També ens agrada El blog para aprender inglés. Però no acabaríem mai de recomanar recursos ben útils.
En això del domini de llengües estrangeres, com en quasi tots els processos d’aprenentatge, el mètode que funciona de debò és la pràctica. La gramàtica i les estructures s’han d’estudiar, però la fluïdesa, l’accent i fins i tot el lèxic, s’aprenen fent-los servir, és a dir, parlant. Us animem a fer-ho.
1 de gener del 2015
23. El Bloc de la Bòbila (dades 2013-2014)
El Bloc de la Bòbila vol convertir-se en un bloc de referència del gènere negre i policíac. Un lloc en el què els amants del gènere hi trobin l'actualitat, recomanacions de lectura i informacions sobre activitats, publicacions i serveis de la biblioteca. Amb aquest monogràfic volem facilitar a totes les persones interessades, les bases i l'estructura del nostre bloc, les raons per les quals el vam crear, i les dades més rellevants d'ús durant els anys 2013 i 2014, dades que ens serveixen per analitzar-ne l'evolució. També volem agraïr des d'aquí els nostres usuaris, propers i llunyans, que fan servir aquesta eina, i els encoratgem perquè ens facin arribar els seus suggeriments.
27 d’octubre del 2014
Nou InfoBòbila
A partir d'ara la llista de distribució per correu electrònic InfoBòbila ha canviat per un butlletí electrònic, que serà mensual i es farà ressó de les principals activitats de la biblioteca, així com de serveis i noticies rellevants.
Per a subscriure's, empleneu la butlleta "Vols rebre l'InfoBòbila?" que hi ha a la columna de la dreta de El Bloc de la Bòbila.
26 de novembre del 2013
Meeting Boulevard # 13 : Neus Castellano
[AMPLI, 25 de novembre de 2013]
Meeting Boulevard és un punt de trobada,
un seguit d'entrevistes amb diferents bibliotecaris catalans que anirem
publicant periòdicament amb l'objectiu de copsar el moment actual de la
biblioteca, la professió bibliotecària i, més concretament, la música a
la biblioteca pública.
Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado, Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo, Francesc Pujol, Mercè Barnadas iMaite Pinteño, continuem la sèrie amb la Neus Castellano, directora de la biblioteca Xavier Benguerel, a la ciutat de Barcelona.
Després de les entrevistes amb Anna Bröll, Carme Fenoll, Glòria Pérez-Salmerón, David Cuadrado, Marthe Himelfarb, Àngels Sola, Esther Suriñach, Núria Gondolbeu, Daniel Arredondo, Francesc Pujol, Mercè Barnadas iMaite Pinteño, continuem la sèrie amb la Neus Castellano, directora de la biblioteca Xavier Benguerel, a la ciutat de Barcelona.
Neus Castellano
De petita volies ser bibliotecària? Des de quan
ho ets?
De cap manera! La primera cosa que recorde que volia ser, i de fet jo estava convençuda que ho era, és Heidi. D’aquest personatge de la prehistòria del manga conserve, a més de la fascinació per les muntanyes i l’obsessió per descalçar-me, un disc en japonés amb la banda sonora de la sèrie (el meu primer vinil!) i el record de la primera vegada que vaig posar els peus a una biblioteca –la de l’escola- amb la necessitat vital de saber-ho tot sobre la meua heroïna.
Però com que la biblioteca de l’escola era una habitació fosca i tancada amb pany i clau que només obria la Susi –la secretària de l’escola- si li ballaves molt els nanos, vaig fer el càlcul i, amb aquells horaris, em caldrien tres o quatre vides per llegir-me la magnífica col·lecció “Nuevo Auriga” que lluïa quilomètrica i verge dins una vitrina que també estava sempre tancada. Així que vaig tirar pel dret i, aprofitant el privilegi de ser la primera filla, néta i neboda d’una família amb moltes ganes de consentir xiquets, em vaig conxavar amb el senyor Vidal –el llibreter del barri- per tal que li explicara al meu iaio –la víctima principal- la conveniència d’una biblioteca infantil ben nodrida. I, d’aquesta manera, la meua biblioteca i jo vam anar creixent amb les “Historias Selección” de Bruguera, l’internat boig de les bessones O’Sulllivan, els herois medievals de Walter Scott i algun Verne que agafava “prestat” de la biblioteca del pare.
Fet i fet, no vaig freqüentar les biblioteques fins que no vaig arribar a la Facultat de Geografia i Història. Però com que la Història m’abocava a la docència i jo m’estimava més seguir envoltada de llibres, vaig fer la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. I des que vaig fer les pràctiques, a finals dels noranta, a la biblioteca pública d’un poblet valencià d’uns 3.000 habitants, mai he volgut tornar a ser cap altra cosa més que bibliotecària.
De cap manera! La primera cosa que recorde que volia ser, i de fet jo estava convençuda que ho era, és Heidi. D’aquest personatge de la prehistòria del manga conserve, a més de la fascinació per les muntanyes i l’obsessió per descalçar-me, un disc en japonés amb la banda sonora de la sèrie (el meu primer vinil!) i el record de la primera vegada que vaig posar els peus a una biblioteca –la de l’escola- amb la necessitat vital de saber-ho tot sobre la meua heroïna.
Però com que la biblioteca de l’escola era una habitació fosca i tancada amb pany i clau que només obria la Susi –la secretària de l’escola- si li ballaves molt els nanos, vaig fer el càlcul i, amb aquells horaris, em caldrien tres o quatre vides per llegir-me la magnífica col·lecció “Nuevo Auriga” que lluïa quilomètrica i verge dins una vitrina que també estava sempre tancada. Així que vaig tirar pel dret i, aprofitant el privilegi de ser la primera filla, néta i neboda d’una família amb moltes ganes de consentir xiquets, em vaig conxavar amb el senyor Vidal –el llibreter del barri- per tal que li explicara al meu iaio –la víctima principal- la conveniència d’una biblioteca infantil ben nodrida. I, d’aquesta manera, la meua biblioteca i jo vam anar creixent amb les “Historias Selección” de Bruguera, l’internat boig de les bessones O’Sulllivan, els herois medievals de Walter Scott i algun Verne que agafava “prestat” de la biblioteca del pare.
Fet i fet, no vaig freqüentar les biblioteques fins que no vaig arribar a la Facultat de Geografia i Història. Però com que la Història m’abocava a la docència i jo m’estimava més seguir envoltada de llibres, vaig fer la diplomatura en Biblioteconomia i Documentació. I des que vaig fer les pràctiques, a finals dels noranta, a la biblioteca pública d’un poblet valencià d’uns 3.000 habitants, mai he volgut tornar a ser cap altra cosa més que bibliotecària.
La Heidi Neus
Que és el que més t'ha agradat i t'agrada
d'aquesta professió?
M’agrada la gent i
em fa feliç ajudar a trobar les coses que la gent busca o descobrir-los-en de
noves. M’agrada aquest ofici perquè és dinàmic i canviant, com els finals
oberts de les pelis que més m’agraden. De fet, si he de triar una imatge per
definir el dia a dia d’una biblioteca, em quede amb “Smoke”, aquella peli
basada en un conte de Paul Auster on el seu protagonista, Harvey Keitel, cada
dia, a la mateixa hora, fa una foto a la mateixa cantonada del mateix carrer i
sempre amb el mateix enquadrament; només canvia la gent que hi transita.
Nosaltres, les biblioteques, som un cas semblant: el mateix escenari cada dia,
els mateixos serveis, unes propostes i activitats que intenten ser el més
atractives possibles i una planificació que pretén avançar-se a les
necessitats dels nostres usuaris. Però cada dia canvien els actors, la gent que
ve a la biblioteca pública és de totes les edats i condicions i els seus
gustos, interessos i expectatives són infinits. Per això m’agrada la meva
feina, perquè porta al seu ADN l’antídot contra la rutina i l’avorriment. Tot i
que la planificació, la gestió i la representació són les meues tasques
principals i les que més satisfaccions em donen, aprofite qualsevol excusa per
escapolir-me del despatx i regalar-me uns quants plaers: les sessions del club
de lectura, el goig d’obrir les caixes de llibres acabats d’arribar de les
llibreries, l’alegria que m’entra quan veig que un usuari s’adreça a algun dels
meus companys pel seu nom, les vesprades de dissabte atenent el taulell de
préstec, jugar a endevinar quina hora és pel volum de decibelis que m’arriba
des de l’àrea infantil, veure com els iaios corren per ser els primers en
agafar els diaris quan obrim la biblioteca, compartir els últims 5 minuts de la
jornada amb els companys quan apaguem els llums i tanquem la porta fins demà...
Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
D’anècdotes i situacions divertides amb els usuaris n’hi ha a cabassos, i com la majoria dels meus companys de professió, les podria fins i tot classificar –coses de l’ofici- per categories: consultes impossibles, autors i títols rebatejats erròniament pels usuaris, els objectes més inversemblants oblidats a l’interior dels llibres o pels racons de la biblioteca...Però ja que la cosa va de música, te’n contaré una de ben “rumbera” que ens va passar a l’antiga biblioteca del barri de Roquetes (Nou Barris) de Barcelona cap a mitjans de l’any 2004.
Aquella biblioteca, d’un centenar escàs de metres quadrats, ocupava un baix d’un dels carrers més transitats del barri i tenia un aparador encarat al carrer on posàvem les novetats que anàvem rebent. Doncs bé, una vesprada es va armar un bon canyaret davant d’aquell aparador: un grup de gitanos, dels molts que hi viuen des de fa un grapat d’anys a Roquetes, es va posar a cantar i a tocar de palmes en descobrir que a l’aparador hi havia el llibre “Nosotros, los Chichos”, que homenatjava els trenta anys de trajectòria d’aquest conegut grup. Quan van entrar a la biblioteca, al ritme d’una molt ben cantada i millor palmejada “Ni más ni menos” i amb la ferma intenció de comprar-nos el llibre, feina vam tindre la meua companya i jo per explicar-los que allò no era una llibreria, que s’havia de guardar un cert silenci i que es podien fer el carnet i emportar-se el llibre sense cap cost. Missió impossible: mentre els fèiem el carnet a tots (als qui sabien llegir i als qui no), la biblioteca va ser una festa i els pocs usuaris que hi havia acabaren, gustosos, unint-se al concert improvisat. El llibre, per cert, va estar setmanes desaparegut de la biblioteca, però nosaltres sabíem -pel veïnat i pels propis gitanos que ens venien a informar puntualment- que passava de casa en casa amb veneració i respecte, com si es tractara de les relíquies del Jero en persona.
Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
La nostra professió està acostumada a viure incorporant la idea de crisi als seus plantejaments. I no parle només de crisi en el sentit econòmic i conjuntural de la paraula, que es podria referir a la situació actual que vivim, sinò sobretot en l’etimològic. Crisi en el sentit d’evolució, de canvi i de la incertesa que aquest provoca. Les biblioteques ens hem reinventat cent i una vegades per adaptar-nos als canvis de la societat i, si atenem al nombre de visitants diaris que tenim o al d’usuaris amb carnet de les biblioteques del nostre país, està ben clara la nostra flexibilitat i la nostra capacitat d’adaptació. Darrere d’açò, a més de la imaginació (una de les nostres principals eines de treball amb o sense pressupostos ajustats), hi ha molta energia i el que per a mi és el principal actiu de les biblioteques: uns equips de treball multidisciplinars integrats per gent altament formada en les matèries més variades i més adients per atendre un public tan heterogeni com és el de la bibioteca pública. Molt sovint els bibliotecaris tenim altres estudis a més dels de biblioteconomia o documentació i la major part dels nostres auxiliars tenen titulacions superiors a les requerides per a les seues funcions. En aquests dotze anys llargs que fa que treballe a Biblioteques de Barcelona, he tingut companys auxiliars filòlegs, filòsofs, historiadors, sociòlegs, mestres, piscòlegs, pedagogs, arqueòlegs, periodistes...dels quals he aprés moltíssim. I això, a l’hora de gestionar un equipament cultural amb les particularitats de la biblioteca pública, aporta un valor afegit que no només hem d’aprofitar sinò que hem de seguir fomentant.
Respecte a com ho vivim, als nostres ànims davant aquestes situacions, crec que ens defineix prou bé la descripció que feia dels treballadors de la cultura el passat mes de maig, a les Jornades de Documentació del FESABID, el professor Pau Rausell, especialista en economia aplicada a la cultura. Deia que les condicions objectives dels treballadors dels sectors culturals (horaris, conciliació, fomació per sobre de la retribució salarial...) són pitjors que la mitjana dels treballadors però que, per contra, el nostre nivell de satisfacció laboral és superior al d’aquesta mitjana. És una dada que diu molt del nostre grau d’implicació o de la nostra motivació, però que no hauríem de perdre de vista, altrament...
Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte?
Crec que, a aquestes alçades del ball, seguir plantejant-nos que Google o els e-books ens poden furtar usuaris no trau massa trellat; les biblioteques públiques ja fa un temps que hem superat el debat d’apocalíptics i integrats respecte a l’ús de les tecnolgies. De la mateixa manera que la televisió no ha acabat amb el cinema (les raons per acabar amb el cinema, darrerament, són altres ben distintes als canvis tecnològics), la gent continua venint a les biblioteques. Els nostres usuaris segurament usen Google a diari o s’han baixat alguna vegada algun llibre digital, però busquen un altre tipus de relació a la biblioteca, la proximitat, aquella persona que hi ha darrere del taulell i que coneix els seus gustos de la mateixa manera que ell coneix el seu nom. Si anem una mica més enllà i incorporem tot allò que ve a fer la gent a la biblioteca a més de cercar informació o una lectura pel seu temps d’oci (assistir a un club de lectura, a una activitat de divulgació científica, a un concert de petit format, a un recital de poesia, a un curs d’alfabetització digital, a la trobada amb un escriptor o a la presentació d’un festival teatral), crec que hem d’estar relativament tranquils respecte al futur de les biblioteques. Hem incorporat les tecnologies de la Informació i la Comunicació quasi de manera natural entre altres coses perquè, com et deia abans, som un col·lectiu multidisciplinar i jove en gran part. El repte, per tant, crec que està més en identificar i intentar incorporar a l’usuari que només llegeix les nostres recomanacions virtuals, que en patir perquè els nostres usuaris presencials deixen de ser-ho.
Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació que fas sobre l’especialització i la cooperació. Jo també crec que aquest és el camí a seguir i que allò que ens fa interessants és justament el que ens fa diferents, allò en el que estem especialitzats i del que podem parlar amb més coneixement i més rigorositat i, sobretot, amb més passió. Crec que hauriem d’anar un pas més enllà de la prescripció perquè la lectura o el gust per un determinat tipus de música o de cinema és una cosa molt personal i justament el que busquen els nostres usuaris quan venen a la biblioteca és aquesta recomanació personal, aquest trocet teu (quantes vegades els nostres usuaris ens han demanat allò de “...i tu, què llegeixes?”). No veig per què ha de ser diferent, doncs, la nostra manera de recomanar lectures o discos o pel·lícules a través de la xarxes socials. Aquesta setmana, a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, hem parlat molt d’aquest tema, de què i com fem prescripció lectora a través de les xarxes socials. Una de les conclusions a les que hem arribat és que a més personal és la nostra tria i més subjectiva la nostra recomanació i el seu llenguatge, més interaccions rebem per part de l’usuari virtual; hem de fugir de la ressenya de “solapa” i posar-hi més ànima. Tenim uns fons bibliogràfics, musicals i cinematogràfics magnífics i, a més a més, no estem sotmesos a cap pressió del mercat per “vendre” un determinat títol o el best-seller que trobarem comentat i recomanat a desenes de pàgines de novetats editorials. Que anem pel bon camí en aquest sentit ho demostren blocs cooperatius com aquest mateix, o d’altres especialitzats com el de gènere negre de la biblioteca de La Bòbila de l’Hospitalet. Sense especialistes disposats a recomanar només allò que els apassiona i amb un convenciment ferm en el treball cooperatiu no s’enten, per exemple, el fenomen del Bibarnabloc, on escrivim, de manera més o menys regular, més de seixanta professionals de les Biblioteques de Barcelona.
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Aquí et parlaré d’oïda, perquè la col·lecció de música no ha estat mai una responsabilitat directa meua, per sort per als usuaris. Afortunadament, i per aquesta varietat de procedències del personal de biblioteques que et comentava abans, tenim companys que són uns veritables cracks a l’hora de triar i remenar dins l’actualitat musical i sel·leccionar propostes de qualitat per mantenir les nostres col·leccions. Gràcies a ells, i a l’AMPLI, m’he salvat alguna vegada de fer el ridícul davant d’algun usuari d’aquells que saben el que volen. Per això és tan important la col·laboració vinculada a la prescripció a les biblioteques públiques, perquè tots no sabem de tot; això del saber enciclopèdic es va acabar quan inventaren la impremta. En qualsevol cas, el que més he sentit comentar als companys de la secció de música és que l’usuari que la freqüenta acostuma a ser prou autònom i a saber el que vol. Un altre indicador no massa positiu de l’ús de la col·lecció de música a les biblioteques és el de la lenta i progressiva davallada del nombre de préstecs dels cds. Suposo que els musictecaris teniu aquest tema més que estudiat i ja sabeu que l’abandonament del format cd respon sobretot a un fet “generacional”, que és el que ens ensumem els menys posats en la matèria...
Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Jo crec en el rol pedagògic de les biblioteques a tots els nivells. Som espais d’iniciació i de descoberta per a molts dels nostres usuaris. De la mateixa manera que els formem en l’ús bàsic de les TICs o els ampliem informació sobre un tema d’actualitat a través de la conferència d’un expert, també els hauríem d’ajudar a obrir els seus horitzons lectors, cinematogràfics i musicals amb propostes de qualitat, d’aquelles que es mouen pels circuits exclosos dels grans interessos comercials. La música en directe, en formats petits i integrables dins la biblioteca, és una de les activitats més valorades pels usuaris però que menys acostumem a programar. Sí que usem la música i els músics –sovint molt bons- per explicar coses relacionades amb la literatura (especialment la poesia), el cinema o els contes infantils, però molt poques vegades fem activitats musicals que parlen exclusivament de música (tret d’aquelles biblioteques que tenen una especialització musical). A la Xavier Benguerel, aquest últim any hem tingut música en directe en dues ocasions per al públic adult, i les dues vegades es tractava de dos cantautors que musicaven poetes: el Joan Margarit i el Vicent Andrés Estellés. Per al públic infantil i familiar, dos vegades a l’any també acostumem a programar un parell de concerts amb els alumnes d’una escola de música del barri. Malgrat tot, crec que caldria potenciar la programació d’activitats musicals a les biblioteques.
El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
No només és un concepte vàlid, sinó necessari per als temps que corren. Des del moment que els pressupostos són cada dia més ajustats i, el que crec que és més important, el consum de música en streaming creix en detriment del format cd, no ens queda una altra que fer-nos un espai a les xarxes socials per donar a conèixer les nostres col·leccions musicals. No es tractaria tant d’abandonar la col·lecció física de cds, com d’utilitzar les recomanacions de música en línia justament com a esquer perquè els usuaris d’aquestes plataformes vinguen a la biblioteca a conèixer els nostres fons musicals.
Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció?
Com et deia, ens hem de fer un lloc a aquestes plataformes, però no a qualsevol preu. De la mateixa manera que abans et deia que no estem sotmesos a les lleis del mercat a l’hora de recomanar lectures de qualitat que ens ajuden a fer més visibles els nostres fons bibliogràfics, hauríem de fer el mateix amb la música i el cinema que tenim a les biblioteques. Ja sabem que allò que ens fa més atractius és justament el que ens fa diferents, i això ens porta directament a posar l’ull a sobre de les nostres especialitzacions, bé siga perquè la música ens porte a posar en relleu l’existència de fons bibliogràfics completíssims (a la Xavier Benguerel, a hores d’ara tenim una col·lecció de llibres de cinema que no té cap escola d’audiovisuals de la ciutat), o bé perquè tenim uns fons musicals també molt ben nodrits (en el nostre cas, la col·lecció de bandes sonores). A Biblioteques de Barcelona, fins ara, només la biblioteca Vapor Vell feia servir Spotify per fer recomanacions musicals, però aquest any hem començat una sèrie de biblioteques de la ciutat també a vincular aquesta eina a les nostres especialitzacions. Encara no podem parlar de resultats amb cara i ulls, però hi ha moltes ganes de veure fins on arribem per aquest camí.
Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Uf! Ara quedaré fatal perquè jo sóc més que de música, de lletra. De fet, molta de la poesia que m’agrada és perquè abans de llegir-la, l’he escoltada. Perquè per a mi, com per a tants alumnes de batxillerat dels anys huitanta i noranta, el temes de poesia anaven amb música: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït amb la guitarra del Toti Soler de fons, Paco Ibáñez ens cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines de Martí de Riquer.
Escolte música mentre faig alguna cosa. Els meus gustos musicals es podria dir que són convencionals i molt arrelats al fet generacional i territorial. En poques paraules: tirant a mediterrània, desfasada i un pèl petarda. Quan treballe, escolte música instrumental, potser perquè em vaig criar amb els vinils de Ray Conniff del meu pare; sobretot bandes sonores, que les tinc ben a la mà (ara mateix The tree of life, d’Alexandre Desplat). Les cançons me les deixe per a conduir o per fer les feines de la casa. M’agraden les veus esgarrades i viscudes (Cohen, Ovidi, Micah P. Hinson, Miquel Gil, Juan Perro...), i també les d’aigua (Sabina Yannatou, la Bonet, Botifarra....) i m’agrada cantar fort, al cotxe o quan planxe la roba, algun boleràs amb la Mayte Martín, chansons de la Piaf o el Bécaud, el “Sono come tu mi vuoi” de Mina o, fins i tot, el “Solidarity” dels Angelic Upstarts (bé, per a aquesta última potser necessite alguna cervesseta de més..). I a la nit, si encara queda una estoneta per a llegir, la primera peça clàssica de piano que trobe per casa o un disc que no em cansaria mai d’escoltar: Officium, una barreja meravellosa del saxo de Jan Garbarek amb les veus del Hilliard Ensemble.
Quina és la situació més divertida que has viscut en una biblioteca?
D’anècdotes i situacions divertides amb els usuaris n’hi ha a cabassos, i com la majoria dels meus companys de professió, les podria fins i tot classificar –coses de l’ofici- per categories: consultes impossibles, autors i títols rebatejats erròniament pels usuaris, els objectes més inversemblants oblidats a l’interior dels llibres o pels racons de la biblioteca...Però ja que la cosa va de música, te’n contaré una de ben “rumbera” que ens va passar a l’antiga biblioteca del barri de Roquetes (Nou Barris) de Barcelona cap a mitjans de l’any 2004.
Aquella biblioteca, d’un centenar escàs de metres quadrats, ocupava un baix d’un dels carrers més transitats del barri i tenia un aparador encarat al carrer on posàvem les novetats que anàvem rebent. Doncs bé, una vesprada es va armar un bon canyaret davant d’aquell aparador: un grup de gitanos, dels molts que hi viuen des de fa un grapat d’anys a Roquetes, es va posar a cantar i a tocar de palmes en descobrir que a l’aparador hi havia el llibre “Nosotros, los Chichos”, que homenatjava els trenta anys de trajectòria d’aquest conegut grup. Quan van entrar a la biblioteca, al ritme d’una molt ben cantada i millor palmejada “Ni más ni menos” i amb la ferma intenció de comprar-nos el llibre, feina vam tindre la meua companya i jo per explicar-los que allò no era una llibreria, que s’havia de guardar un cert silenci i que es podien fer el carnet i emportar-se el llibre sense cap cost. Missió impossible: mentre els fèiem el carnet a tots (als qui sabien llegir i als qui no), la biblioteca va ser una festa i els pocs usuaris que hi havia acabaren, gustosos, unint-se al concert improvisat. El llibre, per cert, va estar setmanes desaparegut de la biblioteca, però nosaltres sabíem -pel veïnat i pels propis gitanos que ens venien a informar puntualment- que passava de casa en casa amb veneració i respecte, com si es tractara de les relíquies del Jero en persona.
Estem vivint una època difícil per als serveis públics on moltes vegades la imaginació ha d'arribar on no arriba el pressupost. En aquest sentit, com veus els ànims entre els companys de les nostres biblioteques públiques?
La nostra professió està acostumada a viure incorporant la idea de crisi als seus plantejaments. I no parle només de crisi en el sentit econòmic i conjuntural de la paraula, que es podria referir a la situació actual que vivim, sinò sobretot en l’etimològic. Crisi en el sentit d’evolució, de canvi i de la incertesa que aquest provoca. Les biblioteques ens hem reinventat cent i una vegades per adaptar-nos als canvis de la societat i, si atenem al nombre de visitants diaris que tenim o al d’usuaris amb carnet de les biblioteques del nostre país, està ben clara la nostra flexibilitat i la nostra capacitat d’adaptació. Darrere d’açò, a més de la imaginació (una de les nostres principals eines de treball amb o sense pressupostos ajustats), hi ha molta energia i el que per a mi és el principal actiu de les biblioteques: uns equips de treball multidisciplinars integrats per gent altament formada en les matèries més variades i més adients per atendre un public tan heterogeni com és el de la bibioteca pública. Molt sovint els bibliotecaris tenim altres estudis a més dels de biblioteconomia o documentació i la major part dels nostres auxiliars tenen titulacions superiors a les requerides per a les seues funcions. En aquests dotze anys llargs que fa que treballe a Biblioteques de Barcelona, he tingut companys auxiliars filòlegs, filòsofs, historiadors, sociòlegs, mestres, piscòlegs, pedagogs, arqueòlegs, periodistes...dels quals he aprés moltíssim. I això, a l’hora de gestionar un equipament cultural amb les particularitats de la biblioteca pública, aporta un valor afegit que no només hem d’aprofitar sinò que hem de seguir fomentant.
Respecte a com ho vivim, als nostres ànims davant aquestes situacions, crec que ens defineix prou bé la descripció que feia dels treballadors de la cultura el passat mes de maig, a les Jornades de Documentació del FESABID, el professor Pau Rausell, especialista en economia aplicada a la cultura. Deia que les condicions objectives dels treballadors dels sectors culturals (horaris, conciliació, fomació per sobre de la retribució salarial...) són pitjors que la mitjana dels treballadors però que, per contra, el nostre nivell de satisfacció laboral és superior al d’aquesta mitjana. És una dada que diu molt del nostre grau d’implicació o de la nostra motivació, però que no hauríem de perdre de vista, altrament...
Alguns creiem que després del tsunami generat per les Tecnologies de la Informació i de la Comunicació el rol del bibliotecari ha d'evolucionar assumint cada vegada més un paper de guia i de transmissor cultural per poder sobreviure. Quina és la teva opinió al respecte? Creus que els bibliotecaris estem realment prou preparats per aquest repte?
Crec que, a aquestes alçades del ball, seguir plantejant-nos que Google o els e-books ens poden furtar usuaris no trau massa trellat; les biblioteques públiques ja fa un temps que hem superat el debat d’apocalíptics i integrats respecte a l’ús de les tecnolgies. De la mateixa manera que la televisió no ha acabat amb el cinema (les raons per acabar amb el cinema, darrerament, són altres ben distintes als canvis tecnològics), la gent continua venint a les biblioteques. Els nostres usuaris segurament usen Google a diari o s’han baixat alguna vegada algun llibre digital, però busquen un altre tipus de relació a la biblioteca, la proximitat, aquella persona que hi ha darrere del taulell i que coneix els seus gustos de la mateixa manera que ell coneix el seu nom. Si anem una mica més enllà i incorporem tot allò que ve a fer la gent a la biblioteca a més de cercar informació o una lectura pel seu temps d’oci (assistir a un club de lectura, a una activitat de divulgació científica, a un concert de petit format, a un recital de poesia, a un curs d’alfabetització digital, a la trobada amb un escriptor o a la presentació d’un festival teatral), crec que hem d’estar relativament tranquils respecte al futur de les biblioteques. Hem incorporat les tecnologies de la Informació i la Comunicació quasi de manera natural entre altres coses perquè, com et deia abans, som un col·lectiu multidisciplinar i jove en gran part. El repte, per tant, crec que està més en identificar i intentar incorporar a l’usuari que només llegeix les nostres recomanacions virtuals, que en patir perquè els nostres usuaris presencials deixen de ser-ho.
Seguint aquest fil, últimament ha aparegut la paraula ‘prescripció’ com una de les funcions fonamentals del bibliotecari del S.XXI. La tendència, doncs, hauria de ser la especialització i la cooperació. Et consta que s'estiguin donant passos efectius en aquesta direcció a les biblioteques catalanes? I si no, quins creus que haurien de ser?
Estic totalment d’acord amb aquesta afirmació que fas sobre l’especialització i la cooperació. Jo també crec que aquest és el camí a seguir i que allò que ens fa interessants és justament el que ens fa diferents, allò en el que estem especialitzats i del que podem parlar amb més coneixement i més rigorositat i, sobretot, amb més passió. Crec que hauriem d’anar un pas més enllà de la prescripció perquè la lectura o el gust per un determinat tipus de música o de cinema és una cosa molt personal i justament el que busquen els nostres usuaris quan venen a la biblioteca és aquesta recomanació personal, aquest trocet teu (quantes vegades els nostres usuaris ens han demanat allò de “...i tu, què llegeixes?”). No veig per què ha de ser diferent, doncs, la nostra manera de recomanar lectures o discos o pel·lícules a través de la xarxes socials. Aquesta setmana, a l’Escola d’Hivern de la Biblioteca Pública, hem parlat molt d’aquest tema, de què i com fem prescripció lectora a través de les xarxes socials. Una de les conclusions a les que hem arribat és que a més personal és la nostra tria i més subjectiva la nostra recomanació i el seu llenguatge, més interaccions rebem per part de l’usuari virtual; hem de fugir de la ressenya de “solapa” i posar-hi més ànima. Tenim uns fons bibliogràfics, musicals i cinematogràfics magnífics i, a més a més, no estem sotmesos a cap pressió del mercat per “vendre” un determinat títol o el best-seller que trobarem comentat i recomanat a desenes de pàgines de novetats editorials. Que anem pel bon camí en aquest sentit ho demostren blocs cooperatius com aquest mateix, o d’altres especialitzats com el de gènere negre de la biblioteca de La Bòbila de l’Hospitalet. Sense especialistes disposats a recomanar només allò que els apassiona i amb un convenciment ferm en el treball cooperatiu no s’enten, per exemple, el fenomen del Bibarnabloc, on escrivim, de manera més o menys regular, més de seixanta professionals de les Biblioteques de Barcelona.
Des de la teva experiència personal a la biblioteca on treballes, quin és l'ús que en fan actualment els usuaris de la col·lecció de música? us demanen consell? es deixen recomanar? busquen descobrir coses noves o més aviat volen trobar el que ja coneixen?
Aquí et parlaré d’oïda, perquè la col·lecció de música no ha estat mai una responsabilitat directa meua, per sort per als usuaris. Afortunadament, i per aquesta varietat de procedències del personal de biblioteques que et comentava abans, tenim companys que són uns veritables cracks a l’hora de triar i remenar dins l’actualitat musical i sel·leccionar propostes de qualitat per mantenir les nostres col·leccions. Gràcies a ells, i a l’AMPLI, m’he salvat alguna vegada de fer el ridícul davant d’algun usuari d’aquells que saben el que volen. Per això és tan important la col·laboració vinculada a la prescripció a les biblioteques públiques, perquè tots no sabem de tot; això del saber enciclopèdic es va acabar quan inventaren la impremta. En qualsevol cas, el que més he sentit comentar als companys de la secció de música és que l’usuari que la freqüenta acostuma a ser prou autònom i a saber el que vol. Un altre indicador no massa positiu de l’ús de la col·lecció de música a les biblioteques és el de la lenta i progressiva davallada del nombre de préstecs dels cds. Suposo que els musictecaris teniu aquest tema més que estudiat i ja sabeu que l’abandonament del format cd respon sobretot a un fet “generacional”, que és el que ens ensumem els menys posats en la matèria...
Alguns creiem que, ara més que mai, la biblioteca pública hauria d’assumir un rol pedagògic actiu en la formació del gust musical de la comunitat a la qual pertany. Quina és la teva opinió al respecte? Seria possible? Com?
Jo crec en el rol pedagògic de les biblioteques a tots els nivells. Som espais d’iniciació i de descoberta per a molts dels nostres usuaris. De la mateixa manera que els formem en l’ús bàsic de les TICs o els ampliem informació sobre un tema d’actualitat a través de la conferència d’un expert, també els hauríem d’ajudar a obrir els seus horitzons lectors, cinematogràfics i musicals amb propostes de qualitat, d’aquelles que es mouen pels circuits exclosos dels grans interessos comercials. La música en directe, en formats petits i integrables dins la biblioteca, és una de les activitats més valorades pels usuaris però que menys acostumem a programar. Sí que usem la música i els músics –sovint molt bons- per explicar coses relacionades amb la literatura (especialment la poesia), el cinema o els contes infantils, però molt poques vegades fem activitats musicals que parlen exclusivament de música (tret d’aquelles biblioteques que tenen una especialització musical). A la Xavier Benguerel, aquest últim any hem tingut música en directe en dues ocasions per al públic adult, i les dues vegades es tractava de dos cantautors que musicaven poetes: el Joan Margarit i el Vicent Andrés Estellés. Per al públic infantil i familiar, dos vegades a l’any també acostumem a programar un parell de concerts amb els alumnes d’una escola de música del barri. Malgrat tot, crec que caldria potenciar la programació d’activitats musicals a les biblioteques.
El concepte 'biblioteca musical híbrida' proposa que la col·lecció física de les biblioteques i les recomanacions de música en línia no són substitutives sinó complementàries, ja que ambdós presenten avantatges i inconvenients, comparteixes aquesta opinió? creus que es un concepte vàlid?
No només és un concepte vàlid, sinó necessari per als temps que corren. Des del moment que els pressupostos són cada dia més ajustats i, el que crec que és més important, el consum de música en streaming creix en detriment del format cd, no ens queda una altra que fer-nos un espai a les xarxes socials per donar a conèixer les nostres col·leccions musicals. No es tractaria tant d’abandonar la col·lecció física de cds, com d’utilitzar les recomanacions de música en línia justament com a esquer perquè els usuaris d’aquestes plataformes vinguen a la biblioteca a conèixer els nostres fons musicals.
Actualment s'està utilitzant cada vegada més la recomanació musical utilitzant plataformes com Spotify, Youtube o Grooveshark; tothom crea el seu cercle d'amics per descobrir i compartir la música. Creus que els bibliotecaris hauríem també de participar activament en les plataformes de música social? de quina manera? amb quina funció?
Com et deia, ens hem de fer un lloc a aquestes plataformes, però no a qualsevol preu. De la mateixa manera que abans et deia que no estem sotmesos a les lleis del mercat a l’hora de recomanar lectures de qualitat que ens ajuden a fer més visibles els nostres fons bibliogràfics, hauríem de fer el mateix amb la música i el cinema que tenim a les biblioteques. Ja sabem que allò que ens fa més atractius és justament el que ens fa diferents, i això ens porta directament a posar l’ull a sobre de les nostres especialitzacions, bé siga perquè la música ens porte a posar en relleu l’existència de fons bibliogràfics completíssims (a la Xavier Benguerel, a hores d’ara tenim una col·lecció de llibres de cinema que no té cap escola d’audiovisuals de la ciutat), o bé perquè tenim uns fons musicals també molt ben nodrits (en el nostre cas, la col·lecció de bandes sonores). A Biblioteques de Barcelona, fins ara, només la biblioteca Vapor Vell feia servir Spotify per fer recomanacions musicals, però aquest any hem començat una sèrie de biblioteques de la ciutat també a vincular aquesta eina a les nostres especialitzacions. Encara no podem parlar de resultats amb cara i ulls, però hi ha moltes ganes de veure fins on arribem per aquest camí.
Quin és el darrer disc o discos que t'han emocionat?
Uf! Ara quedaré fatal perquè jo sóc més que de música, de lletra. De fet, molta de la poesia que m’agrada és perquè abans de llegir-la, l’he escoltada. Perquè per a mi, com per a tants alumnes de batxillerat dels anys huitanta i noranta, el temes de poesia anaven amb música: Amancio Prada posava veu a San Juan de la Cruz, l’Ovidi deia els versos d’Estellés i de Salvat-Papaseït amb la guitarra del Toti Soler de fons, Paco Ibáñez ens cantava tot el temari de poesia castellana del segle XX i Raimon ens feia entendre els complicats endecasíl·labs d’Ausiàs March i d’altres poetes del segle XV amb més eficàcia que trenta pàgines de Martí de Riquer.
Escolte música mentre faig alguna cosa. Els meus gustos musicals es podria dir que són convencionals i molt arrelats al fet generacional i territorial. En poques paraules: tirant a mediterrània, desfasada i un pèl petarda. Quan treballe, escolte música instrumental, potser perquè em vaig criar amb els vinils de Ray Conniff del meu pare; sobretot bandes sonores, que les tinc ben a la mà (ara mateix The tree of life, d’Alexandre Desplat). Les cançons me les deixe per a conduir o per fer les feines de la casa. M’agraden les veus esgarrades i viscudes (Cohen, Ovidi, Micah P. Hinson, Miquel Gil, Juan Perro...), i també les d’aigua (Sabina Yannatou, la Bonet, Botifarra....) i m’agrada cantar fort, al cotxe o quan planxe la roba, algun boleràs amb la Mayte Martín, chansons de la Piaf o el Bécaud, el “Sono come tu mi vuoi” de Mina o, fins i tot, el “Solidarity” dels Angelic Upstarts (bé, per a aquesta última potser necessite alguna cervesseta de més..). I a la nit, si encara queda una estoneta per a llegir, la primera peça clàssica de piano que trobe per casa o un disc que no em cansaria mai d’escoltar: Officium, una barreja meravellosa del saxo de Jan Garbarek amb les veus del Hilliard Ensemble.
