Oi que maten els cavalls?, d'Horace McCoy

[En clau de negre, 10 de maig de 2018]

Avui vull parlar-vos de com he arribat a la lectura d' Oi que maten els cavalls?, d’Horace McCoy. Cada dia, el compte de Twitter @cuadepalla recomana una lectura del gènere criminal. Val la pena que si no el seguiu i sou lletranegrots ho feu immediatament, perquè són un luxe de prescripcions. A més a més, aquest compte comparteix articles i notícies d’interès com ara la reedició  (Navona Editorial) d’aquesta magnífica novel·la, tant en català (traducció de Marta Martín) com en castellà (traducció d’Enrique de Hériz).

D’una banda, vull comentar que em compro tots els “cuadepalla” que vaig trobant a les llibreries de vell. En tinc 91. Són pocs a comparació de tots els que se'n van publicar entre les dues col·leccions: l’original  “La Cua de Palla” i“Seleccions de la Cua de Palla”. Dels tres intents posteriors “El Cangur/Cua de Palla”, “La Nova Cua de Palla” i “la butxaca/Cua de Palla”, de moment no en compro però segur que continuaré la meva dèria amb ells. 

D'altra banda, quan hi ha una taula rodona a la BCNegra i el tema a parlar és sobre algun autor o sorgeix una reedició com a novetat editorial —com ara és el cas–, sempre consulto el meu temple personal, una habitació destinada a fer la funció de biblioteca. Però el temple de culte de veritat és públic i està ubicat a L’Hospitalet, ja sabeu: la biblioteca La Bòbila (us deixo l'enllaç al ser blog AQUÍ)  El seu director, en Jordi Canal, és un dels més experts investigadors del gènere negre. Precisament ell, juntament amb Àlex Martín Escribà, publicaren l'any 2011 l’assaig imprescindible La Cua de Palla: retrat en groc i negre, dedicat a la mítica col·lecció. Enguany, coincidint amb l'Any Pedrolo (Manuel de Pedrolo va ser el director de la col·lecció originària), se n'ha fet una reedició que trobareu amb el negatiu de la coberta.

   

Com a tercer punt volia, també, recomanar-vos una de les llibreries més emblemàtiques de Barcelona: és la Llibreria del Palau, davant del Palau de la Música on us atendrà la seva propietària Gessamí, un pou de saviesa, i on podreu trobar alguns “cuesdepalla”.

Aquesta fotografia és feta als seus passadissos; justament el dia que vaig trobar La promesa, de Dürrenmatt. Queda així immortalitzat el gran moment.

Així que quan la setmana passada vaig veure el twit que us he adjuntat, vaig consultar corrents la prestatgeria on tinc la meva col·lecció de La cua de Palla i, efectivament, allà hi era l'exemplar, esperant-me. Heu de saber que feliç em fan aquest tipus de moments!

Oi que maten els cavalls?, és una lectura incombustible.  Ben negra sense investigacions, sense policies i amb una tensió narrativa formidable. Ambientada en Los Ángeles, narra la història d’una parella que volen triomfar al món del cinema. McCoy retrata hàbilment la precarietat que imposa una societat capitalista, on el que impera és el show, el business per sobre de qualsevol valor moral. És a dir, una novel·la que no ha envellit. Els protagonistes, per subsistir-hi, es veuen abocats a participar en una marató de ball on es convertiran en un producte més. Els valors com l’amor, l’amistat o la família  trobaran el seu contrapunt simbolitzats per un casament de ficció, una traïció o fins i tot l’avortament, un assassinat o el suïcidi. L’autor s’endinsa en la condició humana i furga en la misèria d’una societat indolent que es deixa emportar per les més baixes passions. Una novel·la on la desesperança i la fatalitat regnen i fan callar l’egoisme i la hipocresia.