"LA CUA DE PALLA, DE LOS COLORES DEL TAXI", DE JORDI PUNTÍ

Que levante la mano quien no haya leído ningún título de la Cua de Palla. Cuesta imaginar algún hogar catalán, mínimamente lector, sin ningún libro amarillo y negro en un estante. El diseño que Jordi Fornas ideó para la colección policíaca de Edicions 62 tiene más de medio siglo y aún hoy se reconoce a la legua. La mezcla de los colores del taxi, amarillo y negro, era un guiño a la serie 'noire' francesa y al 'giallo' italiano, y le daba una modernidad turbia, entre expresionista y pop.

Hoy día la novela negra se despliega en múltiples tendencias, pero hubo una época en que los clásicos, de Simenon a Chandler, salían en catalán bajo el mismo techo. A través del homenaje, es lo que recuerda la exposición sobre La Cua de Palla que se puede ver hasta el 20 de marzo en la biblioteca Jaume Fuster, en Lesseps. Un recorrido sentimental por los 115 títulos que se publicaron hasta 1996, primero bajo la dirección de Manuel de Pedrolo y después de Javier Coma. El elemento nostálgico está asegurado, y así, mientras visitaba la exposición, descubrí que mi primer Cua de Palla fue precisamente el número 1 de la colección: 'Parany per a una noia', de Sébastien Japrisot, lectura obligatoria en el instituto. Tantos años después no recuerdo casi nada, excepto que la protagonista sufría amnesia y no sabía si era la asesina o la víctima, y que algunas escenas estaban narradas con una frialdad terrorífica.

La Cua de Palla se fue apagando a medida que el género ganaba el prestigio y los lectores que tanto había buscado. Una buena prueba de esa influencia son las decenas de ejemplares gastados que se encuentran hoy en día en bibliotecas y librerías de viejo. Hace poco compré uno, 'Jazz Gang', de H. Paul Jeffers, por la sonoridad del título. Además de comprobar el acierto de los editores en su momento, leerlo ahora tenía un aliciente añadido, de arqueología filológica: disfrutar de unas traducciones a veces torpes, pero a la vez entrañables en el esfuerzo por hacer vivir la lengua del hampa, los clichés de los bajos fondos, esos malhechores que se trataban de vos y decían “'guripa'”, o “'bòfia'”, y las mujeres fatales que eran “'bufones'” y fumaban cigarrillos mentolados. 

Jordi Puntí (article publicat a El Periódico de Catalunya del 21/02/2020)

Llegir més

EXPOSICIÓ "LA CUA DE PALLA" AL REGIÓ7

Llegir més

Un noi de pel·lícula

[El Punt / Avui, Cultura, 18 de febrer de 2018]


Lluís Llort

Qui coneix Àlex Martín Escribà no pot evitar relacionar la seva imatge, més per la banda conceptual que física, amb pel·lícules d’espionatge, d’acció, policíaques... El nostre home a l’Havana, perquè fa classes de català a la Universitat de Salamanca. Alguna de la sèrie de l’agent 007, perquè la seva parella té el magnetisme d’una noia Bond. Pánico en la escena, per posar una de Hitchcock i perquè Martín mai pateix aquesta mena de pànic. L’especialista, no per l’Stallone (només s’assemblen en el blanc dels ulls i el negre de... bé, tant és), pels erudits coneixements de literatura negra i policíaca que atresora. És un home afable, inquiet, xerraire i de riure fàcil, que amaga una rata d’arxiu, de biblioteca, i això li permet anar generant molta bibliografia especialitzada. Solo o en compañía de otros, perquè tant publica en solitari com en col·laboració amb altres especialistes.

Acaba de publicar Jaume Fuster, gènere negre sense límits, en què analitza l’obra del novel·lista i guionista barceloní (1945-1998), un dels iniciadors del gènere en català, juntament amb Manuel de Pedrolo i Rafael Tasis, de qui Martín també va publicar un assaig el 2015, Rafael Tasis, novel·lista policíac, a Alrevés, editorial en què dirigeix la col·lecció Crims.cat.

En l’assaig sobre l’obra de gènere de Fuster ens explica que el negre i policíac a Catalunya no va tenir una tradició pròpia fins ben entrada la dècada dels setanta. Fuster va inaugurar un camí que anomenava de “lladres i serenos”. El llibre mostra bona part de la recepció del gènere durant aquells anys, a més d’oferir una anàlisi de l’obra policíaca de l’escriptor: novel·les, traduccions, guions, tasques editorials, articles teòrics i documentació inèdita, com a evidència del seu grau d’implicació. Un assaig innovador infatigable i jugador compulsiu que va modernitzar el gènere a casa nostra, com ho van fer, en les seves respectives llengües, Jean-Patrick Manchette, Leonardo Sciascia, Manuel Vázquez Montalbán...

Tot just fa un any va aparèixer Continuará... Sagas literarias en el género negro y policiaco español, de Martín i un dels seus companys a Salamanca, Javier Sánchez Zapatero. L’obra revisa la història del gènere a partir de les anàlisis de les principals sèries policíaques al llarg del segle XX, creades per autors com ara Alicia Giménez Bartlett, Lorenzo Silva i Francisco González Ledesma. Un panorama global amb centenars de referències entre autors, títols i personatges, tot contrastat i documentat amb un academicisme estricte.

Finalment, s’acaba de reeditar La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés, 2011) que Martin signa amb Jordi Canal, un altre savi del gènere, director de la Biblioteca La Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, que compta amb un magnífic departament dedicat al gènere. Ells mateixos expliquen que “parlar de La Cua de Palla és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d’alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta cua”. Ens hi ofereixen la història i anàlisi de totes les etapes de La Cua de Palla i, per tant, del gènere negre i policíac des dels anys seixanta a Catalunya. Una obra de consulta i també de lectura amena.

Tot plegat fa que, tot i que visqui a Salamanca, Àlex Martín sigui, sens dubte, Un dels nostres.

Llegir més

Avui surt a la venda: 'La Cua de Palla: retrat en groc i negre', de Jordi Canal Artigas i Àlex Martín Escribà (Alrevés)

Parlar de La Cua de Palla és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d'alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta "cua". A les vostres mans teniu un llibre que pretén -sense pistola en mà- convertir-se en un assaig de referència del que ha estat la història de la col·lecció de novel·la criminal més important de Catalunya. Bona part d'aquests raonaments ens han dut a compilar, analitzar, explicar i il·lustrar la gran repercussió que La Cua de Palla ha tingut i encara té dins del nostre imaginari col·lectiu. Vista la seva transcendència i importància calia fer-ne una anàlisi completa que englobès tota la seva trajectòria. 

Llegir més

About Crime Fiction – Pick of the Week N° 10

[CrimeMag, 11 august 2012]

Thomas Przybilka

Canal i Artigas, Jordi / Martín Escribà, Àlex: La Cua de Palla. Retrat en groc i negre

Im Jahr 1963 begann Manuel de Pedrolo, Verleger der Ecicions 62, mit „La Cua de Palla“ eine katalanisch-sprachige Krimireihe innerhalb des spanischen Krimimarktes zu etablieren. Die Reihe mit schwarzen Illustrationen auf gelben Covern wurde ein Riesenerfolg. Noch heute lehnt sich die katalanische Krimispezialbibliothek „Biblioteca la Bòbila“ in L’Hospitalet in der Aufmachung ihres Newsletters „L’H Confidencial“ an die Kollektion „La Cua de Palla“ an. Jordi Canal i Artigas, Direktor der Biblioteca la Bòbila, und Àlex Martín Escribà, Professor für Katalanische Sprache und Literatur an der Universität de Salamanca, haben mit dem vorliegenden Buch die Geschichte dieser erfolgreichen schwarz/gelben Krimireihe ausführlich und umfangreich dokumentiert und sämtliche Stationen auf dem nicht immer leichten Weg der Edicions 62 von allen Blickwinkeln auf 167 Seiten beleuchtet. Die zweite Hälfte dieser Dokumentation ist einem gewaltigen Anhang gewidmet: Auf insgesamt 252 Seiten wird eine bemerkenswerte Bibliographie angeboten. Neben einer alphabetischen Autorenauflistung (ergänzt mit Geburtsort und Geburtsjahr/Sterbeort und –jahr) folgt eine „Cronologia de les Edicions Originals“ (auch hier haben die beiden Autoren umfangreiche Ergänzungen in Form von Fußnoten beigefügt). Es schließt sich eine „Filmografia Cronològica de les Adaptacions“, ebenfalls mit Fußnotenerläuterungen, an. Im Indexteil „Fitxes Filmogràfiques“ werden neben dem Entstehungsjahr, die Regisseure, Produzenten, Filmmusikkomponisten und die Darsteller aufgelistet. Die umfangreiche „Bibliografia“ verzeichnet „Llibres consultats“, „Articles generals“ und „Bibliografia sobre La Cua de Palla“. Der Indexteil „Catàleg“ beginnt zunächst mit den Bildtafeln der Cover der Reihe La Cua de Palla, es folgt die chonologische Auflistung der Titel „La Cua de Palla“ (Reihenkürzel: CP) von 1963-1970, weitergeführt durch die „Seleccions de la Cua de Palla“ (Reihenkürzel: SCP) von 1981-1996 und „El Cangur/Cua de Palla“ (Reihenkürzel: CCP) von 1996-1997, „La Nova Cua de Palla“ (Reihenkürzel: NCP) des Jahres 2006 und „Labutxaca/Cua de Palla“ (Reihenkürzel: BCP) des Jahres 2009 (alle Reihen mit Titel, Autor, Übersetzer, Erscheinungsfahr, Seitenzahl, Originaltitel, ggf. Filmographie). Neben den bereits genannten Indizes erschließt der „Índex de la Col-lecció i les Seves Adaptacions Cinematogràfiques“ diese sehr empfehlenswerte Dokumentation auf das Beste.

Jordi Canal i Artigas, geboren 1955 in Berga, ist Bibliothekar und der Direktor der Biblioteca la Bòbila in l’Hospitalet, der ersten Krimispezialbibliothek in Spanien, Herausgeber von „L’H Confidencial“ und Koordinator des „Premi internacial de novel-la negra L’H Confidencial“.

www.l-h.cat/biblioteques

Àlex Martín Escribà, geboren 1974 in Barcelona, ist Professor für katalanische Sprache und Literatur, Koordinator des „Congrés de Noval-la i Cinema Negre“ an der Universitat de Salamanca. Er ist Autor diverser Bücher zum Genre, darunter auch „Catalana i criminal“.

Llegir més

La Cua de Palla no falla

[dBalears, 16 de febrer de 2016]

Jaume Vicens

Doncs sí, finalment La Cua de Palla va fer fallida; com passa sempre en aquests casos, per causes alienes, per mor de la voracitat empresarial, ara compartida entre la Caixa i el Grup Planeta. Encara que els hagi estat impossible accedir al fons documental d’Edicions 62 –editorial absorbida l’any 2006 pel Grup Planeta-, Déu n’hi do de l’assaig que han publicat Jordi Canal i Àlex Martín sobre la mítica col·lecció literària La Cua de Palla.

Ens referim al llibre titulat la cua de palla: retrat en groc i negre que han escrit Canal i Martín i que ja fa un parell d’anys va publicar l’editorial ALREVÉS. Han escrit ni més ni manco que la història –segur que parcial per mor de l’avarícia del Grup Planeta- de la col·lecció de gènere criminal més important que s’ha editat mai a Espanya. Tal com afirmen els propis autors, una col·lecció de culte equiparable a les grans col·leccions del món, com la Série Noire de Guillamard a França, Il Giallo de Montadori a Itàlia o El Séptimo Círculo d’Emecé a Argentina.

La dedicatòria que han triat els autors –Als qui tenen la cua de palla- ja és prou significativa del sentit crític que incorporen al contingut del llibre, sobretot a partir de la trajectòria que va agafar l’editorial l’any 2005. Per això el relat que titulen La Nova Cua de Palla: assassinat d’una col·lecció dóna una bona passada a la deriva d’aquells anys, corol·lari acabat com la processó de sa moixeta.

El volum que comentam –editat amb molt de gust, continuador del disseny tan característic que han tengut les cobertes de la col·lecció- conta els orígens del gènere –novel·la policíaca o novel·la negra?- des dels anys seixanta fins a l’actualitat. La primera època sota la direcció de Manuel de Pedrolo (1963-1970); la importància que per a la col·lecció va tenir l’escriptor Jaume Fuster durant els anys 1981-1985 i la tria que va fer Josep Maria Castellet perquè Xavier Coma la dirigís des de l’any 1985 fins a 1996.

Altres apartats del llibre fan esment a la importància que va tenir la selecció de bons traductors des d’un primer moment, molts d’ells eren també escriptors i el resultat de la seva feina es va mantenir durant bona part de les successives edicions, en el decurs del pas dels anys. Feim esment a les traduccions de Maria Aurèlia Capmany, Ramon Folch i Camarasa, Josep Vallverdú, Rafael Tasis, Maurici Serrahima o Joan Oliver, entre altres. Traduccions que avui en dia no han estat superades; és bo de fer comparar-les amb les traduccions que es fan avui en dia.

Altres aportacions del llibre fan coneixedores les vicissituds que va haver de passar La Cua de Pallaen tombar el segle. També la gran època de Jordi Fornas, dissenyador de les celebrades cobertes que lluïen les novel·les i encara fan esment a les adaptacions cinematogràfiques, per exemple la de la novel·la Joc Brut de Pedrolo. El relat d’aquest apartat és deliciós perquè conta les aventures i desventures que van haver de passar Pedrolo, els guionistes que adaptaren el llibre i el director, Juan Antonio Bardem, fins que el film va ser estrenat; també les quinòcies amb el duet que formaven l’artista Marisol i el ballarí Antonio Gades.

El llibre, prou voluminós, acaba amb un complet apèndix d’autors publicats, una cronologia d’edicions, filmografia i també un catàleg que inclou una interessantíssima reproducció d’il·lustracions i cartells publicitaris, editat en paper setinat. Es tracta d’una tria de les cobertes més celebrades d’aquesta mítica col·lecció de novel·la negra. Cada apartat del llibre és tan ric en informació que proporciona material suficient per escriure articles específics.

En definitiva, comentam un treball de referència, un assaig imprescindible perquè el lector pugui fer el seu propi proveïment de catalogació informativa, gràcies al fet que els autors l’han posat a disposició dels aficionats. A banda, una altra aportació valuosa és l’anecdotari que ens han presentat. Ens conten, per exemple, quins eren els criteris de seleccions d’autors, segons el gust que tenien en Pedrolo, en Jaume Fuster o en Xavier Coma. També quins eren els escriptors de novel·la negra de referència els anys cinquanta a Catalunya, o la novel·la que va triar Pedrolo en haver d’estrenar la col·lecció, l’autor i els motius.

Més informació anecdòtica sobre els fundadors d’Edicions 62 l’any 1963. Les trifulgues que va haver de passar Pedrolo amb la censura franquista. Els autors també conten quins varen ser els dos únics llibres d’autor català que va publicar La Cua de Palla; quin va ser el primer llibre que va editar Edicions 62; els motius que feien que durant els anys 60 a Catalunya es llegís George Simenon i a Espanya, en canvi, Agatha Christie; quines varen ser les novel·les denominades negres que varen provocar l’eclosió del gènere, a Catalunya i a Espanya, els anys 80; qui va ser l’autor del lema El Barça és més que un club i quina relació va tenir aquesta feta amb La Cua de Palla. Aquestes anècdotes són poques, en conten moltes més, perquè ja ho hem dit: el llibre és una allau d’informació amuntegada ordenadament i posada a la disposició dels bons aficionats al gènere. 

Llegir més

El temps i els escriptors

[El Mundo / Tendències, 19 de novembre de 2015]

Rafael Vallbona

Per anar be aquest país hauria de tenir una dosi justa de la parla pausada, la saviesa sense límits i la voluntat de reconstrucció cultural infinita de Max Cahner, i una altra de la dura autocrítica, la sinceritat valenta, l'amor per la vida i l'escepticisme mediterrani de Baltasar Porcel. Però traspassats aquests genis d'un altre temps (el 2013 l'ex-conseller i el 2009 l'escriptor), el vendaval emocional ha provocat una diàspora intel·lectual sense límits que ha deixat al descobert les freixures més febles d'una cultura que havia de ser eix vertebrador de la nació i que ara només és un record mal·leable.

És per això que celebrem el monogràfic que Revista de Catalunya dedica a Cahner (ell que en va ser fundador) i l'exposició que el Palau Robert fa sobre Porcel, per si de cas algú vol recordar que som. Eliseu Climent, Vicenç Villatoro, Isidor Marí i Miquel Sellarès, entre d'altres, parlen de Cahner. De Porcel en parla el seu llegat en tres apartats: El mite d'Andratx, Noticies del món i El desordre global. Crec que el repàs d'ambdues obres que se'ns ofereix ara és un bon punt per repensar-nos.

I si no queda el possibilisme. Rebo una carta de la nova presidenta de CEDRO, el dia abans que li atorguin el Premio Nacional de las Letras Españolas. Indubtable qualitat literària a banda, la idoneïtat del moment polític del premi ha estat abastament aprofitat per un cor que, més enllà de la saviesa, la tenacitat o l'autocrítica de Cahner i Porcel, busca la instantània que petrifiqui el fet. És el que em deia en Jordi Canal parlant de C'est l'histoire de la Série Noire que acaba de publicar Gallimard: "és el que volíem fer amb la història de la Cua de Palla però no teníem els recursos". Això.

Llegir més

Ressenya de "Les veus del crim" a la revista Krimi-Tipp

[A l'ombra del crim, 14 de maig de 2014]

A través de Jordi Canal (director de la Biblioteca La Bòbila), ahir vaig saber que la revista alemanya Krimi-Tipp -especialitzada en el gènere criminal- ha publicat una ressenya del meu llibre Les veus del crim.

Em sento molt honorada, perquè conec el prestigi i el rigor dels alemanys a l'hora de ressenyar. També sé que estan perfectament al dia de totes les novetats que apareixen, sigui literatura de ficció o assaig, i  que les tenen perfectament controlades i etiquetades.   

El text de la ressenya és el següent:

Weitere –klassige Veröffentlichungen aus dem Bereich der Romanistik:

Anna Maria Villalonga: Les veus del crim: Converses amb dotze escriptors catalans de noveŀla negra, mit einem Vorwort von Àlex Martín Escribà, 2013, 333 Seiten, Alrevés, 978-84-15900-07-8, € 15,--.

Nach einer kurzen Einleitung werden folgende Schriftsteller interviewt: Agustí Vehí, Jordi de Manuel, Jordi Cervera, Jaume Benavente, Jordi Pijoan, Teresa Solana, Sebastià Bennasar, Andreu Martín, Albert Villaró, Marc Pastor, Pau Vidal, Salvador Balcells.

Wie immer wirkt ein Buch, das nur aus Interviews besteht, auf die Dauer etwas ermüdend; diese werden von Echtzeitkommentaren und –reflexionen der Interviewenden begleitet.

Das Buch gibt einen guten Einblick, wie Schreiber der gegenwärtigen katalanischsprachigen Krimis ticken.

Von Lesern, die am iberischen Krimi interessiert sind, sollte es gelesen werden. Bibliotheken, die größere Bestände zu den Gegenwartsliteraturen der Iberischen Halbinsel haben, sollten es kaufen, insbesondere auch Institutsbibliotheken, die Leseförderung betreiben wollen (was immer das auch sein mag!).

Insbesondere sollte aber der Verlag im Auge behalten werden, der zuvor das herrliche Buch über die mythische katalanischsprachige Reihe La cua de palla: retrat en groc i negre herausgebracht hatte und für den Àlex Martín Escribà die Reihe crims.cat herausgibt, in der eine Reihe der Interviewten vertreten sind (aber auch Dominique Manotti).

Ja m'imagino que la majoria no llegiu alemany (jo tampoc). La ressenya comença explicant en què consisteix  el volum i citant els autors entrevistats. També considera que és un llibre que dóna una bona visió de la literatura negra catalana actual i que totes les biblioteques l'haurien de tenir. 

Atès que ambdós llibres pertanyen a l'Editorial Alrevés, el text també lloa l'assaig sobre la col·lecció La Cua de Palla, de Jordi Canal i Àlex Martín Escribà. Recordeu que Martín Escribà és, a més a més, el prologuista de Les veus del crim.   

En les primers línies el ressenyador comenta que, com tots els llibres d'entrevistes, la lectura de Les veus del crim pot resultar una mica feixuga. No, home, no! Ai, aquests alemanys! Està clar que no han acabat d'entendre l'humor que amara tot el llibre. Tampoc no han pensat que no cal llegir-lo d'una tirada!

Res, que estic molt contenta. Crec que en tinc sobrat motiu. No us sembla, negrots? 

Llegir més

¡”LA CUA DE PALLA” Y LA NOVELA NEGRA!

[Mucho + que un libro, 9 de mayo de 2014]

Fue la primera colección de novela negra en catalán. La mítica Cua de Palla inició su aventura en 1963, dirigida por Manuel de Pedrolo (1918-1990) con un objetivo claro: ampliar la base de lectores en lengua catalana facilitando a los aficionados al género negro la lectura en catalán de las obras de sus autores preferidos.

Sin embargo, en 1970, con 71 títulos publicados, La Cua de Palla se vio obligada a echar el cierre debido a su inviabilidad comercial. La iniciativa, avanzada a su tiempo, se enfrentó a una serie de circunstancias adversas que no logró superar. Entre estas destacaremos los problemas con la censura franquista y la falta de tradición de lectura en catalán.

Pero no todo fue mal. Muchos apasionados seguidores de la novela negra y policíaca reconocen a La Cua de Palla como la colección que despertó su afición al género negro. En siete años se publicaron 71 títulos en catalán de autores clásicos tan reconocidos como Georges Simenon, Dashiell Hammett, Raymond Chandler, John Le Carré o Chester Himes. El propio Manuel de Pedrolo publicaría aquí dos novelas negras: Joc Brut (1965) y Mossegar-se la cua (1968).

Joc brut, considerada una de las mejores novelas negras catalanas, fue escrita por Manuel de Pedrolo en nueve días. La novela nos cuenta la historia de Xavier, un joven seductor y ambicioso, que comete un asesinato a instancias de Juna, una mujer de la que se enamora perdidamente y que le abandonará. El relato, escrito en primera persona por el asesino-víctima, se estructura en cuatro capítulos: “El projecte”, “Els fets”, “La recerca” y “Les explicacions”, y gira en torno al engaño, la traición y la avaricia que domina amplios sectores de la sociedad.

La azarosa historia de La Cua de Palla, que es también la de los últimos cincuenta años del mundo editorial en el contexto de la novela negra y policíaca, ha sido analizada en el libro La Cua de Palla: retrat en groc i negre. La obra, escrita por Jordi Canal y Álex Martin Escribà y publicada por editorial Alrevès,  se revela de lectura imprescindible para todos los aficionados a la Historia y seguidores de la literatura negrocriminal en lengua catalana.

Llegir més

Jordi Canal i Artigas y Àlex Martín Escribà: La Cua de Palla: retrat en groc i negre

[Lectura y Signo, 7 (2012)]

Jordi Canal i Artigas, y Àlex Martín Escribà, La Cua de Palla: retrat en groc i negre by Biblioteca la Bòbila

Llegir més

Programació Tiana Negra

[Ràdio Tiana, Llibrepensadors, 23 de gener de 2013]

Llegir més

La novel·la negra i policíaca en llengua catalana

[LletrA: la literatura catalana a Internet, 23 de gener de 2013]

Àlex Martín Escribà

La recepció i divulgació de la novel·la negra i policíaca en llengua catalana ha anat quallant de mica en mica. Catalogada com a subliteratura i desvinculada del gènere novel·lístic en majúscula, bona part de la tradició fins ben entrada la dècada dels setanta va ser la consideració d’un gènere popular i en forma de traduccions. Actualment, però, gaudeix d’una excel·lent producció i, àdhuc, podem parlar d’una certa tradició i consolidació. 

Si ens atenem a l’ordre cronològic, podem considerar el naixement del gènere negre i policíac a casa nostra a partir de l’aparició l’any 1908 de Les aventures de Sherlock Holmes, amb més d’una trentena de títols i magnífiques cobertes de Joan G. Junceda, autor que recordarem també per la creació dels gràfics, l’any 1911, de la famosa figura de Bolavà, un detectiu eixerit. D’altra banda, s’hi fan traduccions:Carles Riba tradueix Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morgue, Editorial Catalana, 1918, i també alguns dels seus contes terrorífics), mentre que la revista Llegiu-me publicarà alguns relats curts d’Ellery Queen. 

Alguns anys més tard tenim ja la publicació de relats i novel·les, això sí, de caire paròdic i imitatiu:L’assassí i el seu compliç (1924), de Jacint M. Mustieles; La meva mort (1924), de M. Poal-Aregal; El misteri del bosc d’Aubac (1926), de Jaume Roig Solana, o Com vaig assassinar a Georgina (1930), de Domènec Guansé, en serien bons paradigmes. Destaquem les aportacions esporàdiques d’autors de culte: en primer lloc, Cèsar August Jordana, que va escriure l’any 1927 l’obra El collar de la Núria, una novel·la policíaca a l’ús que gira entorn de la desaparició d’aquesta joia, i tanca la paròdica Crim (1936), de Mercè Rodoreda, rebutjada posteriorment per l’autora. Des del punt de vista històric cal convenir que en el moment en què una obra parodia un gènere és perquè aquest està consolidat. De fet, la paròdia és un indicatiu de la presència i popularitat de la narrativa detectivesca. Amb la seva obra, per tant, quedava clar que el camí seguit pel relat policíac a Catalunya no tenia gaire diferència amb el d’altres cultures pel que fa a la recepció i conreu d’aquesta mena de literatura. Ara bé, com hem dit abans, els problemes vindran donats per la manca de continuïtat d’aquest corrent cap a la normalitat cultural.

Dins d’aquesta penombra inicial, tres llums van destacar en la negra postguerra franquista. La primera es deu a Rafael Tasis i Marca (1906-1966), amb la publicació d’una trilogia –La Bíblia valenciana(1955), És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960)–, protagonitzada per dos personatges serials: el comissari Jaume Vilagut i el periodista Francesc Caldés. Tot i la vessant enigmàtica que planteja l’autor al llarg de la trilogia, l’interès de la novel·lística de Tasis resideix almenys en dos aspectes: el primer, el valor sociològic, històric, i com no, estilístic, que ofereix a les seves novel·les tot un testimoni del que havia estat la Barcelona del seu temps. El segon, la consolidació de la novel·la policíaca en català cap a un tipus de narrativa en la qual es comencen a tenir en compte –més enllà dels elements d’intriga- aspectes d’ordre social o, si es vol, plantejaments ideològics que transcendeixen molt més enllà de la literatura de pur entreteniment. De manera més esporàdica cal citar la figura de Maria Aurèlia Capmany, que aporta dues novel·les ben interessants: Traduït de l’americà(1959), i, ja ben entrada la dècada dels setanta, El jaqué de la democràcia (1972). De la mà del prolíficManuel de Pedrolo ens arribaria la llum definitiva. L’amistat i el mestratge que Tasis va exercir sobre ell i el contacte amb Ferran Canyameres a l’editorial Albor van despertar l’entusiasme de l’escriptor lleidatà per conrear aquest tipus d’escriptura. La introducció del model nord-americà dels Estats Units, més preocupat per reflectir una realitat i una denúncia social que no pas per resoldre un simple trencaclosques, va interessar de bon grat un autor com Pedrolo, sempre preocupat per les experiències humanes i per reflectir l’home del seu temps. D’aquí s’explica l’aparició de títols com Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) o Mossegar-se la cua (1968), en què les situacions complexes, la moralitat i l’opressió dels personatges són algunes de les constants més destacades. 

A més de la seva producció original, un dels grans detonants per al gènere en català va ser la creació de col·leccions durant la dècada dels seixanta. En primer lloc, i per ordre d’importància, “La Cua de Palla”, d’Edicions 62, dirigida i seleccionada per Pedrolo, va fer que la novel·la negra, policíaca i d’espionatge comencés a tenir una presència activa al nostre país: Hammett, Chandler, Mc Coy, Cain, MacDonald, entre els americans, i Simenon, Le Breton, Very i Dürrenmat, entre els europeus. Sota aquest aixopluc n’apareixen d’altres: Aymà Editors publica la col·lecció “Enjòlit” l’any 1964-65 i decideix publicar fins a nou aventures d’Ian Fleming (James Bond) i autors d’espionatge: Eric Ambler, Julian Semiònov, Len Deighton, entre d’altres. A la vegada, l’editorial Molino publicà en una col·lecció fugaç anomenada “L’Interrogant”, amb quatre novel·les d’Agatha Christie en català: L’assassinat de Roger Ackroyd,Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. Malgrat l’intent de captar lectors i d’introduir un gènere popular i atraient, totes van haver de plegar després d’una dedicació amb totes les implicacions. 

Caldria, doncs, esperar fins a la dècada dels setanta i vuitanta perquè hi comencés a haver una certa tradició. A partir d’aquell moment la repressió es comença a fer més lleugera i sorgeix la primera generació d’escriptors de novel·la negra en català. En aquest sentit, l’aparició d’una figura senyera com va ser la de Jaume Fuster i la seva publicació De mica en mica s’omple la pica (1972) va engegar un maquinària que ja no tindria aturador. El seu coneixement del gènere –n’era tot un especialista–, els seus jocs intertextuals i homenatges (Tarda, sessió contínua, 3,45) van ser les peces d’engranatge que van unir totes les generacions anteriors i posteriors del gènere negre en català. Treballador incansable, jugador compulsiu i defensor de la literatura de gènere, va obrir a poc a poc un camí fins a un moment inèdit en la literatura catalana. Fuster tingué alguns franctiradors interessants que l’acompanyaren: Ramon Planes amb Crim del carrer Tuset (1973); Núria Mínguez amb Una casa a les tres Torres (1974); Lluís Utrilla amb Una llosa de marbre negre (1974), i Llorenç Sant Marc amb El pacte de Lausana(1979), La mort del Benefactor (1981) i Els comptes clars (1984) s’apropen al gènere. 

El mèrit de tot aquest treball previ es va començar a recollir durant la dècada dels vuitanta. “Seleccions de La Cua de Palla” tornava al mercat sense fer fallida sota el comandament de Xavier Coma i amb criteris ben diferents: publicar només autors nord-americans. Un any després, Fuster torna a seduir els lectors amb les aventures d’Enric Vidal amb La corona valenciana (1982), i, sobretot, amb el col·lectiu Ofèlia Dracs i l’aventura que va suposar Negra i consentida (1983), que va engrescar-ne molts a continuar pels camins de la novel·la negra i policíaca. A noms com els de Maria-Antònia Oliver, Antoni Serra, Margarida Aritzeta, s’hi van afegir els de Josep Maria Palau i Camps, Guillem Frontera, Joan Bohigues, Albert Draper, Llorenç Capellà, Isabel Clara-Simó, Damià Borràs, Josep Lluís Seguí, Ferran Torrent, Magí Roselló, Jordi Viader, Miquel Porter, Xavier Moret, Xavier Borràs, Assumpció Maresma... Alguns participarien en la citada col·lecció, que combinava la publicació d’autors catalans amb estrangers. Precisament aquesta delataria Andreu Martin i el faria un dels autors més interessants, prolífics i longeus que hi ha hagut i que encara tenim en la història del gènere a casa nostra. 

Sota l’auspici d’aquesta bonança de circumstàncies, els anys vuitanta i noranta van suposar, doncs, el primer moment cabdal pel que fa a la presència de llibres de gènere negre en català. Mentre la primera dècada va anar incorporant noms, també van assumir un paper decisiu les col·leccions de narrativa i misteri, que es van multiplicar en aquell moment, com ara “La maleïda”, de l’editorial Pirene; “Barcelona, màxima discreció”, de Timun Mas, o “El laberint de paper”, de l’editorial Empúries, entre d’altres. Durant la segona dècada, la dels noranta, es produeix una davallada, motivada en part per la producció: les nombroses ressenyes i l’oferta de llibres van superar amb escreix allò que el mercat i el lector podien absorbir. La crisi tàcita es va anar fent explícita a mesura que avançàvem en els darrers anys de segle. Tancament de col·leccions o manca de ressò mediàtic dels autors eren alguns dels motius per consignar una davallada considerable respecte a l’eufòria anterior.

I és així com arribem al nou mil·leni i a l’espectacular ressò del gènere negre i policíac en l’actualitat. Aquests darrers anys són els més reeixits i prolífics que es coneixen pel que fa a la novel·la negra i policíaca en català. Bona prova del que dic resta en evidència no només amb una extensa nòmina d’autors que cobreixen amb escreix gairebé tota la geografia dels Països Catalans: barcelonins, encapçalats per Andreu Martin i seguits per Teresa Solana, Jordi de Manuel, Xavier Bosch, Lluís Llort, Sebastià Jovani, Pau Vidal, Marc Pastor, Jaume Benavente, Rafael Vallbona; lleidatans: Pep Coll, Ramon Usall, Joan Francesc Dalmau; gironins: Agustí Vehí, Josep Torrent, i tarragonins: Jordi Cervera, Salvador Balcells, Jordi Pijoan, entre molts altres. Sortint del Principat, des de Mallorca –indret sempre molt prolífic pel que fa al gènere negre i policíac: Sebastià Bennasar, Miquel Vicens, Àlex Volney; València, amb una llarga llista d’autors: Xavier Aliaga, Vicent Usó, Juli Alandes, Andrea Robles, Albert Hernández, i ja de la zona transfronterera, on destaca l’andorrà Albert Villaró.

A la llarga llista de noms cal sumar-hi la presència d’editorials que sense tenir una col·lecció específica del gènere n’han publicat alguna novel·la, l’aparició de premis (Ferran Canyameres, Crims de Tinta), la publicació fins avui d’assajos al voltant de la qüestió (Catalana i criminal: La novel·la detectivesca del segle XX, Pot semblar un accident: la novel·la negra i la transformació dels Països Catalans (1999-2010), Negra i mallorquina: Orígens i evolució de la novel·la policíaca a Mallorca, La cua de palla: retrat en groc i negre), i la tornada de col·leccions específiques (com el cas de “La Negra” o de la citada “La Cua de Palla”), que han aprofitat el prestigi que havien tingut en dècades anteriors per tornar el mercat. D’altres han aparegut per primera vegada al mercat, com ara “Crims.cat”, que publica autors catalans combinats amb estrangers. Altres aportacions interessants són la creació de noves formes de difusió, propiciades en primer lloc per Internet, que crea contínuament eines per a la comunicació i la difusió, així com també centres especialitzats com la Biblioteca La Bòbila, nascuda l’any 1999 a l’Hospitalet de Llobregat, que es dedica a difondre i promoure el gènere negre i policíac amb un fons especialitzat, o la presència de Negra i Criminal, una llibreria especialitzada en el gènere. 

Així, doncs, aquesta panoràmica actual, a desgrat de la brevetat de l’escrit, resulta ben captivadora tant pel que fa al nombre d’autors com per l’interès d’introduir aquest tipus de narrativa. Unes dades ben engrescadores i optimistes que ens permeten parlar ja d’una cert símptoma de normalització de la nostra producció del gènere negre i policíac.

Llegir més

Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà. La Cua de Palla: retrat en groc i negre.

[Anuari TRILCAT, núm. 2 (2012)]

Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà. La Cua de Palla: retrat en groc

i negre. Barcelona: Alrevés, 2011, 431 pp.

Dídac Pujol
Universitat Pompeu Fabra

El llibre que ens ocupa estudia «La Cua de Palla», una col·lecció de traduccions de novel·la criminal europea i nord-americana que Edicions 62 va publicar, amb diverses intermitències, entre 1963 i 2009. Amb una trajectòria tan dilatada, la col·lecció és prou important perquè se li dediqui tot un llibre. Els autors són autèntics especialistes i apassionats del gènere negre: Jordi Canal dirigeix la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, primera biblioteca pública catalana dedicada a aquest gènere, i Àlex Martín és coautor, amb Adolf Piquer, de Catalana i criminal: la novel·la detectivesca del segle xx (Palma: Documenta Balear, 2006). No crec que hi hagi en aquest país ningú més preparat que ells per fer una història de la col·lecció de l’envergadura que té el llibre: més de 400 pàgines. Ens trobem, efectivament, davant d’una obra ambiciosa, molt completa i que aborda la col·lecció des de perspectives múltiples, que es van desgranant al llarg de diversos apartats que resumim a continuació.

Una part important del llibre (les primeres 100 pàgines) està dedicada a historiar la col·lecció: es delimiten i es valoren les diferents etapes, s’analitza el paper dels diversos directors (i de la seva absència) en l’orientació de la col·lecció, se situa «La Cua de Palla» dins el context editorial català i espanyol i s’expliquen les causes dels alts i baixos quantitatius, qualitatius i comercials que va tenir la col·lecció. A grans trets, per als autors, l’època d’esplendor de «La Cua de Palla» comprèn dues èpoques: la de «La Cua de Palla» pròpiament dita, que va del 1963 al 1970 i que va dirigir Manuel de Pedrolo; i la de «Seleccions de la Cua de Palla», que va del 1981 al 1996 i que va dirigir majoritàriament Xavier Coma, que va deixar de publicar novel·les europees i es va centrar en les nord-americanes. «La Cua de Palla» publica 71 volums, mentre que «Seleccions de la Cua de Palla» en publica 164, 44 dels quals (aquesta dada no l’especifiquen els autors) són reedicions de l’anterior «La Cua de Palla».1 La decadència, segons els autors, arriba amb els intents fallits de resurrecció de la col·lecció: «El Cangur / Cua de Palla» (1996–1997, 8 volums), «La Nova Cua de Palla» (2006, 2 volums) i «labutxaca / Cua de Palla» (2009, 4 volums). En total, són 249 volums (199 títols diferents) publicats al llarg de gairebé cinquanta anys.

Després d’historiar la col·lecció, els autors dediquen una cinquantena de pàgines a diversos aspectes que són complementaris però que acaben d’arrodonir el llibre. En primer lloc, hi ha una secció que estudia la situació de la llengua catalana als anys seixanta; s’hi apunta un tema molt interessant i poc explorat: l’ús i l’evolució del model de llengua que van utilitzar (i a vegades inventar) els traductors. Després d’això, es dedica una secció, molt innovadora, als diferents dissenys de les cobertes i a la publicitat que es va fer de la col·lecció. Es fa, també, un repàs de les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les publicades, i finalment es dedica un apartat a l’adaptació fílmica castellana (El poder del deseo, 1975) d’una novel·la de Manuel de Pedrolo publicada a «La Cua de Palla» (Joc brut, 1965).

La resta del llibre (unes 250 pàgines) està format per una sèrie d’apèndixs utilíssims, darrere dels quals hi ha moltíssima feina. Destaquen un índex onomàstic (essencial en una obra com aquesta, i malauradament poc habitual en llibres acadèmics catalans); la cronologia de les obres originals i de les adaptacions cinematogràfiques; les fitxes fílmiques completes de les adaptacions fetes a partir de les novel·les originals; la reproducció (en els colors típics de la col·lecció: groc i negre) de les portades dels diferents títols; i, finalment, les fitxes bibliogràfiques completes (inclosos el títol original i la filmografia) de cada volum publicat. En aquestes fitxes bibliogràfiques només hi he detectat un error d’importància: a la p. 398, es diu que Chester Himes és autor de Back to Africa, quan en realitat l’original del títol traduït a «Seleccions de la Cua de Palla» (Cotó a Harlem) és Cotton Comes to Harlem (obra que, per cert, és de 1965, i no pas de 1964).

A continuació enumeraré els dos punts febles que, a parer meu, té el llibre. En primer lloc, tot i que s’expliquen alguns termes tècnics com «novel·la negra» (p. 85) o el gal·licisme polar (p. 80), no es defineixen altres termes com l’anglicisme hard-boiled (p. 36), ni tampoc s’explica la diferència entre «novel·la negra» i «novel·la policíaca» (oposició que ocorre a les pp. 79 i 89). I en segon lloc, caldria que el llibre hagués estat revisat per un corrector, o per un corrector més competent. Per no cansar el lector, dono tres incorreccions, d’entre les diverses que el lector trobarà al llarg del llibre: 1) «es va convertir en poc temps en una col·lecció puntera a tot Espanya» (el castellanisme «puntera» s’hauria d’haver substituït per «de primer rengle» o «de primera fila»); 2) «Arrel d’aquest article» (p. 87; ús impropi del mot «arrel», que caldria substituir per «arran»); i 3) «L’any 1963, els fundadors d’Edicions 62, Max Cahner i Ramon Bastardes[,] decidiren iniciar l’aventura de crear la col·lecció “La Cua de Palla”» (p. 29; mala puntuació, força habitual al llarg del llibre: si no s’hi posa la coma que he afegit entre claudàtors, el significat de la frase varia totalment i despista en gran manera el lector no entès).

Malgrat els punts febles esmentats en el paràgraf anterior (fàcilment esmenables en una reedició), el llibre és d’una altíssima qualitat, i els autors i l’editor mereixen les més càlides felicitacions. Els punts més forts del volum són quatre. En primer lloc, l’ampli ventall d’aspectes que s’hi tracten, des dels més previsibles (història de la col·lecció) fins als més originals (connexions cinematogràfiques i estudi de les portades de la col·lecció). En segon lloc, la contextualització de la col·lecció en els àmbits editorials català i espanyol (especialment a les pp. 57–70 i 101–109). En tercer lloc, l’explicació de les causes de l’auge i la davallada de «La Cua de Palla», «Seleccions de la Cua de Palla» i les altres seqüeles (causes sociològiques, editorials i, en una primera etapa, causes relacionades amb la manca de públic lector en català). I, en quart lloc, l’enorme documentació de què fan ús els autors, que han buidat (suposo que al llarg d’anys d’apassionada recopilació) un munt de publicacions periòdiques de les diferents èpoques tractades, que s’han cartejat amb escriptors com Manuel de Pedrolo i que s’han entrevistat amb especialistes com Xavier Coma, les quals coses els han proporcionat accés directe al pensament de molts dels agents implicats i els han permès abordar amb molt de detall els temes tractats i explicar amb gran precisió les causes de l’existència i de l’evolució de la col·lecció en les seves diverses etapes.

El conjunt del llibre, doncs, és d’una gran solidesa, i té la virtut de ser amè i variat, de manera que de ben segur interessarà tant professionals de diferents àmbits com lectors curiosos, des d’aficionats al gènere negre (lectors o cinèfils) fins a nostàlgics de la col·lecció, passant per editors, escriptors, dissenyadors, historiadors de la literatura i del gènere criminal o estudiosos de la traducció i de la recepció literària. En resum: es tracta d’una obra absolutament imprescindible per a qui vulgui conèixer a fons la història de «La Cua de Palla», i un punt de partida també essencial per a qui desitgi fer noves aportacions en aspectes com el disseny de les portades, les tècniques publicitàries d’Edicions 62 o les maneres de traduir uns originals amb unes característiques estilístiques ben peculiars.

____________________________________

1 S’hauria agraït que els autors especifiquessin en apèndix quins títols són traduccions fetes de nou i quins són reedicions. Sigui com sigui, aquesta informació es pot deduir creuant les dades que proporcionen els autors en un dels apèndixs, o bé es pot obtenir directament consultant un article que he publicat jo mateix: vegeu l’apèndix de Dídac Pujol, «A Catalan series of crime fiction: ‘La Cua de Palla’ and its sequels (1963–2009)». Journal of Catalan Studies, núm. 14 (2011), pp. 171–198. Article disponible a:
http://www.anglo-catalan.org/jocs/14/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/10%20Pujol.pdf.

Llegir més

Recomanació: La Cua de Palla, retrat en groc i negre

[Tiana Negra, 9 de gener de 2013]

La Cua de Palla, retrat en groc i negre
Jordi Canal i Artigas i Àlex Martín Escribà
Editorial Alrevés
Any de publicació: 2011

:: Jordi Canal i Àlex Martín seran protagonistes de la xerrada sobre col·leccions de novel·la negra en català dissabte 26 de gener a les 18.00 hores.

SINOPSI: Parlar de La Cua de Palla és traçar una història de gairebé cinquanta anys, atzarosa, plena d'alts i baixos, de grocs i negres, que ha portat i encara porta molta "cua". A les vostres mans teniu un llibre que pretén -sense pistola en mà- convertir-se en un assaig de referència del que ha estat la història de la col·lecció de novel·la criminal més important de Catalunya. Bona part d'aquests raonaments ens han dut a compilar, analitzar, explicar i il·lustrar la gran repercussió que La Cua de Palla ha tingut i encara té en el nostre imaginari col·lectiu. Vista la seva trascendència i importància calia fer-ne una anàlisi completa que englobés tota la seva trajectòria. 

Llegir més