Carlos Zanón
Barcelona és una ciutat salvatge, per molt que ho intentin impedir els alcaldables i els polítics, sí, aquells paios que viuen a Vallirana, a Teià o a Tiana, que pertanyen a les dotze famílies patrícies de ciutat que han manat sempre, també amb el dictador, per descomptat, els que miraven cap a una altra banda del que feia Millet, els que vénen en vehicles oficials i decideixen si volen o no fumadors, putes, sanitat o escola pública, independència, fundacions corruptes i cotxes al centre. Sí, malgrat tota aquesta gent tèbia i d'ordre, Barcelona és una ciutat salvatge. No sempre. No a totes bandes. No en el sentit d'una ciutat violenta, en les brutes i profundes aigües d'un oasi que potser no és res més que un bassal ple de desigualtats socials, racisme i col·laboracionisme.
Per això resulta gratificant llegir llibres com Las niñas perdidas, de Cristina Fallarás (Zaragoza, 1968). Vestida de novel·la negra, aquesta franctiradora, extrema i exuberant, valenta i a estones deliciosament maniquea, apunta a totes bandes i, quan pot, fa diana. Fallarás és un d'aquests autors que es moriran en ple galop. No sap no molestar ni no ferir. No sap no creure en el que creu encara que s'equivoqui. No sap anar al trot, ha de galopar. La seva prosa és així. Amb ofici i talent. És un animal espantat i, per això, més perillós. Té molt llibres dins seu, Fallarás, i els escriurà tots. I després caurà esgotada i muntarà un bar i convidarà a tothom i s'arruïnarà i anirà a una altra ciutat i tornarà a córrer/escriure.
Las niñas perdidas, premi L'H Confidencial, de lectura frenètica, no és un llibre amable. Amb els ferros del gènere ben agafats, però amb una visió entre onírica i hiperrealista, es narra una història, un argument, però sobretot els magmes subterranis dels protagonistes i d'aquesta meravellosa ciutat. Els personatges són efectius, els diàlegs falsament naturals i l'entramat, un embolic com manen els cànons hammettians. I a estones, exhibició innecessària de voler espantar la tieta. I sí, hi ha truculència, l'existència del mal i tot això que en una primera lectura t'emportes, però el que és brutal és la diferència respecte d'uns mateixos fets si tens diners o si no en tens. Si ets fill d'algú o de ningú.
González ha estat periodista. Ara és detectiu amb despatx al Xino i una panxa de cinc mesos. Té problemes econòmics i rep una oferta que no pot rebutjar. Dues germanes (3 i 5 anys) han estat torturades i assassinades. Algú vol saber qui ha estat i per què. Pedofilia, amistat, drogues, mares que perden les seves filles perquè no són normalitzables, comissaris paternalistes, pornografia infantil, maneres de matar un gat o un gos. I gent desesperada i condemnada a mort lenta a Babilònia. Gent que es pregunta en quin moment de la partida es va truncar i va aparèixer la mala sort. I al costat de la brutalitat, l'autora afegeix tendresa. I reflexiona sobre la maternitat i la justícia social, sobre com continues quan els somnis puden a merda. Més que un argument i uns personatges ben parits, hi ha una mirada sobre la vida i com fer-la divertida i, aleshores, terrible. Tot això en un llibre no del tot realista, però sí arrossegat per l'alfalt de la ciutat.
Las niñas perdidas
Autora: Cristina Fallarás
Premi Internacional L'H Confidencial 2011
Editorial: Roca
Barcelona, 2011
Preu: 15 euros
Pàgines: 203
Las niñas perdidas, premi L'H Confidencial, de lectura frenètica, no és un llibre amable. Amb els ferros del gènere ben agafats, però amb una visió entre onírica i hiperrealista, es narra una història, un argument, però sobretot els magmes subterranis dels protagonistes i d'aquesta meravellosa ciutat. Els personatges són efectius, els diàlegs falsament naturals i l'entramat, un embolic com manen els cànons hammettians. I a estones, exhibició innecessària de voler espantar la tieta. I sí, hi ha truculència, l'existència del mal i tot això que en una primera lectura t'emportes, però el que és brutal és la diferència respecte d'uns mateixos fets si tens diners o si no en tens. Si ets fill d'algú o de ningú.
González ha estat periodista. Ara és detectiu amb despatx al Xino i una panxa de cinc mesos. Té problemes econòmics i rep una oferta que no pot rebutjar. Dues germanes (3 i 5 anys) han estat torturades i assassinades. Algú vol saber qui ha estat i per què. Pedofilia, amistat, drogues, mares que perden les seves filles perquè no són normalitzables, comissaris paternalistes, pornografia infantil, maneres de matar un gat o un gos. I gent desesperada i condemnada a mort lenta a Babilònia. Gent que es pregunta en quin moment de la partida es va truncar i va aparèixer la mala sort. I al costat de la brutalitat, l'autora afegeix tendresa. I reflexiona sobre la maternitat i la justícia social, sobre com continues quan els somnis puden a merda. Més que un argument i uns personatges ben parits, hi ha una mirada sobre la vida i com fer-la divertida i, aleshores, terrible. Tot això en un llibre no del tot realista, però sí arrossegat per l'alfalt de la ciutat.
Las niñas perdidas
Autora: Cristina Fallarás
Premi Internacional L'H Confidencial 2011
Editorial: Roca
Barcelona, 2011
Preu: 15 euros
Pàgines: 203
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada