Negre i groc, i no és un taxi de Barcelona

[El Punt Avui, 5 de gener de 2012]


Lluís Llort

Sóc un mal documentalista. L'exhaustivitat que exigeix una recerca rigorosa m'esgota només de plantejar-me-la. Valoro, però, un assaig ben elaborat que arriba fins al fons del tema, des de totes les perspectives i amb totes les dades.

Aquest és el cas de La Cua de Palla: retrat en groc i negre, escrit per Jordi Canal i Àlex Martín i publicat per Alrevès. Es tracta d'un llibre que recull la història d'una col·lecció mítica de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida per Manuel de Pedrolo del 1963 al 1970. En aquella primera etapa es van publicar una setantena de títols, el bo i millor de la literatura internacional de lladres i serenos. O això es pretenia.

El 1981 es va rellançar la col·lecció batejada com a Seleccions de la Cua de Palla, dirigida per Xavier Coma (que fa el pròleg de l'assaig de Canal i Martín), especialista en novel·la negra nord-americana. En aquesta segona etapa es van publicar cent seixanta-quatre títols més. Del 1996 al 1998 es van publicar dins la col·lecció El Cangur, també de 62. Finalment, el 2006 va tornar a aparèixer com La Nova Cua de Palla i des del 2009 dins la col·lecció La Butxaca. És a dir, ha tingut un recorregut amb més etapes que el Tour de França!

Els autors ja diuen que parlar de La Cua de Palla "és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d'alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta cua". I és que les traduccions al català de bones novel·les negres ja era molt valuosa quan es va fer, a inicis dels anys seixanta, però hi ha un afegit que cal destacar: les portades i el disseny de la col·lecció de Jordi Fornas, que va morir l'1 de setembre passat a l'edat de 83 anys. Fornas va unir el negre amb el groc perquè el contrast és fort i atractiu, molt modern per a l'època, a més de la tendència cromàtica europea de denominar groga la novel·la policíaca i negra, la negra. A banda del color, l'encert de les portades amb imatges esquemàtiques i sovint carregades de sensualitat va ser exemplar.

No tinc espai, però caldria esmentar els noms dels autors publicats (Hammett, Chandler, Le Carré, Simenon, Dürrenmatt, Highsmith... el mateix Pedrolo), però també dels traductors (Pedrolo, M. Aurèlia Capmany, Joaquim Carbó, Rafael Tasis, Josep Vallverdú, Ramon Folch i Camarasa...), tots els títols, totes les portades, fins i tot els anuncis de premsa, totes les adaptacions cinematogràfiques... Qui vulgui això, que busqui aquest assaig de dos veritables especialistes i impulsors del gènere, Àlex Martín i Jordi Canal, i també podran gaudir de l'anàlisi, acurada i basada en molts comentaris (conevnientment anotats a peu de pàgina) publicats a la premsa per tothom que ha tingut alguna cosa a dir de l'ascens i decadència d'una col·lecció mítica.