Participació a la 1a Setmana DNegre de les Biblioteques de Vilanova i la Geltrú

 

Díptic de la 1a Setmana DNegre VNG de les BIblioteques de Vilanova i la Geltrú.

Llegir més

El mar i el crim

Ens van convidar a participar en les jornades prèvies del festival Creixell.Crims d'enguany, amb una xerrada sobre la relació del mar i el gènere negre i policíac. Ara, posem a la vostra disposició les diapositives d'aquesta xerrada. 

Llegir més

Xerrada: Eduard Palomares, "No cerramos en agosto"

 (Xerrada realitzada el 17 de febrer del 2021)

Amb motiu de la BCNegra d'enguany vam plantejar-nos una conversa amb l'autor Eduard Palomares, a propòsit de la seva novel·la No cerramos en agosto. Vam comptar amb la inestimable col·laboració d'en Jordi Canal, profund estudiós del gènere.

Llegir més

Conferencia: Cómo escribir una novela negra, por Paco Ignacio Taibo II

Conferencia realizada en la biblioteca Luis Ángel Arango de Barranquilla (Colombia) el 13/02/2014.

Llegir més

CONFERÈNCIA SOBRE EL PAPER DELS PERIODISTES EN LA NOVEL·LA NEGRA

 [TVL'H, L'Informatiu, 18 de febrer 2020]

En el sí de la BCNegra, a càrrec de Manuel López Poy

La Biblioteca la Bòbila ha acollit una conferència de l’escriptor, periodista i guionista, Manuel López Poy, en el sí de la BCNegra. Ha parlat de la relació entre el periodisme i la novel•la negra que tant de fruit ha donat durant dècades a la literatura universal. La Bòbila té una programació que preveu encara xerrades i projeccions de films.

El món del periodisme i la novel•la negra tenen i han tingut sempre una atracció mútua amb resultats molt positius i la consecució d’obres mestres de la literatura negra. És un tema adient per ser tractat en una conferència sobre la novel•la negra i el periodisme.

I ha estat tot un expert en aquest tema com és el cas de Manuel López Poy qui ha destacat “com un bon nombre de periodistes s’han dedicat a la novel•la negra i, a més, són dues feines amb un estil de vida que s’adapta bé al gènere”.

López Poy ha parlat de molts dels periodistes al llarg de la història de la novel•la negra des del personatge periodístic arquetípic dels anys 40 fins al periodista envoltat de tecnologia d’avui dia. La programació de la biblioteca amb motiu del BCNegra preveu xerrades i projeccions de pel•lícules.

Llegir més

PULP A TOT RITME, UNA CRÒNICA

El proppassat dijous 14 de març vam assistir a la Biblioteca de La Bòbila a la taula rodona Pulp, a tot ritme, amb la participació dels autors de pulp contemporani Iván Guevara, Antonio Padilla, Julián Sánchez i Alberto Valle, moderats per Jordi Canal, ex-director de la biblioteca, i pel professor de periodisme cultural Joaquim Noguero.

Va encetar la conversa Alberto Valle que va reivindicar autors com Víctor Mora, González Ledesma i Andreu Martín.  Antonio Padilla, que ha estat traductor de Chester Himes i Jim Thompson, va recordar a Juan Marsé, Marcos Ordóñez i a José Carlos Llop.  Julián Sánchez va reivindicar la tradició dels bolsilibros.

Sobre el procés creatiu, Antonio Padilla va comentar que, quan es bloqueja, pensa en escenes de pel·lícules encara que no tinguin relació amb el que està escrivint i això l'ajuda.  La seva novel·la La mano del muerto té un capítol tret directament d'un spaghetti western de sèrie B.

Julián Sánchez beu del weird i de les llegendes terrorífiques, i els seus referents són els clàssics de terror: Arthur Machen, Bram Stoker, Sheridan Le Fanu (de fet, Carmilla és la seva novel·la preferida), Stephen King i Clive Barker, tot i que va començar a llegir amb les obres de Marcial Lafuente Estefanía i amb la poesia.

Iván Guevara va començar llegint còmics i no diferencia entre literatura seriosa i literatura popular.  Va començar escrivint còmics.  El seu lema seria "Menos comos i más porqués", és a dir, que en la narració succeeixen coses, que el lector ja traurà conclusions, no cal explicar-ho tot.

Alberto Valle va reivindicar Kurt Vonnegut, autèntic mestre del pulp, que sempre deia que tot el que s'escrigui ha de servir a una d'aquestes dues finalitats:

a) per conèixer millor el personatge

b) per fer avançar la trama

També va reivindicar el cinema italià de gènere.  En el seu cas, va començar llegint còmics fins que son pare li va dur La llamada de la selva, de Jack London, que li va entusiasmar.  "Som el que llegim", es la frase que aplica a la seva escriptura.

Es crea un debat interessant al voltant de si la seva (anys 70) és una generació amb més referents cinematogràfics que no pas literaris i, certament, és així.  A tots ells els interessava el cinema de qualsevol gènere, del qual ara, en l'edat adulta, se n'han servit per a robar-ne escenes per a les seves obres.  A més, abans existien les sessions dobles (al marge que eren contínues, et podies passat tot el dia al cine) i també els videoclubs.  Ara hi ha la tirania dels catàlegs limitats de les TV per cable o la programació de les cadenes generalistes.  Les sessions dobles d'antuvi permetien accedir a tot tipus de cine i es formaven parelles cinematogràfiques ben curioses, en el mateix dia podies veure una de Louis de Funes seguida d'una de Visconti, o Los bingueros després de El puente sobre el río Kwai.

William Shakespeare, segurament l'autor més famós de tots els temps, es pot considerar un autor popular?  De fet, escrivia per a les masses.  Potser era pulp i seriós a la vegada.

Un altre tema interessant que es planteja és si abans de redactar una novel·la, has de tenir l'estructura clara (el que s'anomena escaleta).  Caudet no en tenia, tirava d'ofici, anava redactant i per això els seus finals són bruscs; quan s'acabaven les pàgines, s'acabava la història, era un proletari de la literatura.  Al respecte, Iván comenta que sí que necessita una escaleta, com Simenon, però Alberto diu que ell no.  Fa com Chandler, que quan no sabia com fer avançar la història, hi feia sortir un tipus amb pistola o una dona nua.  Julián tampoc en fa servir, va improvisant.  Està clar que cada escriptor té el seu estil.

El que és important és la coherència narrativa.  Per exemple, pot ser que un personatge et caigui malament i el mataries de bon grat, però no ho fas per mantenir la coherència.  També és molt important el vocabulari emprat.  Així, per exemple, si vols escriure un western, és important familiaritzar-te amb el llenguatge equí; o si pretens escriure ciència-ficció, hauràs de dominar una mica el llenguatge tècnic.  Però sempre que sigui un llenguatge clar, sense complicacions.  Es posa d'exemple La noche de América agonizante, de Curtis Garland, que consideren millor escrita que molts best-sellers actuals.

Abans, els bolsilibros arribaven a tothom (perquè existien molts quioscs, d'altra banda).  La percepció és que ara no es llegeix tant perquè la gent prefereix dedicar el seu temps a les múltiples propostes que ofereixen les pantalles.  La teleporqueria ha substituït als fulletons, la gent prefereix enganxar-se a aquest tipus de programes que no a la lectura.  Ara la literatura (i el cinema) la controlen els comercials.  Abans els editors podien ser uns cabrons, però entenien bé el seu ofici.

En resum, es constata l'existència de prejudicis contra la cultura popular, també que en els nostres temps s'ha anat devaluant la cultura en general i es finalitza afirmant que el pulp no és un gènere, sinó una manera de fer literatura.  I així conclou aquesta xerrada tan interessant.

Llegir més

Taula rodona: "De Peter Debry a Curtis Garland i Frank Caudett, creació sota pressió"

Amb la participació de:

Mercedes Gallardo (filla de Juan Gallardo, Curtis Garland), M. Josep Llorens (documentalista, esposa i col·laboradora de F. Caudet), Adolfo Quibus (autor de bolsilibros i realitzador) i els escriptors Joan Manuel Soldevilla i Rafael Vallbona.

Moderadors: Jordi Canal i Joaquim Noguero

ATENCIÓ: L'activitat, programada inicialment per dijous 21, finalment es farà el dijous 28 de febrer a les 19 hrs. a la biblioteca de La Bòbila

Llegir més

¡Los LGTBI en el género negro!

[Mucho + que un libro, 14 de mayo de 2018]

Parece que hace mil años que el personaje del detective rudo, bebedor, mujeriego y desengañado de todo dominaba como protagonista indiscutible el género negro (cine y literatura). Quién iba a imaginar que ese estereotipo masculino y machista hasta la exasperación sería sustituido por la mujer que dejaría atrás papeles de femme fatal, víctima o esposa sumisa y por los LGTBI (lesbianas, gays, transexuales, bisexuales e intersexuales) que protagonizan cada vez en mayor número y variedad historias de la novela y el cine negro.

Fue en la Biblioteca La Bòbila, especializada en género negro y policial, donde Javier García Rodríguez, autor del ensayo El celuloide rosa, y Nacho Zubizarreta, de la novela Nada es cierto, nos hablaron de la creciente evolución del género negro en su incorporación de personajes LGTBI. Javier García diferenció el cine con protagonista homosexual producido antes de los disturbios de Stonewall (1969) en el barrio neoyorquino de Greenwich Village, del producido a partir de entonces, que ha desembocado en una etapa de progresiva normalización.

Javier García Rodríguez y Nacho Zubizarreta en la Biblioteca La Bòbila hablando de Personajes LGTBI.

Los LGTBI contribuyen a denunciar la homofobia presente en la sociedad a través del género negro. Ya antes de que en 1968 surgieran las primeras coordinadoras en lucha por los derechos civiles de gays y lesbianas, se filmaron películas con uno o más protagonistas homosexuales. Hablamos, por ejemplo, de La corde (La soga, 1948), de Alfred Hitchcock, “en la que dos amigos homosexuales matan a un tercero por diversión, y de Compulsión (1959) basada en la novela homónima de Meyer Levin, que narra la historia de dos amigos-amantes que, para demostrar su superioridad intelectual deciden cometer un crimen perfecto”, explicó Javier García.

Victim (1961) es un thriller británico en el que por primera vez se utiliza el término “homosexualidad” y el film gira en torno a una trama de chantajes a personajes gays. Otras películas remarcables de esa época con personajes ambiguos o directamente homosexuales fueron El detective (1968) con Frank Sinatra en el papel de un detective que investiga el asesinato de un joven homosexual, hijo de un importante político; Plein soleil (1960) basada en la novela The talented Mr. Ripley (1955), de Patricia Highsmith, con Alain Delon en el papel de Tom Ripley, un personaje amoral, sexualmente ambiguo y eventual asesino. Y también citaríamos The heart in exile, novela del británico Rodney Garland, publicada en 1953 y considerada la primera novela protagonizada por un detective gay, entre otras narraciones y películas.

Las revueltas de Stonewall de 1969 dieron inicio a una lucha abierta contra la homofobia y a la reivindicación del “Orgullo Gay”. Ya nada volvió a ser igual. En cuanto a películas post-Stonewall destacamos Cruising (1980), con Al Pacino en el papel de un policía que se infiltra en el ambiente gay de New York para atrapar a un asesino en serie; Querelle (1982), considerada un icono del cine gay y última película del director alemán Rainer Werner Fassbinder, que gira en torno a Georges Querelle, un atractivo marinero homosexual que es a la vez un ladrón y un asesino; The Ritz (1976), una disparatada comedia homosexual dirigida por Richard Lester;  La muerte de Mikel (1983) de Imanol Uribe, con Imanol Arias como protagonista, y La ley del deseo (1987) uno de los primeros films de Pedro Almodóvar, que cuenta la historia de Pablo (Eusebio Poncela), un director de cine homosexual que tiene una hermana transexual (Carmen Maura).

En cuanto a las novelas protagonizadas por personajes LGTBI citaremos Sendero sombrío (1995), de Dominique Manotti, que inaugura una trilogía protagonizada por el comisario Daquin, homosexual y jugador de rugby, y Delitos a largo plazo (2009), de Jake Arnott, que introduce al lector en el submundo homosexual del Londres de los años 60. Y como obras más recientes publicadas por autores de nuestro país, encontramos: Curvas peligrosas (2010), Contra las cuerdas (2012) y Cuentas pendientes (2015), serie de novelas policíacas de Susana Hernández, protagonizadas por las subinspectoras Rebeca Santana y Miriam Vázquez; El santo al cielo (2016), de Carlos Ortega Vilas, un thriller de ritmo incesante en el que, “aunque el protagonista es gay, no hay ninguna escena de sexo”, y Nada es cierto, primera novela publicada de Nacho Zubizarreta.

Nada es cierto nos presenta a Lucas Rozman un detective privado, ex policía, que investiga el robo de un antiguo y valioso collar propiedad de una poderosa familia catalana del cava. “El protagonista es gay por coherencia, porque hay que escribir sobre lo que conoces y, por eso, quería crear un personaje fuera de los estereotipos”, explicó el autor, que al escribir la novela pensó también en apoyar de alguna forma el tema de la “normalización”. “El protagonista también vive con su madre, igual que yo, una madre muy dinámica que le ayudará a resolver el caso, y mi novela –que es el inicio de una serie- también trata de ciertos prejuicios que existen dentro del mundo homosexual”.

Los ponentes de Novela Negra Española IV, Salamanca Negra 2018. De izquierda a derecha: Paula Martínez, Ángeles Salgado Casas,

 Lucia Filipova, Alicia Romero López y Francisco David García Martín.

El debate sobre los personajes LGTBI ha llegado por fin a la Universidad y en el reciente Congreso de Novela y Cine Negro celebrado en la Universidad de Salamanca, Alicia Romero López, de la Universidad Complutense de Madrid, presentó una ponencia sobre “Transexualidad y novela negra en la obra El final del hombre, de Antonio Mercero”. “Se trata de una obra muy importante en nuestro país porque actualmente la sociedad todavía trata la transexualidad como una enfermedad”, opinó Romero. Efectivamente, los prejuicios están muy presentes en El final del hombre, con un protagonista transexual, Carlos Luna, policía de la Brigada de Homicidios que cambia de sexo y se convierte en Sofía Luna. El / la protagonista se enfrentará en solitario al machismo de una sociedad que no entiende la problemática de las personas que cambian de sexo, especialmente si es un hombre el que decide transformarse en mujer. Sofía ha tenido un hijo siendo hombre, “tiene miedo de que la deje de hablar y así ocurre. No quiere verla vestida de mujer”.

Transfixions (1998), de la francesa Brigitte Aubert, es una de las primeras novelas con trama transexual junto a Tropique du pervers(2000), de Virginie Brac, que nos presenta a la doctora Véra Cabral. Coming out can be murder (2012), de Renee James, gira en torno a Bobbi Logan, una mujer transgénero que investiga el asesinato de una amiga suya, también trans, espoleada por el desinterés de la policía de Chicago. Y El extraño del ayer (2015), novela de Cristina Higueras, es una de las primeras que aborda el tema de la transexualidad en nuestro país.

Los personajes LGTBI en el género negro han llegado para quedarse y para profundizar en unas problemáticas sociales que claman por su libre aceptación. ¡Descúbrelos!

Llegir més

Conferència: Personatges LGTBI al gènere negre

[postal "Personatges LGTBI al gènere negre", 20 d'abril 2018]

Llegir més

¡ROSA RIBAS EN LA BÒBILA!

[Mucho + que un libro, 14 de marzo de 2018]

Jordi Canal, director de la Biblioteca La Bòbila, conversando con Rosa Ribas.

“Debe ser muy interesante lo que dices. Escríbenos la historia en lugar de hablar tanto”, le espetó la maestra a Rosa Ribas cuando ésta tenía diez u once años. Así empezó la carrera literaria de una escritora que nació en El Prat de Llobregat en 1963, pero que reside en Frankfurt desde hace más de 25 años. De cómo empezó su carrera de autora adulta, de sus novelas publicadas, de las diferencias entre las culturas española y alemana, de sus proyectos, método de escritura y muchas cosas más hablamos en la Biblioteca La Bòbila, de L’Hospitalet de Llobregat (Barcelona), el lunes 12 de marzo a las 19 h.

“Empecé a publicar cuando ya pasaba de los cuarenta y todo empezó como una broma con una compañera de trabajo en la Universidad de Frankfurt”, explicó Ribas. “A veces, con algunos compañeros desarrollas ideas criminales y entonces puedes hacer dos cosas: 1) llevar a la práctica la idea y salir en los periódicos, o 2) matarlo literariamente en una novela y sublimar tu deseo. Eso fue lo que hice”. Esta primera novela de Rosa Ribas no llegó a publicarse y la autora opina que “era muy mala, pero le estoy agradecida, pues me regaló el personaje deCornelia Weber-Tejedor”. Esta policía hispano-alemana es la protagonista de una serie de novelas negro-policíacas que goza de gran aceptación en Alemania. Hasta ahora, la serie se compone de cuatro títulos: Entre dos aguas (2007), Con anuncio (2009), En caída libre(2011) “la mejor y más negra de todas” y Si no, lo matamos (2016).  “Ahora dejaré reposar a Cornelia y si vuelve será con otro estilo, de aquí a unos años”, confesó.

En cuanto a la Trilogía de los años oscuros: Don de lenguas (2013), El gran frío (2014) y Azul marino (2016) que escribió junto conSabine Hoffman, la autora resaltó la complejidad de escribir a cuatro manos. La Trilogía sitúa la acción en la España Franquista de los oscuros años cincuenta y nos presenta a Ana Martí, una joven periodista que intenta abrirse camino en un mundo vedado a la mujer, a su prima Beatriz Noguer, filóloga represaliada, y al hosco inspector Isidro Castro de la Brigada de Investigación Criminal. “Para escribir Don de lenguas nos repartimos los personajes y escribíamos los capítulos según el más idóneo, pero para terminar la novela estuvimos tres años y medio”, confesó Rosa Ribas. A mitad del libro decidieron continuar con una Trilogía que abarcara toda la década, pero mejoraron la técnica. “La fase de documentación y planificación la hacíamos entre las dos, pero a partir de El gran frío, una escribía y la otra ejercía de editora”. Resultó mucho más ágil.

Hasta hoy, Rosa Ribas ha escrito trece novelas “y pienso escribir todas las que pueda”, apuntó. Escribe a mano y con lápiz y después lo pasa al ordenador. “Me interesa mucho por qué la gente normal es capaz de hacer lo que hace, por ejemplo, las señoras que limpian los aviones enEn caída libre, por qué se convierten en traficantes de droga”.  Rosa Ribas escribe novelas negras y no negras. “En las primeras, planifico un esquema, pero no cerrado, diríamos que soy escritora de mapa. En las segundas voy más por libre y me convierto en escritora de brújula”, confesó.

Las diferencias literarias entre España y Alemania también ocuparon parte del encuentro con una escritora que vive a caballo entre las dos culturas. En Alemania, se valora más a los artistas y se les da más facilidades para ejercer su profesión. “Tres de cada diez novelas en Alemania es policíaca (el llamado Krimi), se lee mucho y una tirada normal está entre 5.000 y 10.000 libros”. En contraste con lo anterior, en nuestro país las ediciones son de 500, 300 e incluso 200 libros, y una segunda edición ya se presenta como un gran éxito. ¡Una pena!

Además de la serie de Cornelia Weber-Tejedor y la Trilogía de los años oscuros, Rosa Ribas ha publicado La detective miope (2010),El pintor de Flandes (2014), la novela por entregas Miss Fifty (2015), Pensión Leonardo (2015), La luna en las minas (2017) yEmma (2017), novela por entregas en formato digital. También ha participado en numerosas antologías de relatos. Actualmente, está escribiendo una nueva novela ambientada en Barcelona, de la que no ha querido desvelar nada más. Por nuestra parte… ¡la esperamos con impaciencia!

Llegir més

¿”HARD-BOILED” MEDITERRÁNEO?

[Mucho + que libros, 15 febrer de 2017]

La biblioteca La Bòbila, especializada en género negro y policial, volvió a ser escenario de un muy interesante debate sobre És posible fer hard boiled ara i aquí? Fue el miércoles 8 de febrero y participaron cuatro plumas de reconocido prestigio en la novela negra de nuestro país: José Luis Muñoz, Jordi Ledesma, Vladimir Hernández y Rafa Melero. Actuó como moderador, Miguel Ángel Díaz, de la librería SomNegra, y coordinó el acto Laurentino Vélez-Pelligrini.

Conocemos como hard-boiled a una variante de la novela negra protagonizada por un detective privado rudo, machista y visceral, que investiga en solitario. El género del hard-boiled se caracteriza por un lenguaje incisivo e irónico, ritmo frenético, erotismo y extrema violencia. Su carrera triunfal empezó durante los años de la Gran Depresión en Estados Unidos y uno de sus máximos exponentes fue el escritor Mickey Spillane, creador del detective privado Mike Hammer en su primera novela, Yo, el jurado, publicada en 1947.

“A mí no me gusta Mickey Spillane -comentó el escritor cubano Vladimir Hernández, ganador del Premio L’H Confidencial 2016 con su novela Indómito– por la violencia extrema de sus historias, aunque en Estados Unidos, como clave cultural, la violencia es aceptable y el sexo, no”. En Cuba –añadió- el contexto histórico es parecido a la Gran Depresión de los años veinte y en Indómito, ambientada en la Cuba actual, intento recuperar las claves del hard-boiled”, añadió el escritor que acaba de publicar Habana Réquiem, un thriller policiaco que nos arrastra por las calles de la Habana Vieja.

En la novela negra “la normalidad es el crimen”, apuntó Jordi Ledesma, autor de Narcolepsia, El diablo en cada esquina y, la más reciente, Lo que nos queda de la muerte. De las tres, es en El diablo en cada esquina, una novela muy negra con cuatro historias independientes que se entremezclan, donde “se mantiene la atmosfera y el escenario más cercano al hard-boiled”. Por su parte, Rafa Melero, autor de La ira del fénix, La violencia del alfil, y FUL, sostiene que “hay novelas duras que no son para según que edades y según qué públicos” y afirma que no planteó FUL como una novela hard-boiled, pues “somos un país muy diferente de las sociedades latinoamericanas y de los Estados Unidos de los años veinte”.

Sobre los autores e influencias del hard-boiled en nuestros cuatro escritores, José Luis Muñoz, director de la colección La Orilla Negra y con un gran número de novelas publicadas, entre las que destacamos la reciente Cazadores en la nieve, se refirió a Jim Thompson (1906-1977), autor de la mítica 1.280 almas. A Jordi Ledesma, el personaje hard-boiled le llegó a través del cine, mientras Vladimir Hernández destacó que “en Cuba leíamos a muchos autores estadounidenses”. Rafa Melero señaló que le gusta el cine de Quentin Tarantino “pues puedo relacionar las películas y su violencia con escenas reales que he vivido como policía”.

El debate está servido. ¡Enhorabuena a todos!

Llegir més

És possible fer hard boiled ara i aquí?

D'esquerra a dreta: Miguel Ángel Díaz, de la llibreria SomNegra, José Luis Muñoz, Jordi Ledesma, Vladimir Hernández i Rafa Melero Rojo.

Llegir més

Aquesta setmana a la Biblioteca la Bòbila...

[TVL'H, Pren-ne nota, 7 de febrer de 2017]

Llegir més

Taula rodona: És possible fer hard-boiled ara i aquí?

[postal "És possible fer hard-boiled ara i aquí", 8 de febrer de 2017]

Llegir més

La Biblioteca la Bòbila acull l'exposició '40 anys sense Jim Thompson'

[TVL'H, L'Informatiu, 6 de febrer de 2017]

Llegir més

Conferència: 'La narrativa erótica hispanoamericana', amb Philip Potdevin

[punt de llibre"'La narrativa erótica hispanoamericana, amb Philip Potdevin", 21 d'octubre de 2016]

Llegir més

Negra i estranya

[Nigra Sum, 12 d'octubre de 2016]

Fa uns dies, la Mireia Llinàs (Els enemics silenciosos, Columna, 2016) i un servidor vam anar a la Biblioteca La Bòbila, de l'Hospitalet de Llobregat, a parlar de la relació entre el gènere negre i el fantàstic. No cal argumentar la selecció dels autors i del tema: tant la seva opera prima com a "Besòs Mar" (i a "Aire brut") hem afegit l'element fantàstic a una narració que situa el punt de partida en el negre i/o policial: la investigació d'un crim.

La conversa amb en Jordi Canal, que ens presentava, va prendre vida pròpia, i la majoria dels apunts que duia no van ser exposats. És més: la llibreta on els duia anotats es va quedar dins de la motxila, i la motxila en un racó de la sala. Ara, passats un dies, retrobo aquells apunts i me n'adono que no estaria més donar-los una mica de visibilitat.

Allà hi duia unes anotacions extretes de Todorov, aquell crític estructuralista francès (però búlgar) que estava molt de moda fa trenta o quaranta anys. Todorov proposava una divisió dels contes del sobrenatural en tres categories: el meravellós, en què no és possible cap explicació racional dels fenòmens sobrenatuals; l'estrany, en què sí és possible, i el fantàstic, en què la narració dubta sense poder decidir-se entre l'explicació racional i la sobrenatural.

Per raons no atribuïbles a Todorov, les nomenclatures "estrany" i "meravellós" han quedat força restringides i semblen pròpies només d'un discurs massa acadèmic, mentre que el terme "fantàstic" ha sobreviscut a força de devorar els altres, menys afortunats. "Fantàstic", doncs, sembla que inclou els altres i es converteix en el sinònim exitós de "sobrenatural" (paraula amb poc ús o fins i tot menyspreada en certs cercles). Fa unes setmanes, una autora del gènere negre que té un blog lamentava que els autors d'aquest gènere visquin sota la sospita de ser individus obscurs i pèrfids. No cal que li digui com ens deuen veure als qui escrivim negre i sobrenatural.

M'evito de caure al tòpic d'explicar que l'origen del relat negre és al mateix territori que el fantàstic (de l'estrany, en realitat) i tota aquella cançoneta vella i coneguda sobre el relat de Poe "Els assassinats del carrer de la Morgue". Sherlock Holmes també transita l'estrany amb reincidència, i especialment a "El gos dels Baskrville", un altre exemple quasi tediós.

Els puristes i els ortodoxos diran que la gran novel·la negra americana de l'edat d'or del negre americà mai no va posar ni un peu al sobrenatural, i que tampoc surt dels exemples anteriors. Tenen raó. I no obstant la raó, La Cua de Palla va incloure un novel·la d'en David Ely, "Substituts" que sí que s'endinsa en l'estrany. La novel·la va ser duta al cinema el 1966 ("Seconds"), protagonitzada per en Rock Hudson en una ambientació que tendia cap a la ciència ficció conspiranoica, i que se situa no gaire lluny d'algunes obres de Philip K. Dick. En John Connolly, tant nord-americà i tan fosc com la Coca-cola, usa els elements sobrenaturals amb facilitat, possiblement per explicar que la gènesi del mal té quelcom de metafísic. En el nostre món d'avui, en Jordi Ledesma també s'atansa a l'estrany (o l'insinua) quan diu que, per explicar la realitat, no n'hi ha prou amb el realisme estricte: en Ledesma és més valent -i més artista- que la majoria.

Hom no escull els seus pares ni el país on neix (malgrat que alguns, després, se'n sentin tant cofois que fins es mostren disposats a donar la vida o a fer el ridícul per magnificar aquest atzar). I, en realitat, tampoc no escull els llibres que llegeix. Almenys els llibres que llegeix durant els anys de formació com a lector. Jo, per exemple, vaig llegir molta novel·la europea i molta de russa abans d'anar a raure a la nord-americana, i no puc evitar ser deixeble d'una tradició novel·lística en què el sobrenatural o l'estrany es fan presents en narratives que no pertanyen precisament al gòtic si no a la sàtira social, o al costumisme o al retrat de determinades classes socials. Parlo de Gògol i de Txèkhov, per exemple, i sobretot de Bulgakov. Però també de Henry James, de Sterne, de Boccaccio, de Borges i dels inevitables llatinoamericans. A la literatura espanyola, la simbiosi entre gèneres en la qual hi participa el sobreatural és molt freqüent (de fet, aquesta opció deu provenir de l'antigor): a banda de les referències més conegudes com puguin ser l'Álvaro Cunqueiro, en Joan Perucho i l'Eduardo Mendoza, hi ha autors d'altres corrents que també han practicat la mescla. Un autor gens classificable en el sobrenatural com l'Alfonso Sastre (el referent del teatre del realisme social) té una novel·la estranya i fascinant, que és "Las noches lúgubres", on s'apropa al vampirisme des d'una perspectiva nova i que, si fos escrita avui, es publicaria -sens dubte- en una col·lecció de novel·la negra.

Estic una mica fatigat de sentir dir (fins i tot en boca de suposats experts i d'autores i autores) que allò que defineix la novel·la negra és un sentit de crítica social, i d'aquesta afirmació se'n deriva que la novel·la negra ha de ser estrictament realista -i de vegades ensopidament costumista- com si l'acte creatiu hagués de quedar encorsetat a uns patrons caducats, i com si la imaginació i la gosadia haguessin estat suprimits de la ment dels autors i les autores. Si seguíssim aquest raonament, hauríem de dir que "El Quijote" és una novel·la negra, perquè és una novel·la de crítica social.

Entre els exemples més propers de fusió entre "negre" i "estrany" solc citar William Hjortsberg i el seu "Falling Angel" (1987), traduïda al català i duta al cinema amb el títol de "El cor de l'àngel". Hjorstberg ha estat un dels meu referents recents, ja que "El cor de l'àngel" em sembla una novel·la estrictament negra en la qual, i sense perjudici del realisme negre, es permet de situar Llucifer entre els personatges. Un Llucifer certament enganyós que es passeja pel metro i pel Central Park de la Nova York contemporània (o per Louisiana, en la seva adaptació al cinema).

No és novel·la però sí que beu molt de la literatura: la sèrie televisiva "True Detective" (a la temporada 1) és una passejada per la frontera entre negre i fantàstic (diríem que per l'estrany, per se més precisos), i tria una opció que a mi m'agrada molt (és l'opció que vaig prendre a "Besòs Mar"): l'estrany és una mirada sobre la idea de "frontera" en sí mateixa: frontera entre gèneres, entre mons i paisatges, entre espais, entre "normalitat" i "alteració" mental. (Algú em dirà que això ja ho va fer en Henry James a "The Turn of the Screw" i tindrà tota la raó del món).

[M'estalvio les referències al cinema, quasi infinites, en què negre i fantàstic (o estrany, sobrenatural) conviuen en joiosa harmonia i són no tan sols cintes molt notables si no que també grans èxits de taquilla].

Per als qui som fills de la cultura popular (ara reivindicada per un escriptor de Sant Adrià a qui menyspreen les elits de la cultura nacional, divinament puristes i jesuïticament educades), la mescla de negre i fantàstic és gairebé tan natural com l'aire que respirem. I la inclusió del popular a la novel·la és una conquesta, molesti a qui molesti. Els qui vam créixer llegint "El Víbora", "El Cairo", "1984" sabem que el dimoni es pot passejar pel carrer d'Escudellers sense que grinyoli la suspensió de la realitat, i que en un pis de la Plaça Reial hi pot viure un vampir que fa de proxeneta, tal com fa John Ajvide Lindqvist quan el situa en un suburbi de Copenhagen. Ningú no negarà que "Deixa'm entrar" és una novel·la negra-negra, capaç de situar la negror no tan sols als suburbis nòrdics -com fan tants- si no a la infantesa, i en aquest territori tan negre que és el bulling escolar, estranyament ignorat per uns autors negres que eviten, amb pulcritud de beata catalana, evitar determinades qüestions fosques de l'espècie humana.

Acabo concloent quelcom que vam concloure l'altre dia a La Bòbila: la literatura ha de ser agosarada i ha de ser innovadora, i cal tenir molt present que les novel·les són mentides escrites amb intenció de fer art. Les novel·les (negres o roses) no tenen perquè cenyir-se o limitar-se a la "realitat" periodística, i no cal que a totes les novel·les negres hi hagi receptes de cuina o referències gastronòmiques (n'he trobat una en què hi apareix -oh, meravella del realisme- la recepta de la truita de patates). La novel·la, en canvi, ha de ser una imitació de la vida i no un retrat fidel i ensopit de la vida, i en aquesta imitació els viatges en el temps, la bruixeria i la transmigració de les ànimes són mostres d'imaginació i de capacitat.

*

Al capdavall, la marquesa no va sortir mai del palau a les cinc de la tarda. La marquesa no existeix ni ha existit mai: la marquesa és una mentida, i això sembla que s'oblidi. La marquesa, per tant, podria sortir volant per la finestra bo i ensangonada després de xuclar la sang del senyor comte, o podria traspassar una porta que la du a una altra època, on és una plebeia. Pel què més vulguis: no m'expliquis que la marquesa arriba a casa i es fa un llobarro al forn, i sobretot no em donis la recepta del llobarro al forn.

Llegir més