«Vull creure que amb els llibres fem menys mal que amb els maons»

[Diari de Girona, 26 d'octubre de 2015]

Matías Crowder

Supervivent de la guerrilla que es va enfrontar a la dictadura militar Argentina, Raúl Argemí segueix amenaçat de mort per part d'alguns dels enemics d'aquells anys. Acaba de publicar la novel·la negra «A tumba abierta», un registre de vida on narra experiències negatives i positives, entre les quals el seu pas per la ciutat de Girona i la Costa Brava

Raúl Argemí (La Plata, 1946) és un home dur. No ho diu però qui sap la seva història, sí. Una infància de maltractaments, una joventut lligada a la lluita guerrillera de l'Exèrcit Republicà del Poble. Ha passat pels pavellons de la mort, catalogat per la dictadura com «irrecuperable», després de ser torturat. Ha viscut empresonat gairebé una dècada per a més tard conèixer l'exili a Catalunya. És aquí on, entre treballs mal remunerats, guanya els seus primers premis: Dashiel Hamet (2005) i el Luis Berenguer (2003), entre altres. Un escriptor que defensa la novel·la negra com un gènere que necessita històries viscudes en primera persona.

Ha viscut un temps a Girona i a la Costa Brava.

Conec Girona per motius laborals, no m'agrada el turisme. Quan vaig arribar a Barcelona em va donar feina un argentí que reparava piscines i instal·lava els sistemes de purificació de l'aigua. Sobretot a la costa, a Platja d'Aro. A Girona em va matar el pes de la seva història. Només amb aquesta muralla, que va veure passar tanta gent, si no se't mou alguna cosa, estàs mort. Tot et diu que dos-cents anys és fa una estona. Després, que sigui o no una ciutat literària és una qüestió personal. El que per a un escriptor pot ser una invitació a la literatura, per a un constructor pot ser un somni amb maons. Vull creure que amb els llibres fem menys mal que amb els maons.

A Catalunya ha començat des de baix. Rentant plats. Diu que això fa que «no t'ho creguis».

És cert. En el temps en què guanyava premis i publicava molt, treballava en el muntatge d'un càtering i rentava centenars de plats. Això em va apartar del món literari, quelcom que et pot succeir amb molta facilitat. Deia que era com Superman. Un dia, l'heroi volador de la pel·lícula i l'endemà, un llatinoamericà que treballava de peó. Un dia Superman i l'altre Clark Kent. I això no té res a veure amb la humilitat. Per ser escriptor, un treball ruïnós en termes econòmics, cal tenir un ego a prova de bales. Com va dir un dia Andreu Martín, el lector et dóna un temps de la seva vida i per això cal que tinguis alguna cosa per donar-li.

«Els catalans són jueus a la diàspora», diu el seu personatge. Necessiten que algú els menyspreï i odiï, necessiten de l'enemic per definir la seva identitat?

En moltes coses que diuen o fan els meus personatges no hi estic d'acord; en altres sí, com aquesta. Crec que els catalans construeixen la seva identitat a partir dels seus enemics. I els jueus de la diàspora, no els israelians. Necessiten el furor antisemita per ser jueus.

A què es deu aquest nou auge de la novel·la negra?

La major part del que es llegeix són novel·les policíaques, que no tenen la ràbia i la fúria necessàries per a la novel·la negra. No diré noms, però hi ha moltes escombraries circulant com a novel·la negra; fins i tot best-sellers. Com tota moda, ja passarà.

A tumba abierta és el seu llibre més autobiogràfic. Una mirada sobre trenta anys d'història...

Els personatges sempre vampiritzen l'escriptor, no tenen cap altre lloc d'on alimentar-se. Només que, de vegades, això sembla més evident. Sobretot quan es narra en primera persona i es confon molt fàcilment la veu narradora amb la de l'escriptor. De tota manera, en aquesta novel·la, he creuat històries meves amb altres que no em pertanyen. Quan el protagonista arriba i s'instal·la a Espanya, jo estava pres a l'Argentina, i així narro històries d'altres persones, però que són meves, perquè tenen la meva mirada i jo les explico.

Presta històries als seus personatges que qualsevol es voldria treure de sobre?

Sí, et puc dir que li vaig prestar al protagonista la meva infantesa de nen maltractat. Em va costar gairebé mig segle reconèixer-ho i dir-ho en veu alta. I, potser, fent-ho amb la paraula escrita pugui tancar el cercle. Per la resta és conegut, mai no ho he amagat, que vaig estar a la guerrilla i empresonat en els pavellons de la mort.

Ha participat en la lluita armada contra la dictadura argentina. Que és el mateix que li passa al personatge. Hi ha una part redemptora d'allò que ha viscut?

El que hi ha és que, quan un ha viscut amb passió, és impossible fer com si res hagués succeït. Quedes marcat de per vida. I la guerra, la convivència amb la mort, marca amb foc. Estarà present fins i tot en els teus somnis, i per descomptat en les teves narracions. No es pot escollir.

Durant la dictadura, es va escapar de la mort pels pèls, tot i acabar a la presó. Què va aprendre quan estava entre reixes?

Vaig viure, com molts argentins, una llarga llista de dictadures, des que era molt petit. Després, la presó és clar que ensenya. Alguna vegada, com per provocar el pensament, he dit que tothom hauria de passar un temps pres, però no li ho desitjo a ningú. Mai saps si estaràs viu al cap de tres dies, i la tortura, les pallisses, les desaparicions són la rutina de cada dia. En aquest infern descobreixes que l'ésser humà és capaç de les coses més baixes i miserables, però també de les més bones. Si sobrevius a tot això, no serà per la teva fortalesa personal, sinó perquè els teus companys a l'infern et van donar la força necessària.

Com s'ho va fer per sobreviure a aquell infern?

Ells van cometre l'error d'agrupar tots els que consideraven irrecuperables en dos o tres llocs. Així ens van fer visibles a la comunitat internacional i cada dia se'ls feia més difícil matar-nos. La seva política d'eliminar en secret els opositors polítics tenia a veure amb la qüestió que fer-ho a la vista, amb condemnes a mort, per ?exemple, els creava molts problemes, i el camí que van triar va ser el d'Algèria, eliminar gent en secret.

Creu en els llibres més que en Déu?

Els llibres existeixen. Com les sabates, el sexe o un plat de menjar. De les coses que no existeixen, que són invisibles, com els déus, em quedo amb la llei de la gravetat o la teoria de la relativitat d'Albert Einstein, que mai vaig poder entendre, però la dono per bona.