Una tarda amb Simenon

[La Vanguardia, 2 de febrer de 2014]

Joan de Sagarra

A diferència d’altres països, a Espanya el comissari Maigret mai no ha estat un personatge popular

Dijous, 30 de gener, set de la tarda. Inauguració a la biblioteca Jaume Fuster de l’exposició Si més no, Simenon. Mecanografia i radiografia negres en Georges Simenon. La presentació va a càrrec de Paco Camarasa, el comissari de la BCNegra; Joaquim Noguero, comissari de l’exposició; i Daniel Giralt-Miracle, crític d’art, fill de Ricard Giralt-Miracle, l’autor de les portades de les novel·les de Simenon per a l’editorial Aymà, autèntiques obres d’art que ja havien estat exposades a Vinçon el 2003, l’any del centenari de Simenon, i que ara es poden tornar a veure a la biblioteca de la plaça Lesseps. Com bé diu el comissari Joaquim Noguero: “Plàsticament, Simenon no podia haver trobat millor ambaixador a casa nostra”. Mitja hora més tard, a la mateixa biblioteca, hi ha anunciada una conversa, una xerrada sobre Simenon, el narrador d’històries, en la qual vam prendre part l’amic Paco Camarasa, Joaquim Noguero i un servidor. La sala és plena de gom a gom, la qual cosa no deixa de sorprendre’m, més fins i tot tenint en compte que al matí he escoltat l’amic Paco Camarasa i altres savis de la denominada novel·la negra –i criminal– parlant a RAC1 dels seus autors i novel·les favorites i en cap moment no han esmentat Georges Simenon i la seva criatura, el comissari Maigret.

Paco Camarasa es pregunta, ens pregunta, per què, a diferència d’Itàlia i d’altres països, les novel·les de Simenon sobre el comissari Maigret, la sèrie Maigret –75 novel·les en total–, no van assolir entre nosaltres l’èxit popular que es podia esperar. El Paco creu que això és a causa que l’editorial que era present, que dominava els quioscos d’Espanya durant els anys de la sèrie Maigret, era l’editorial Molino, que no comptava al seu catàleg amb l’escriptor belga. És un bon argument. Al qual jo n’hi afegiria un altre de no menys pes. El fet que a diferència d’Itàlia, d’Alemanya, d’Anglaterra, de Bèlgica, d’Holanda, per no esmentar França, TVE no tingui una sèrie Maigret. Hi ha un Maigret italià, Gino Cervi; un Maigret alemany, Heinz Rühmann; un Maigret anglès, Ruppert Davies; un Maigret holandès, Jan Teulings… però no hi ha un Maigret espanyol (o català). A Espanya, al contrari d’Itàlia, el comissari Maigret mai no ha estat un personatge popular. La qual cosa no treu que la burgesia barcelonina, gran part de les famílies de la dreta i l’esquerra de l’Eixample, tinguessin a les seves respectives biblioteques les novel·les del comissari Maigret, que llegien en la seva llengua original, el francès.

Què és el que atreu de les novel·les de Maigret?, es preguntava l’amic Paco. Més que la intriga, que a diferència d’altres autors del gènere policíac no sol ser gens complicada, jo crec que el principal atractiu està en el personatge del mateix Maigret. Arsène Lupin sempre va tenir trenta anys, Sherlock Holmes, quaranta; Hercule Poirot, cinquanta. Maigret, és un home que envelleix davant els nostres ulls, que s’analitza i enriqueix davant els nostres ulls, sempre atent al que és essencial. Menys policia que metge –la seva primera vocació, igual com la de Simenon–, menys metge que guru. Un guru sense mística, cert, però un mestre de vida, de l’art de viure, si viure consisteix a prendre consciència de manera cada vegada més profunda d’allò que en nosaltres, més enllà del bé i del mal, conforma la naturalesa humana.

Maigret és un home gras, que fuma en pipa, i a sobre és alcohòlic: cap a les deu del matí se sol prendre una o dues pintes de cervesa a la Brasserie Dauphine, fa l’aperitiu, dina amb vi, un dinar que remata amb una copeta de licor de cireres alsacià. A la tarda un parell o tres de cerveses més i a la nit, després de sopar, una copa d’armanyac. Anem, al contrari d’un policia políticament correcte (no cal dir que avui dia, a la França de Manuel Valls, el brillant ministre de l’Interior francès, el comissari Maigret ni seria comissari ni tan sols un modest policia). Però mai no s’emborratxa. És un home amable, de bones maneres, que amb prou feines s’enfada. És un home d’una gran curiositat, atent al temps que fa, a l’olor que es desprèn la cuina del seu piset del bulevard Richard Lenoir on la seva dona, gran cuinera, està fent un pollastre al vi, al qual afegeix unes gotes de licor de pruna… Li agrada pescar amb canya i cuidar el jardí, el jardí de la seva caseta de Meung-sur-Loire. Adora els barris de París, que coneix fil per randa. Li agrada freqüentar els bistrots i el tracte amb la gent senzilla, la gent del poble, que és d’on ell procedeix. En les seves investigacions policials, es mostra la major part de vegades comprensiu amb els delinqüents, intenta comprendre’ls i en alguna ocasió acaba fins i tot per donar-los la raó. Comprendre, no jutjar. Aquest és el seu lema. Escasses vegades s’obre, es confessa obertament, tan sols quan comparteix sopar amb el seu amic el doctor Pardon, el seu veí del carrer Pipcus. El metgepolicia i el metge de capçalera. En definitiva: Maigret és un ésser entranyable, familiar, d’una França que ja no existeix, i en el qual Simenon evoca molts trets del seu propi pare.

Però Simenon no es redueix al comissari Maigret. Al costat de les 75 novel·les de la sèrie, en va escriure 117 de les que ell denominava “dures”, molt més ambicioses, en les quals no necessàriament es produeix un crim ni es duu a terme una investigació. André Gide, que les llegia amb curiositat, el tenia en gran estima. Malgrat això, en vida de Simenon mai no va ser reconegut com un gran escriptor, un enorme escriptor, que és el que en realitat era. L’any 2003, l’any del centenari del seu naixement, una selecció de les seves novel·les, tant de la sèrie Maigret com de les “dures”, van aparèixer publicades a la Pléiade, la cèlebre col·lecció de Gallimard, panteó de les lletres franceses i universals. Finalment se li feia justícia.