La Cua de Palla no falla

[dBalears, 16 de febrer de 2016]

Jaume Vicens

Doncs sí, finalment La Cua de Palla va fer fallida; com passa sempre en aquests casos, per causes alienes, per mor de la voracitat empresarial, ara compartida entre la Caixa i el Grup Planeta. Encara que els hagi estat impossible accedir al fons documental d’Edicions 62 –editorial absorbida l’any 2006 pel Grup Planeta-, Déu n’hi do de l’assaig que han publicat Jordi Canal i Àlex Martín sobre la mítica col·lecció literària La Cua de Palla.

Ens referim al llibre titulat la cua de palla: retrat en groc i negre que han escrit Canal i Martín i que ja fa un parell d’anys va publicar l’editorial ALREVÉS. Han escrit ni més ni manco que la història –segur que parcial per mor de l’avarícia del Grup Planeta- de la col·lecció de gènere criminal més important que s’ha editat mai a Espanya. Tal com afirmen els propis autors, una col·lecció de culte equiparable a les grans col·leccions del món, com la Série Noire de Guillamard a França, Il Giallo de Montadori a Itàlia o El Séptimo Círculo d’Emecé a Argentina.

La dedicatòria que han triat els autors –Als qui tenen la cua de palla- ja és prou significativa del sentit crític que incorporen al contingut del llibre, sobretot a partir de la trajectòria que va agafar l’editorial l’any 2005. Per això el relat que titulen La Nova Cua de Palla: assassinat d’una col·lecció dóna una bona passada a la deriva d’aquells anys, corol·lari acabat com la processó de sa moixeta.

El volum que comentam –editat amb molt de gust, continuador del disseny tan característic que han tengut les cobertes de la col·lecció- conta els orígens del gènere –novel·la policíaca o novel·la negra?- des dels anys seixanta fins a l’actualitat. La primera època sota la direcció de Manuel de Pedrolo (1963-1970); la importància que per a la col·lecció va tenir l’escriptor Jaume Fuster durant els anys 1981-1985 i la tria que va fer Josep Maria Castellet perquè Xavier Coma la dirigís des de l’any 1985 fins a 1996.

Altres apartats del llibre fan esment a la importància que va tenir la selecció de bons traductors des d’un primer moment, molts d’ells eren també escriptors i el resultat de la seva feina es va mantenir durant bona part de les successives edicions, en el decurs del pas dels anys. Feim esment a les traduccions de Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú, Rafael Tasis, Maurici Serrahima o Joan Oliver, entre altres. Traduccions que avui en dia no han estat superades; és bo de fer comparar-les amb les traduccions que es fan avui en dia.

Altres aportacions del llibre fan coneixedores les vicissituds que va haver de passar La Cua de Pallaen tombar el segle. També la gran època de Jordi Fornas, dissenyador de les celebrades cobertes que lluïen les novel·les i encara fan esment a les adaptacions cinematogràfiques, per exemple la de la novel·la Joc Brut de Pedrolo. El relat d’aquest apartat és deliciós perquè conta les aventures i desventures que van haver de passar Pedrolo, els guionistes que adaptaren el llibre i el director, Juan Antonio Bardem, fins que el film va ser estrenat; també les quinòcies amb el duet que formaven l’artista Marisol i el ballarí Antonio Gades.

El llibre, prou voluminós, acaba amb un complet apèndix d’autors publicats, una cronologia d’edicions, filmografia i també un catàleg que inclou una interessantíssima reproducció d’il·lustracions i cartells publicitaris, editat en paper setinat. Es tracta d’una tria de les cobertes més celebrades d’aquesta mítica col·lecció de novel·la negra. Cada apartat del llibre és tan ric en informació que proporciona material suficient per escriure articles específics.

En definitiva, comentam un treball de referència, un assaig imprescindible perquè el lector pugui fer el seu propi proveïment de catalogació informativa, gràcies al fet que els autors l’han posat a disposició dels aficionats. A banda, una altra aportació valuosa és l’anecdotari que ens han presentat. Ens conten, per exemple, quins eren els criteris de seleccions d’autors, segons el gust que tenien en Pedrolo, en Jaume Fuster o en Xavier Coma. També quins eren els escriptors de novel·la negra de referència els anys cinquanta a Catalunya, o la novel·la que va triar Pedrolo en haver d’estrenar la col·lecció, l’autor i els motius.

Més informació anecdòtica sobre els fundadors d’Edicions 62 l’any 1963. Les trifulgues que va haver de passar Pedrolo amb la censura franquista. Els autors també conten quins varen ser els dos únics llibres d’autor català que va publicar La Cua de Palla; quin va ser el primer llibre que va editar Edicions 62; els motius que feien que durant els anys 60 a Catalunya es llegís George Simenon i a Espanya, en canvi, Agatha Christie; quines varen ser les novel·les denominades negres que varen provocar l’eclosió del gènere, a Catalunya i a Espanya, els anys 80; qui va ser l’autor del lema El Barça és més que un club i quina relació va tenir aquesta feta amb La Cua de Palla. Aquestes anècdotes són poques, en conten moltes més, perquè ja ho hem dit: el llibre és una allau d’informació amuntegada ordenadament i posada a la disposició dels bons aficionats al gènere.