Resolent els misteris pendents

[Viu L'Hospitalet, 89, maig de 2013]

Text i foto Toni Delgado

Hi ha crims que, per la seva trama, són novel·les en potència. L’assassinat dels marquesos d’Urquijo a la seva finca de Somosaguas (Madrid), que va sacsejar l’Espanya dels anys 80, té tots els elements per ser-ho: un procés d’investigació irregular en què desapareixen proves, un acusat que es declara culpable i després innocent i apareix mort a la presó penjat amb els peus fregant el llit i restes de cianur als pulmons... Aquest és el material del qual parteix Mariano Sánchez Soler (Alacant, 1954) per escriure El asesinato de los marqueses de Urbina, Premi L’H Confidencial de novel·la negra en la seva setena edició. El periodista i escriptor va cobrir el cas per a El Periódicoi, després d’acumular-ne molta documentació, d’escriure dos “llibrerets” i diferents reportatges, va decidir perpetrar un relat basat en el sumari i on resol els misteris pendents amb la seva versió. L’autor defensa que el mòbil del crim van ser els diners, una via que la policia no va seguir i que té lògica, perquè els marquesos estaven relacionats amb la banca, “tenien nom de capital financer”.

Mariano Sánchez comença fort. Després de mostrar-nos l’autòpsia dels cadàvers dels marquesos d’Urbina –per motius legals, canvia el nom als personatges del relat; així, Manuel de la Sierra Torres passa a ser Martín De la Fonte García i María Lourdes Urquijo Morenés, María Eugenia de Urbina Goiti– ens presenta, amb una posada en escena potent, el personatge clau de la novel·la, en Fierro. Un criminal –fruit de la imaginació de l’autor– amb pors i debilitats que ha d’aparentar sempre seguretat i domini de la situació, però que es fa petit quan parla amb els seus perillosos clients, com El Gran Jefe, el personatge més malparit del relat i qui li encarrega el treball més complex i ben pagat de la seva obscura carrera.

El asesinato de los marqueses de Urbina és un relat àgil, a vegades trepidant, que fuig de les referències innecessàries i on els detalls, en general, estan ben trobats i justificats. Transcorre entre diàlegs versemblants i situacions més o menys creïbles que podrien haver passat i tenen gairebé sempre a Fierro com a eix. El criminal és un expert en l’art de la disfressa, la comunicació i la seducció, en arribar al cor de qui li interessa, persones més o menys perdedores com ell.

ELS NOUS RICS

La novel·la funciona com a exponent de la condició humana, la venjança, la vulnerabilitat o el treure pit gratuït –“Marcos, el barman, lo dispuso todo con los aspavientos clásicos de un profesional que se pavonea de sus habilidades”. L’autor ridiculitza la figura dels nous rics i no té pietat dels qui se senten millors que ningú –“los cuatro formaban la cofradía más idiota del lugar”. L’obra també tracta altres debilitats humanes, com la ingenuïtat, personalitzada en Immaculada –la secretària de Fierro, que desconeix els negocis del seu cap– o en Dani, que odia el sogre –el marquès mort–, a qui acusa de boicotejar el matrimoni amb la seva filla –“vida fácil, cerebro hueco (...) El borrego soñaba con ser lobo. La cocaína mezclada con ginebra era el elixir de los valientes”.

A través de Fierro, l’escriptor fa una crítica sense miraments d’errors de pes en la investigació que tenen tota la pinta de ser interessats, com el fet que es rentessin els cossos dels cadàvers abans de fer-ne l’autòpsia. La part del judici és lleugera –s’agraeix– i el final, potent i molt audiovisual, deixa resolts els misteris pendents. §

Títol: El asesinato de los marqueses de

Urbina. Autor: Mariano Sánchez Soler.

Roca Editorial. Pàgines: 188.