Andreu Martín
Jornada sobre Novel·la Negra a la Caserna o Cuartelillo de la VII Zona de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia de Barcelona. Inaugura el Director General de la Guàrdia Civil Fernández de Mesa que ens engega el seu rotllo però no es queda per escoltar el nostre.
Una primera taula rodona on participem Carlos Zanón, la jutge Concepción Cantón, la guàrdia Carmen López i jo. Segona taula amb Lorenzo Silva, Alicia Giménez Barlett, el fiscal anticorrupció Fernando Bermejo i el comandant del cos Daniel Baena.
Tots els ponents vam estar d'allò més brillants i vam tenir aplaudiments i preguntes per part del públic. Al final, quan ja tancava l'acte la delegada del gobierno, una senyora rossa que no recordo com es diu, em vaig posar dret i em vaig dirigir cap al fons de la sala.
Un agent uniformat em va sortir al pas per dir-me que l'acte encara no havia acabat perquè faltava que ens regalessin una estatueta preciosa. Vaig aprofitar per informar-li que m'havia aixecat o responent a la crida de la naturalesa i li vaig preguntar si disposaven d'algun lavabo pels voltants.
Em va dir que sí, que només havia de sortir al pati i buscar la porta de l'esquerra.
Vaig sortir al pati i vaig buscar la porta de l'esquerra. M'hi vaig ficar i em vaig trobar en un indret fosc. La porta següent donava a un aparcament, una altra em sembla que s'obria a un despatx i la tercera era tancada. Vaig accionar el pom i no s'obria. Potser en un altre moment hauria pensat «És ocupat» i hauria recorregut a la meva reconeguda paciència però, en aquell moment, de sobte, vaig prendre consciència que em trobava en una caserna de la Guàrdia Civil, a les fosques i tractant d'obrir portes tancades, se'm va desvetllar la paranoia i el meu comportament em va semblar que resultaria força sospitós a qualsevol que em sorprengués.
A fora, lluny, la gent aplaudia i vaig comprendre que de seguida algú pronunciaria el meu nom per donar-me el regalet i no em trobarien on havia de ser. Vaig decidir posposar l'alleujament de la bufeta per més tard i tornar a la sala tan de pressa com fos possible. Vaig girar com una baldufa, perdut en la tenebra. Al meu davant, la porta que donava al pati. Vaig voler sortir per allà, disparat, i vaig comprovar que no era una porta que donava al pati sinó un finestral, o no sé com dir-li, un vidre molt transparent i molt blindat, una trampa mortal contra la qual vaig topar amb el nas i un genoll amb la força d'un ariet medieval que truca a la porta del castell.
A través del vidre impol·lut vaig poder veure en el pati que la meva amiga Maribel, del departament de premsa del Cuerpo Nacional de Policía, assistia a la tragèdia i es portava les mans al cap.
El meu següent camp d'atenció va ser el terra cap al qual em vaig inclinar per no tacar-me la roba en notar el borboll de sang que em regalimava del nas formant primer gotasses davant de les sabates abans de convertir-se en un espantós doll d'aixeta que es feia toll.
Tres obsessions: no tacar-me la roba, això no fa tan mal com em temia i què pensaran de mi aquests senyors.
Va aparèixer una senyora, probablement procedent del lavabo que jo no havia sabut trobar i em va preguntar què m'havia passat. No sé si l'hi vaig explicar bé amb tot detall. Em sembla que li vaig parlar del puto vidre amb bones paraules. Jo estava molt ocupat treient el paquet de kleenex de la butxaca i un mocadoret del paquet per a sucar-lo en sang. També em vaig preocupar, no sé per què, de treure'm les ulleres i guardar-les a la butxaca de la jaqueta.
En l'instant següent, va arribar la Maribel acompanyada d'uns desconeguts amb uniforme verd. Van aconseguir uns quants quilòmetres de paper higiènic, en van fer una pilota i me la van aplicar al nas alhora que insistien en que posés el cap cap enrere i mirés el sostre.
La Maribel repetia «¿Y las gafas? ¿Y las gafas?», intrigada davant del fenomen que s'haguessin esfumat de resultes del cop.
També em preguntava si em marejava. «¿Te mareas? ¿Te mareas?». No em marejava, cosa rara en mi. Fins i tot em semblava que havia de ser humiliant marejar-se en una caserna de la Guàrdia Civil.
Després d'una minuciosa inspecció, un dels presents va saber trobar una petita ferida a la meva cella que també sagnava. «¿Y esto?», em deien. «¿Y esto?». Era tan gran el meu atabalament que em resultava impossible veure'm la cella, de manera que no els podia ajudar.
Em sentia avergonyit, no sabia com disculpar-me per tot aquell mullader. L'estany vermell. Em tranquil·litzava amb la convicció que m'ho acabarien perdonant, els guàrdies civils són homes i dones ferms i d'una peça, acostumats a tota mena de cataclismes, i segurament no era la primera vegada que el terra d'una caserna es tacava de sang.
Amb el cap cap enrere, la cascada de sang que fins aleshores havia regat el terra es va desviar cap a la gola. «Trago mucha sangre», vaig informar als qui m'auxiliaven. Em responien que no, que no podia ser tanta, que és que la sang és molt aparatosa de manera que vaig tractar d'ignorar el fluid vital que anava deglutint en quantitats industrials, en un exercici d'autovampirisme. Em van apropar una cadira. «Siéntese, que sentado se sangra con más comodidad.»
—¿Te mareas? ¿Te mareas?
—Que no.
Quan vaig seure, em va entrar aquella suor freda i vaig notar que tota la sang que em corria per l'esòfag cap a l'estòmac se me n'anava del rostre.
—Ara em sembla que sí que m'estic marejant. Ahora sí que me parece que me mareo.
No m'escoltaven, però, perquè es dedicaven al tema del gel. La Maribel demanava gel.
—No hay —va dir algú—. El restaurante está cerrado.
—¿Cómo que no hay? —protestava la Maribel aquell bé de Déu d'energia tan seu—. ¿No están sirviendo copas? ¿Y no hay hielo para el cava y el vino blanco?
Després dels parlaments tenien preparat allò que es diu un vino español. Allà hi havia d'haver gel, per força.
—Ah. Claro.
Quan van esmentar el vi, em va semblar que seria bona idea fer un glop, com feia no sé qui en no sé quina pel·lícula.Aquell cow-boy ferit al pit a qui donaven un cigarret per alleujar-li l'agonia.
—Vino, vino —repetia per fer-me el simpàtic.
També repetia un cop i un altre que estava marejat com una sopa i que em volia estirar al terra. Hi havia algú que s'hi oposava, «no, en el suelo no» i em subjectava amb força. Estirar-me al terra? No, no, de cap de les maneres.
Un moment: no és que jo em passi la vida fotent-me de trompis contra vidres blindats però una vegada, quan era petit, em vaig marejar durant la missa perquè anava dejú per combregar, i una altra vegava em vaig marejar en veure com operaven un gat i les dues vegades el problema es va solucionar quan em vaig estirar al terra en decúbit pron i posant els peus més amunt que el cap. De manera que vaig imposar la férrea voluntat del protagonista del drama i vaig acabar al terra, així molt millor, on vas a parar, amb els peus a la cadira, oli en un llum.
Unes mans caritatives van substituir la pilota de paper higiènico xopada en vermell per un altre tram quilomètric que ara embolicava un paquet de gel balsàmic.
De seguida vaig poder constatar que el meu sistema de coagulació funcionava correctament i havia estroncat la ingestió de sang.
Finalment, va arribar el metge, un home amb ulleres, tot serenitat. Va aplaudir la idea d'estirar-me a terra després de preguntar si era un acte voluntari o si havia caigut, em va observar amb atenció i em va informar que allò no era res i que m'havia trencat el tabique nasal. «No se equivoque», em vaig permetre de contradir-lo. «El tabique ya venía roto de antes.» És cert que tinc un nariu més ample que l'altre —petit defecte que a distància no es nota— però és producte de quan al col·legi dels salesians ens ensenyaven a fer la vertical. Un dia, a casa, vaig tractar d'explicar a la mare el perill que amagava aquesta pràctica circense. Tot el cos depén de la força dels braços —explicava recolzant les mans a la taula— i, si et fallen els braços... Vaig fer una demostració del que podia passar si et fallaven els braços i vaig clavar un fort cop de nas contra la taula. Va ser aleshores quan es va trencar el tabique nasal atorgant-me aquest perfil tan característic. I, curiosament, aquell cop va fer molt més mal i va sagnar molt menys. Curiositats del món natural. O sigui que li vaig dir al doctor que no m'havia trencat res, que aquell nas tan peculiar ja venia així de fàbrica. Em sembla que no em va fer cap cas.
Uns braços de ferro em van aixecar del terra i em van conduir a la infermeria. Jo em volia fer el valent i deia que no necessitava punts de suport i que ja em trobava molt millor. Tractava de fer broma i, si hagués tingut un joc de cartes, els hauria fet un joc de mans per demostrar-los el meu estoicisme i la meva fermesa, però ells eren més poderosos. A partir d'ara, quan parli en les meves novel·les de com trasllada la Guàrdia Civil als detinguts d'una banda a l'altra, sabré de què parlo. Mantenia la pilota de paper higiènic i el gel contra el nas i procurava caminar como si no hagués passat res, fins i tot d'una manera una mica fatxenda, com allò que fa el Fred Astaire just abans de posar-se a ballar claqué.
Vaig dedicar un pensament a tants i tants personatges de novel·la negra que van rebre, reben i rebran trompades al nas fins caure inconscients i mai han gaudit de cap altra cura que un got d'aigua freda a la cara i me'n vaig compadir i, un cop més, no me'ls vaig creure.
Em van fer estirar en una llitera coberta amb un llençol verd. El megte es va posar bata blanca i va anar al gra. Després de joguinejar uns instants amb els meu narius, ens va tranquil·litzar assegurant que ventilava per tots dos i ventilava bé.
Un guàrdia civil compassiu va tenir l'amabilitat de comparèixer amb un got de vi negre i me'l va mostrar de lluny. No fos cas que, quan acabéssim la sessió terapèutica la delegada del gobierno, els generals, els escriptors i els altres assistents a l'acte ja haguessin exhaurit totes les existències. Davant d'aquell got de vi negre, em vaig sentir acompanyat i estimat. Això és molt important quan et trobes al jaç del dolor.
La sang ja no brollava a dolls i el més vital, a continuación, era comprovar si jo sabia com em deia, quant dits hi havia aquí i quin era el nom de la delegada del gobierno, que allà sí que no els vaig poder ajudar.
El senyor doctor em va receptar paracetamol, em va advertir que havia tingut una commoció cranial i que, per tant, si apareixia algun símptoma alarmant en les següents 36 hores, com per exemple una morbosa tendència a escriure poesia o cosa semblant, anés corrents —però amb compte de no caure- a les Urgències d'un hospital de confiança. En aquell moment, vaig saber que sobreviuria.
Em vaig posar dret envoltat per crits de «¡Con cuidado, con cuidado!», i vaig recuperar la confiança en mi mateix en veure que era capaç de mantenir l'equilibri tot solet. Vaig fer una forta abraçada a l'estimada Maribel, que s'havia fet càrrec de la meva bossa i la meva bufanda i no s'havia apartat del meu costat en cap moment. Va ser una d'aquelles abraçades de final de pel·lícula però rotllo amics. Després em va explicar que, en algun moment de la meva ofuscació, un guàrdia civil m'havia agafat de la mà i havíem estat agafadets uns moments, així, imatge que afortunadament crec que no va veure ningú més. En moments així, es pot fer miques el prestigi de tota una vida. El meu inconscient, sa i selectiu, va esborrar immediatament de la memòria aquells moments tan tendres com vulguis però inconfessables. Vaig beure un glop de vi i tot va començar a rutllar molt millor.
Instants després m'incorporava a la festa on aquella multitud menjava, bevia i xerrava animadament d'esquena al sinistre que havia succeït a pocs metres d'allà. Així és la societat en què vivim, tot gatzara, inconsciència, confeti i serpentines al costat de la misèria, la sang, la suor i les llàgrimes. Em va saludar tothom, mirant-me com devien mirar el pobre Llàtzer, amb aquella basarda que fan els morts vivents encara que no mosseguin.
Em van donar la meravellosa estatueta d'un guàrdia civil platejat que ara em contempla des de la lleixa i vaig posar-me a menjar amb aparent voracitat per tal de tranquilitzar-los. De tant en tant, em posava un tovalló al nas per comprovar que la sang continuaba allà, tota tímida, com si no sabés com acomiadar-se.
I això va ser el que va passar, això i no altra cosa, a la casera cuartelillo de la VII Zona de la Guàrdia Civil de la Travessera de Gràcia de Barcelona, el dimecres 5 de març, a les vuit trenta de la tarda.
Estic bé, no patiu, gràcies.
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada