Sebastià Bennasar
Entrevista a l'estudiós de novel·la negra catalana, professor de la Universitat de Salamanca
Àlex Martín Escribà és, ara com ara, el qui ha estudiat més
la novel·la negra catalana i també bona part de l’espanyola. És professor de
català i de novel·la negra a la Universitat de Salamanca. Juntament amb Javier
Sánchez Zapatero, fa molts anys que dirigeixen el primer encontre universitari
de novel·la i cinema negre de l’estat espanyol, amb l’objectiu que el gènere
entri en l’àmbit universitari. De la tasca investigadora de tots dos n’han
sortit una pila d’articles i, pel cap baix, un assaig, Continuará, publicat per
Alrevés, fonamental per a entendre la novel·la negra a través dels personatges
seriats. Hi reivindica allò que sempre ha defensat: el paper extraordinàriament
pioner que ha tingut la literatura catalana en el desenvolupament del gènere
negre a la península Ibèrica.
Fruit de la seva passió per la feina a quatre mans, han
aparegut tot d’antologies de relats, tant en català com en castellà, i un
assaig indefugible: La cua de palla, retrat en groc i negre, escrit amb Jordi
Canal, que explica què fou la mítica col·lecció dirigida i creada per Manuel de
Pedrolo i les seves fases posteriors. També ha dedicat un assaig a Rafael Tasis
i ara acaba de publicar Jaume Fuster, gènere negre sense límits, a l’editorial
Alrevés, on ell dirigeix la col·lecció ‘Crims.cat’. El llibre arriba exactament
vint anys després de la mort, malauradament massa jove, de Jaume Fuster, i se
centra en el vessant purament negre d’aquest homenot de les lletres catalanes.
Martín continua la tasca d’investigador i els seus fans reclamam l’aparició de
dos llibres que serien cabdals per a l’assaig negre al país: els seus estudis
sobre Manuel de Pedrolo i una compilació dels articles i estudis que té
publicats tant en català com en castellà i que són pràcticament introbables.
L’haurem d’acabar de convèncer. Àlex Martín va participar fa poc en el festival
Tiana Negra, on va parlar de Jaume Fuster i de Manuel de Pedrolo.
—Quina és la vostra relació sentimental amb Jaume Fuster,
potser l’autor que més heu estudiat?
—Sí. Hi tinc una dèria. Ell va inspirar el meu tema de tesi
i la culpa de tot plegat va ser el De mica en mica s’omple la pica (1972). El
vaig llegir i em vaig adonar que era un text precursor, crític, innovador que
analitzava la societat barcelonina del final del franquisme amb temes tan
interessants com l’evasió de capitals o la inestabilitat laboral. Era el
principi d’alguna cosa. Ell va obrir un camí (el policíac) que després serà
continuat per nombrosos escriptors. Tenim un deute amb Jaume Fuster. Amb ell
comença la modernitat del gènere.
—És també un altre dels autors injustament oblidats de la
nostra literatura?
—Bé, ell i molts més. De vegades, aquí som una mica als
llimbs, què voleu fer-hi! El paper de Jaume Fuster dins el gènere negre i
policíac és el de la consolidació (després de Rafael Tasis i Manuel de
Pedrolo), a més de ser un escriptor que s’arriscà, tant pel que fa a les
tècniques narratives i textuals com pel convenciment que aquest tipus de
literatura podia tenir un gran èxit
entre els lectors i escriptors de la seva generació. No s’equivocà gens ni
mica, com es pot veure a l’actualitat.
—Heu estructurat el llibre d’acord amb els seus principals
cicles novel·lístics. Quin us agrada més i per què?
—No tinc cap preferència. Tots les cicles són molt diferents
i tots m’agraden. Des del discurs més crític i realista (el cicle d’Enric
Vidal), l’adaptació dels patrons nord-americans a la literatura catalana (cicle
Lluís Arquer) fins als homenatges als seus detectius preferits (Sam Spade,
Hercules Poirot) i les experimentacions narratives. Jaume Fuster era un juganer
de la literatura. Innovava, es divertia fent el que feia. D’això n’estic segur.
—En el temps de Fuster, els escriptors arribaren a poder
viure escrivint en català. Ara això no passa. Com s’ho manegà?
—Fou un treballador incansable. Un home infatigable. Us
quedaríeu sorprès de la quantitat de feines que va arribar a fer: articulista,
columnista, guionista, traductor, membre de col·lectius, director de
col·leccions, etc. El seu arxiu és esfereïdor d’esborranys, projectes i idees
que tenia.
—En el mític llibre de Diàlegs a Barcelona amb Vázquez
Montalbán fa una reivindicació de Barcelona que ara seria impossible. Què ha
perdut la ciutat en aquest temps? Us ho demano també com a coantòleg de Viatge
a la perifèria criminal…
—Barcelona ha perdut aquella essència literària cèntrica i
s’ha desenvolupat una nova ciutat, la perifèrica. L’urbs s’ha infestat de
turistes, és una ciutat museu, i costa de trobar els seus senyals d’identitat
tot sovint. Ja ho deia Vázquez Montalbán: hi ha moltes Barcelones. La que tenim
ara és diferent. Només cal veure la quantitat de barris que proliferen dins el
gènere darrerament. L’antologia que citeu n’és un bon exemple.
—Jaume Fuster féu moltes feines ocultes per al gènere negre,
com ara dirigir col·leccions i altres iniciatives. Vós dirigiu ‘Crims.cat‘. És
una manera d’imitar-lo?
—Bé, no diria tant. Sí que puc dir és que ‘Crims.cat’, de
l’editorial Alrevés, va néixer per la necessitat de tenir una col·lecció
seriosa al nostre país. Darrere nostre n’han vingut més i això demostra que hem
fet les coses ben fetes. Després de set anys, crec que ho hem aconseguit, ens
hem consolidat. D’una altra banda, és cert que ‘Crims.cat’ té un cert
paral·lelisme amb ‘La Negra’, que va dirigir Jaume Fuster. És una col·lecció
eclèctica, heterogènia, que combina autors nostrats amb altres d’estrangers
inèdits. He volgut reproduir aquell model. Vaja, un signe de normalitat en
qualsevol país!
—En dues paraules: qui era Jaume Fuster?
—En dues paraules, difícil. Però podem dir-ho en una frase:
‘Jaume Fuster és el Jean-Patrick Manchette català.’
—Hi ha una feina ingent de recuperació dels seus texts
teòrics. Llegint-los tots seguits, la veritat és que era eclèctic en els gusts,
oi?
—Molt. Era tot un teoritzador del gènere, un especialista i
un lector compulsiu que pretenia fer-ne difusió entre els lectors catalans. Era
un admirador del model policíac més canònic (Arthur Conan Doyle i Agatha
Christie), però també dels clàssics nord-americans (Dashiell Hammett i Ross
Macdonald). Li agradaven tots dos vessants del gènere i parlava també de la
nova novel·la negra realista crítico-social que entrava d’Europa: Manchette (és
clar) Sciascia, Simonin, Scerbanenco, Daeninckx, Vilar, etc. Gràcies a aquests
articles, els lectors podem entendre les diferències terminològiques, establir
conceptes i intentar fer-ne categories. Són una joia, tota una troballa que
calia reproduir. A més d’un i una li aniria bé de llegir aquests textos veient
els disbarats que es diuen avui dia.
—Destaqueu unes quantes vegades la generositat de Fuster amb
els seus companys generacionals. Això féu que a ‘La Negra’ es publicàs alguna
novel·la ben dolenta…
—Bé, als vuitanta hi va haver una allau de novel·les negres,
fou un moment que el gènere es posà de moda. Jaume Fuster dirigia la col·lecció
i, com en qualsevol ventall, n’hi ha per a tots els gustos. Estic segur que era
generós, i ajudava molta gent. Només cal llegir algunes de les seves cartes.
—Un dels corrents que li agradava era el del néo-polar.
Precisament a BCNegra es fa un homenatge a Manchette. Com el valoreu?
—Bé, entre Manchette i Fuster hi ha paral·lelismes tant
ideològics, com polítics i vitals (tots dos van morir ben joves, gairebé a la
mateixa edat). Tenien un sentit ben crític i compromès (són escriptors engagés)
amb allò que feien i escrivien, i tots dos engegaren un aparell que ja no
tingué aturador en les seves respectives literatures. De fet, un dels
descobridors de Manchette és Fuster, que publicà L’Afer N’Gustro a ‘Seleccions
de La Cua de Palla’ quan la col·lecció funcionava amb la seva mà anònima, l’any
1984, abans del comandament de Xavier Coma. Interessantíssim que es parli de
tots dos a la BCNegra, n’aprendrem moltíssim.
—Fa un temps dèieu que a la novel·la negra catalana li falta
mala bava. L’ha trobada o encara no?
—Hi ha de tot. Jo valoro cada dia més els escriptors i
escriptores que s’arrisquen, com ho demostren molts títols de la col·lecció
‘Crims.cat’. M’avorreixen els tòpics. N’estic fart. Ja ho deia Jaume Fuster:
‘Qui no arrisca, no pisca.’
—Sou professor de català a Salamanca. Deuen ser temps durs…
—Jo sóc un privilegiat. Ensenyo la meva cultura i la meva
llengua en una de les universitats més prestigioses d’Europa, tinc nombrosos
alumnes, desfaig tòpics i m’ho passo d’allò més bé. Ja ho veieu, jo faig camí,
però per altres bandes…
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada