Un primer retrat

[Lletres, 52, febrer-març 2012]


Diana Coromines


La cua de palla: retrat en groc i negre
de Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà

Pel groc i negre llampants de la coberta, el lector per un moment creurà que té a les mans un nou número de La Cua de Palla, la mítica col·lecció de novel·la negre i policíaca que Edicions 62 va publicar entre els anys 60 i finals dels 90. No és així, però es tracta també d’una bona notícia. Gairebé mig segle després de la publicació del primer llibre que havia d’inaugurar una relació intensa entre el lector català i mestres del gènere com Hammett, Simenon o Chandler, apareix el primer assaig amb voluntat d’analitzar les circumstàncies que van envoltar aquest ambiciós projecte editorial, així com també el que va suposar per a les nostres lletres.

Quin és l’origen del singular disseny dels llibres de La Cua de Palla? Qui va dirigir la col·lecció a l’ombra entre 1981 i 1985? Misteris com aquests es resolen seguint la pista d’abundant documentació però amb un estil planer. A més dels apartats que ressegueixen la història de la col·lecció, hi ha un capítol dedicat al paper crucial que van jugar-hi els traductors, un altre sobre els vincles entre les novel·les de La Cua de Palla i el cinema negre, i un apèndix que permet posar en relació els títols del catàleg (amb informació sobre l’escriptor i el traductor) i les pel·lícules corresponents.

Sobta, tanmateix, que per emmarcar l’evolució de La Cua de Palla i del gènere negre a Catalunya els autors recorrin en tot moment a la comparació sistemàtica amb Espanya (fins al punt que, en certs passatges, el marc cultural català es confon amb l’espanyol). Això té una certa justificació, potser, en la part d’anàlisi de la primera època de la col·lecció, atesa la precària situació cultural i lingüística de la Catalunya dels darrers anys del franquisme. Costa més d’entendre, en canvi, que per explicar el boom de la novel·la negra a Europa i arreu del món vers l’any 2000, es faci referència exclusivament a webs, llibreries, festivals, col·leccions i premis literaris espanyols. En un estudi amb voluntat d’anàlisi rigorosa i objectiva, hauria estat desitjable una mirada més internacional, en la qual el punt de referència per a valorar l’estat actual del gènere negre en el mercat català no fos Espanya sinó el món.

En tot cas, però, cal celebrar aquest primer retrat de La Cua de Palla, un llibre que cal llegir i es llegeix amb goig perquè, amb l’ajut de noves dades i anècdotes curioses, confirma la gran tasca que va fer La Cua de Palla per normalitzar la nostra llengua literària i ofereix, així, algunes claus per a entendre l’èxit actual de la novel·la negra feta en català.