“Tot el que algú s’emporti d’un banc em sembla perfecte”

[Ara, 7 de juny de 2917]

Jordi Nopca

Ferran Torrent publica la novel·la ‘Individus com nosaltres’, ambientada a la València del 2015

“«Quan et quedis bloquejat, treu a passejar un mort», recomanava Raymond Chandler. El punt de partida d’ Individus com nosaltres no és un mort, sinó un segrest”, diu Ferran Torrent a la sala Shakespeare de la llibreria Laie. Igual que ha fet amb les quatre novel·les anteriors, ha volgut “liquidar” la promoció en un sol dia i ha exigit sortir després de Sant Jordi. L’última vegada que hi va signar li va tocar seure al costat de Mario Vaquerizo i se’n va acabar anant, malhumorat, perquè “no hi pintava res, allà”.

Torrent no diu cap mentida quan avança que Individus com nosaltres (Columna, 2017) comença amb un segrest. És el que anuncia el primer paràgraf de la novel·la. El segon, però, recula cinc mesos i s’instal·la a l’apartament on viu el periodista freelance Marc Sendra, que es va incorporar a l’univers de l’escriptor a Un dinar un dia qualsevol (2015). “Aquest llibre que ara presento és la segona part d’una nova trilogia -continua-. Si amb Societat limitada [2002], Espècies protegides [2004] i Judici final [2006] vaig retratar la València que va acabar entrant en crisi, aquí em fixo en la societat valenciana de després de la crisi, i em centro en el 2015, poc abans de les eleccions que van canviar el panorama polític del país”.

Per aquest motiu el protagonista i narrador del llibre és un periodista que té problemes per arribar a final de mes i accepta la proposta del Llargo i el Messié, dos vells coneguts experts en pràctiques econòmiques il·lícites, perquè obri un fals blog on pugui ingressar els diners que rebin a canvi d’extorsionar un altre personatge fosc, l’inversor Lluís Blanc. Al primer capítol de la novel·la ja apareixen “negocis en B”, partides de blackjack i la retòrica directa i contundent de l’autor: “Parlar de correcció en aquesta mena d’afers és una broma de mal gust”.

Un atracament històric

Paral·lelament a la intriga inicial, Sendra xerra amb la seva parella a través de Skype i coincideix amb alguns dels seus veïns. Un dels secundaris del llibre és l’Agustí, “un vidu que viu sol, 70 anys llargs”, que té l’esquena feta malbé a causa de l’edat i de treballar al camp. L’Agustí també fa una petició al Marc, que li busqui “una dona per anar al cine, [fer] un viatget, fer tertúlia...”. “I un clauet”, no pot evitar pensar l’altre. L’home li acaba ensenyant un blíster de Cialis: “On no arribe jo arriba la pastilleta. Les tinc amagades baix del matalàs. M’han dit que són les millors”. “De vegades és una novel·la costumista perquè he volgut que sigui així -assegura Torrent-. Visc en un poble on el 70% de gent és gran. N’hi ha que no saben ni com treure diners del caixer automàtic”.

Marc Sendra té la intenció d’escriure una novel·la sobre un atracament històric que va passar el 1992 i que Torrent ha volgut situar nou anys enrere. “Tot el que algú s’emporti d’un banc em sembla perfecte -diu, abans de recordar “el millor” dels robatoris, que va tenir lloc a Niça el 1976-. Va ser durant un cap de setmana llarg. Els atracadors van entrar al banc a través de les clavegueres i el van poder anar buidant sense pressa. Quan la policia va descobrir el robatori es van trobar un lema pintat a la paret que deia: «Sense armes, sense odi, sense violència»”. L’atracament valencià va tenir lloc durant una mascletà de Falles. “Durant uns minuts hi ha tant de soroll que totes les alarmes es disparen -diu-. Els lladres van aprofitar l’enrenou per robar 100 milions de pessetes de l’oficina central del Banco Exterior”.

Encara que el personatge principal indiscutible d’ Individus com nosaltres és el periodista, entre els seus col·legues hi ha vells coneguts dels lectors de Ferran Torrent, com ara els germans Torres -que havien aparegut a Gràcies per la propina (1994) i La mirada del tafur (1997)- i el detectiu retirat Toni Butxana, una de les creacions més populars del novel·lista. “Butxana té la mateixa edat que jo com a novel·lista, perquè va aparèixer per primera vegada a No emprenyeu el comissari [1984]. No mato cap dels meus personatges per si els necessito en un futur. Sempre que torno a Butxana penso: ¿no deu ser que m’estic acomiadant d’ell?”, diu.

Torrent recorda que en aquesta ocasió no s’ha centrat “en la corrupció sinó en el paisatge que ha deixat la crisi”. Alguns dels protagonistes “s’han de buscar la vida clandestinament, ja sigui a través del joc o amb tallers mecànics que no estan legalitzats i magatzems de queviures o de roba”. Amb els anys, Torrent ha deixat enrere la indignació i observa la realitat amb un punt de cinisme: “Suposo que és perquè m’agrada provocar els meus”. Si hi ha una paraula amb la qual s’hagi sentit còmode durant les gairebé quatre dècades de trajectòria és escepticisme : “Sé que tot està perdut, i precisament per això penso que és molt millor conformar-se a prendre un bon vi que afartar-se de pastilles contra la depressió”.

Toni Butxana és “un detectiu amb llicència retirada i ben anticonstitucional”, diu Àlex Martín, estudiós de la novel·la negra en llengua catalana, gènere al qual ha dedicat assajos com Catalana i criminal (Documenta Balear, 2006). L’any 2012 la universitat de la Sorbona li va demanar un article sobre les novel·les on apareix Butxana: entre el 1984 i el 1992 va coprotagonitzar cinc llibres juntament amb l’exboxejador i periodista de successos Hèctor Barrera, entre els quals hi ha Penja els guants, Butxana (Quaderns Crema, 1985) i L’any de l’embotit (1992). “Un dels grans encerts de Torrent és descriure València i la seva perifèria, connectant el present i el passat i parant atenció als baixos fons, com havien fet prèviament Manuel Vázquez Montalbán i Jaume Fuster”, assegura. Des de llavors, l’emblemàtic personatge ha motivat altres ficcions, com Semental, estimat Butxana (Columna, 1997) -escrit a quatre mans amb Xavier Moret-, Cambres d’acer inoxidable (2000) i Només socis (2008).