Tot és a Carvalho

[El País / Quadern, 17 d'octubre de 2013]

Rosa Mora

"Carvalho nació en Yo maté a Kennedy, 1972, como un héroe subnormal a la sombra de mi ensayo Manifiesto subnormal. Lo editó Planeta porque la censura se lo prohibió a Seix Barral y la novela fue a parar a los montones de libros de saldo de El Corte Inglés. En una etílica noche de 1973, Pepe Batlló y Frederic Pagés me tomaron la beoda palabra: la novela española entronizada era una ilegible mierda jaleada por los preciosos ridículos de una crítica con complejo de cosedores de himen de la doncella literaria por el realismo social (…) y era preciso recuperar la inocencia narrativa de guardias y serenos”, va escriure Manuel Vázquez Montalbán al suplement Babelia d’aquest diari, el 1997.

MVM va descriure el projecte Carvalho també a EL PAÍS, el 2002, com “una sucesión de novelas crónica que iría describiendo la transición no solo entre Franco y el infinito democrático de la libertad duradera, sino la que ya se estaba produciendo entre la década de las luces, los años sesenta, y el tenebrismo desesperanzado del fin del milenio”.

Són 24 títols, sense comptar els 10 Carvalho gastronómico, que tenen com a referència el mite d’ouroboros, la serp que es mossega la cua, una història circular. Quan Pepe Carvalho se’n va a Nord-amèrica fa poc temps que ha sortit de la presó Model, on va estar-se dos anys. A Milenio II, diu: “…tal como soy yo, tal como está el mundo por el que acabo de dar una vuelta de escandalizada inspección, el único lugar lógico a mi alcance es la cárcel. No debería haber salido nunca de ella”. Es tanca el cicle.

Tot MVM és a Carvalho. Des de Crónica sentimental de España a El libro gris de Televisión Española, El cancionero general del franquismo o El viajero que huye. Hi ha idees recurrents: la fugida imposible (La soledad del manager, La rosa de Alejandría, Milenio I i II, entre d’altres); el somni del sur, paradís inassolible: “…piú nessuno mi portera nel sud”, el vers de Quasimodo és essencial a Los mares del Sur, segurament la millor novel·la de la sèrie.

Barcelona és un personatge més, el paisatge destruït, la memòria i els records d’infantesa, el seu estimat districte V, el barri Xino, on la pobresa tenia una pàtina d’història. A Desde los tejados fa un comentari definitiu: “Pero cuando he ido por esos mundos nunca he visto tantas cosas como cuando subía por los terrados de estas casas [el carrer Botella] y tenía a mi disposición la vida privada de todos nosotros. El horizonte más lejano era Montjuïc o el mar o el Tibidabo”. ¿Qué más quieres?”. O com quan s’adona que els mitificats ocells de Los pájaros de Bangkok, les orenetes, els tenia al costat de casa.

Com és Pepe Carvalho? MVM només el descriu físicament a Tatuaje: alt, bru, a la trentena llarga, desendreçat malgrat que porta roba cara de sastreria de l’Eixample. Ell mateix es defineix: “Tengo una biografía impresentable. Ex rojo, ex agente internacional. Amante de una puta selectiva que no selecta” (La soledad del manager). Es nega a mostrar els seus sentiments perquè, com diu a Los mares del Sur: “Siempre me ha horrorizado ser esclavo de mis sentimientos, porque sé que puedo ser esclavo de ellos”. A la mateixa novel·la s’adona que, encara que sempre ha defugit els lligams, se sent responsable moral de tres persones: Charo, Biscuter i Bromuro. El detectiu no entrega mai els delinqüents a la policia. Només informa del resultat de les seves investigacions als seus clients. Cuina a la matinada i crema llibres transcentals, diu, per encendre la xemeneia.

Apendre a matar va ser el més difícil. A la CIA va tenir un bon mestre, Mr. Wonderful. “Las vacilaciones”, li va dir a Yo maté a Kennedy, “no proceden de una repugnancia natural sino cultural”. Li van encarregar matar Kennedy. Ho va fer? Admet que va cobrar. “De esta manera destruyo en mí mismo cualquier coartada de convención moral”. Ens vol convèncer tota l’estona que és un cínic.

A Los pájaros de Bangkok, Carvalho fa un viatge absurd per salvar Teresa Marsé, que s’assembla molt a la protagonista d’Últimas tardes con Teresa, de Juan Marsé. “Algún día volveré a Bangkok a pasarlo bien”, afirma, i afegeix que li agradaria fer la volta al món amb Biscuter. A Milenio, li diu Biscuter: “Yo hago este viaje para crecer, jefe, y usted para despedirse”. Quina tristesa.

Vázquez Montalbán ens explica amb Carvalho bona part de la nostra història, per això segueix tan viu i per això cal llegir-lo. Un no voldria oblidar mai novel·les comTatuaje, La soledad del manager, Los mares del Sur, La Rosa de Alejandría, Asesinato en el Comité Central o El Premio.