Crims.cat, una col·lecció per enfortir la novel·la negra en català

[Llegir en cas d'incendi, 23 de febrer de 2012]

Laura de Andrés Creus

Jordi Canal, Andreu Martín, Agustí Vehí i Paco Camarasa van presentar la nova proposta editorial d'Alrevés

La novel·la negra respira a bon ritme. Les constants del gènere en català són estables i satisfactòries, com ho demostra ara la nova col·lecció crims.cat de l’editorial Alrevés, que neix amb la intenció de ser l’hereva de La Cua de Palla. Una aposta ferma per assolir la normalització des d’una doble vessant: en primer lloc, la normalització de la novel·la negra com a gènere i, en segon lloc, la del català com a llengua vehicular.

Andreu Martín i Agustí Vehí signen els dos primers llançaments de la col·lecció. Al primer el tracten de degà. El segon se sent escolanet. I escoltar-los a tots dos és un luxe. Estimen allò que fan, i això es transmet. Vehí defensa el gènere com a catalitzador de la societat: “tot passa molt de pressa, són moments de gran complexitat i la gent necessita entendre què està passant. La novel·la negra ens permet explicar-ho molt bé”. Sotsinspector de la Guàrdia Urbana de Figueres i doctor en Història, Vehí acaba de guanyar el Premi Crims de Tinta amb Quan la nit mata el dia (La Magrana), una novel·la negra ambientada al detall a la Figueres de finals dels anys cinquanta, uns anys convulsos dins del règim franquista. Parla d’allò que coneix de primera mà, la policia pública, amb especial rellevància del decorat que els envolta: “m’agrada parlar de les persones que hi treballem”. Professionals aquests que han viscut quatre grans revolucions: “la democratització de la policia als ajuntaments; la revolució de les noves tecnologies; el sorgiment d’un cos policial del no-res: els Mossos d’Esquadra; i un canvi radical d’allò que entenem per seguretat”. Darrera de l’uniforme hi ha una persona. I aquesta persona, amb els seus encerts i els seus desencerts, és el que interessa veritablement l’Agustí Vehí. “A Torn de nit (Crims.cat) conviuen dues mòmies de cigaló i caliquenyo amb dos guàrdies molt preparats però sense experiència en la vida”. Són personatges que tracta des de l’afecte, i que li permeten retratar “les històries de la vida quotidiana d’una ciutat mitjana”. Personatges que actuen com ho fa ell, sense renúncies, absolutament convençut que la policia ha d’actuar “amb la llei en una mà, i el cor en l’altra”. I, amb tot, una bona dosi de murrieria empordanesa amb la qual fer que tot sigui més suportable. “Cada dia que passa estic més convençut que el sentit l’humor és l’única cosa que avui en dia separa un policia d’un feixista”. Durant tres segons, la sala de l’Ateneu, on, gràcies al Club TR3SC, es presenta la col·lecció, emmudeix.

 

Des de la seva primera novel·la negra en català, publicada per entregues a la premsa -”un gran repte, perquè a mi m’agrada tenir-ho tot ben apamat i escrivia sense saber el final”-, l’armari encastat on l’Andreu Martín guarda els seus personatges està ben farcit. Martín coincideix de ple amb el seu col·lega, a qui considera una gran troballa. “En definitiva els autors sempre parlem de nosaltres”, assegura, tot i que admet que durant molt de temps va evitar intentar trobar semblances de la seva persona amb els personatges dels seus llibres, siguin víctimes o botxins. “Un dia em vaig fer gran i vaig acceptar que sóc el més bo i el més dolent; el més masculí i el més femení; el més llest i el més tonto dels meus personatges. Mai deixes d’implicar-te directament”.

 

És potser aquesta possibilitat de ser una mica víctima o botxí el que atrau tanta gent cap al gènere negre. Cada cop més, com apunta la moderadora, la periodista Núria Ferrer. I la creixent acceptació permet desempallegar-se dels perjudicis que durant anys han llastat un gènere que alguns s’han entestat en què semblés menor. L’Andreu Martín argumenta que bona part d’aquesta degradació ve del fet que una de les grans qualitats de la bona novel·la negra és que es llegeix amb molta facilitat, “i molts són de l’opinió que si es pot llegir fàcilment vol dir que s’ha escrit amb la mateixa rapidesa. Una correlació equivocadíssima”. I perversa. Els lectors li donen la raó. L’acció de la novel·la d’Andreu Martin, Història de mort, comença amb una visita al psiquiatre i un home sàdic. Una dona que necessita desfer-se de l’esgarrifós fantasma del seu marit que la perseguia aterridorament i, un cop mort, torna a fer-li present un passat destructor que necessita oblidar.

 

Paco Camarasa, de la llibreria Negra i Criminal, i Jordi Canal, de la biblioteca municipal La Bòbila de L’Hospitalet, els hi acompanyen en la presentació. Fa tretze anys, Canal va veure la necessitat d’ampliar l’oferta en gènere negre i policíac i així esdevingueren la primera biblioteca municipal especialitzada en el gènere d’arreu de l’Estat. “Quan vam començar contàvem amb uns 300 llibres del gènere. Avui, el nostre fons supera les 6.000 referències”.

 

Què ens atrau del gènere? Paco Camarasa, artífex també de la BCNegra, presumeix de la satisfacció que produeix la lectura d’aquests tipus de literatura. “Sempre ens agrada conèixer la part més fosca d’una realitat que desconeixem. I, en les novel·les, no sempre guanyen els mateixos. Alguna vegada guanyen els bons”. Però Camarasa no perd l’oportunitat de llençar una advertència sorneguera als detractors del gènere. “Hi ha gent incapaç de tenir plaer. I llegir novel·la negra dóna plaer. I això pot ser perillós”. Entre els presents, s’endevinen les rialles dels pecadors.