LA CONFERÈNCIA INAUGURAL DE TIANA NEGRA

[Pedres, mars, oceans, 14 de febrer de 2013]

La demostració del bon estat de salut del gènere negre a casa nostra

Sebastià Bennasar

La novel·la negra en català avui. Un gènere en molt bon estat de salut

La novel·la negra en català està passant per un moment extraordinari de forma. Fer una afirmació com aquesta en l’acte inaugural d’un festival dedicat a la novel·la negra en la nostra llengua pot semblar un atreviment, però l’existència mateixa de Tiana Negra és un símptoma del bon estat que estam travessant en aquests moments.

Vostès podran pensar que és lògic que jo, en la condició de director, defensi la bona salut del gènere negre a casa nostra. Però ja veuran en els propers minuts que hi ha un seguit de dades objectives que mostren la certesa del títol de la conferència. Tampoc no amagarem que podríem estar millor, però permetin que això ho deixi per al final, per tal de poder moure una mica de debat.

En aquests moments tenim dues col·leccions de novel·la negra en català que semblen ben consolidades. D’una banda tenim la recuperació de la Negra de la Magrana, que combina la publicació de clàssics del gènere i traduccions, amb alguns autors locals. De l’altra tenim la col·lecció Crims.cat, de l’Editorial Al Revés, que té la intenció contrària, com a mínim pel que ha mostrat en el seu catàleg: apostar per bons autors d’aquí i incorporar de tant en tant altres bons autors, especialment europeus no nòrdics i no anglosaxons, al seu catàleg. La presència de dues col·leccions és quelcom que també es pot considerar un símptoma de la bona salut del gènere, però com que de col·leccions en parlarem demà, i a més a més amb els seus responsables, no hi entraré gaire.

Així mateix, en els darrers quinze anys s’ha produït un fenomen que no era habitual a casa nostra: la incorporació de títols de novel·la negra als catàlegs generalistes de les editorials. És a dir, per primera vegada les editorials en català han superat les reticències a publicar novel·la negra feta al país dins de les seves col·leccions generals, la qual cosa és un símptoma de normalitat. Hi ha dues col·leccions de novel·la negra, però no es renuncia a la publicació de llibres d’aquest gènere –escrits aquí o traduïts al català- a les col·leccions generalistes. I a més a més, els escriptors guanyen alguns dels premis més importants del país: El Carlemany per a Albert Villaró; el Sant Joan per a Andreu Martín o el Sant Jordi per a Sebastià Alzamora, per posar només tres exemples. És a dir, els editors han perdut els complexos envers el gènere negre.

Això no hauria estat possible sense un número força gran de lectors que són els que creen la demanda de novel·les negres. És cert que el gènere és el més llegit arreu del món, però que en els darrers vuit anys hi ha hagut una forta revinclada en el seu número. I molt possiblement hagi coincidit en aquest fet un grapat de fenòmens. D’una banda l’existència a Barcelona d’un festival de novel·la negra que ha tengut un extraordinari ressò i que ha contribuït a popularitzar el gènere i a mostrar tota una plèiade d’autors i propostes molt interessants. De l’altra, sens dubte, el boom dels autors nòrdics del gènere, una plaga vinguda de fora que va començar amb les novel·les d’Stieg Larsson i que després ens ha duit una plèiade d’escriptors (hauria de dir escriptores, perquè la majoria són dones) com Assa Lärson, Camilla Lackberg, Mary Jungsted, Arnaldur Idrianson, Jo Nesbo i la recuperació de clàssics d’aquests països com Henning Mankell o Maj Sjowall i Per Wahloo, de noms molt difícil de pronunciar. Dic plaga perquè haurem de veure quins són els seus valors literaris, que al meu entendre, en molts de casos em semblen molt sobrevalorats, sobretot en el cas de Lackberg i Jungsted i el mateix Stieg Larsson.

Però és indubtable que, mèrits literaris a banda, han contribuït de forma notable a popularitzar el gènere i per tant a crear nous lectors. Alguns dels quals, enlluernats o decebuts per tanta història negra enmig de la neu blanca, han vingut a buscar referents més propers a casa nostra i per tant ara tenim els lectors de sempre més aquells que hem guanyat gràcies als fenòmens més mediàtics.

Juntament a això tenim la feina més constant i ferma en la divulgació del gènere que han anat fent d’una banda llibreries especialitzades com Negra i Criminal –una botiga a la Barceloneta on sembla que el català darrerament hi té més presència- i sobretot la que fan les biblioteques com la Bòbila de l’Hospitalet, la primera de l’Estat dedicada al gènere negre; la Montbau, a Barcelona o la de Vilanova i la Geltrú.

I després tenim la darrera gran aliança que hem trobat els escriptors i estudiosos del gènere negre i que, per descomptat, ha repercutit en una major divulgació d’aquest tipus de literatura: les noves tecnologies. L’explosió de mitjans digitals, de pàgines personals i de xarxes socials ens ha proporcionat una eina fantàstica per a la divulgació de les obres, per al seu estudi i per establir una xarxa de complicitats que ha enfortit la novel•la negra catalana gràcies a la proximitat –ni que sigui virtual- amb els lectors, que és un altre dels punts importants per a la bona salut.

ELS PRECEDENTS

Evidentment, per arribar a aquest bon estat de salut del gènere, el camí ha passat també per èpoques molt més fosques. Es pot considerar que oficialment la novel·la negra en català neix el 1955 amb la publicació de La Bíblia valenciana, de Rafel Tasis i Marca. Tasis havia escrit la novel·la onze anys abans, el 1944. I ho havia fet a Paris, durant l’ocupació nazi. La novel·la està ambientada en els anys de la república, en concret el 1934, i ens entronca amb un misteri al barri de la Catedral de Barcelona i amb el misteri d’una de les Bíblies que es varen imprimir a València en el segle XV. Rafel Tasis és, avui per avui, un dels grans homes de cultura injustament oblidats al nostre país. És cert que ha tengut mala sort editorial, però que entre altres llibres interessants com Un crim al paral·lelo, publicada el 1960, ens ha deixat estudis sobre la novel·la catalana i sobretot la imprescindible i de consulta obligatòria encara avui, Història de la premsa catalana.

De totes maneres, la novel·la de Tasis no es pot dir que sorgís com un bolet. A la Catalunya anterior a la Guerra Civil hi havia hagut ja alguns intents de fer novel·la policíaca, com testimonien algunes obres dels anys vint. Ens en dóna clarícies Àlex Martín Escribà, que fixa l’arribada de la literatura policíaca a Catalunya el 1908, quan arriben fascicles il·lustrats amb les aventures de Sherlock Holmes. Però el 1924 un home de teatre com Miquel Poal i Aregall va publicar La meva mort; el 1926 li va seguir El misteri del bosc d’Aubac, de Jaume Roig Solanas, i el 1927 ja trobem una aportació d’un dels grans escriptors de la nostra literatura: Cesar August Jordana escrivia El collar de la Núria, una obra clarament policíaca, com també ho és Com vaig assassinar Georgina, de Domènec Guansé. La literatura policíaca a casa nostra també tendria un altre cim quan Mercè Rodoreda va escriure Crim, una de les cinc novel·les que va bandejar l’autora de La plaça del diamant.

Per descomptat, la Guerra Civil va acabar amb aquesta tradició incipient de novel·la policíaca a casa nostra. Però si bé va ser una desgràcia, d’altra banda va ser important perquè va permetre a Tasis entrar en contacte amb la novel·la negra americana d’una banda i conèixer l’obra de Simenon de l’altra.

Com hem vist, la nostra literatura negra està plena de noms que massa sovint han caigut dins el pou de la desmemòria. Sovint som un poble ingrat amb els homes i dones que ens han salvat els mots. I això passa massa vegades amb Maria Aurèlia Capmany, que abans de veure’s convertida en una dona amb puro i despatx oficial havia fet molta feina, i entre elles la novel·la negra Traduït de l’americà, publicada per Albertí el 1958.

Després, és clar, hi hagué l’esclat de Manuel de Pedrolo, que és considerat amb justícia el pare de la novel·la negra en llengua catalana. Amb L’inspector fa tard, publicada el 1960, Pedrolo obria la seva sèrie de novel·les negres, que continuaria amb Joc Brut, de 1965 i amb Mossegar-se la cua, el 1967. Pedrolo, que per si sol és tota una literatura, ja fa plenament novel•la negra, amb una influència important dels models americans, i també és un home recordat massa sovint a batzegades, sobre el qual de vegades ha pesat més la pàtina política independentista quan poca gent ho era i poca gent ho era com per posar-ho per escrit, que ha fet que la seva obra, immensa i prolífica, sovint estigui bandejada de les llibreries, on no es troba més que l’inevitable i imprescindible Mecanoscrit del segon orígen i algun que altre llibre més en funció dels gustos de les lectures escolars de la temporada. I hem de recordar que Pedrolo va escriure més de 130 obres, entre novel·la, novel·la breu, llibres de relats, poesia, teatre...

Però sense cap mena de dubte, la novel·la negra en català és al lloc on és perquè va tenir la sort de comptar amb un home orquestra total de la nostra literatura impulsant-la. Ens referim, és clar, a Jaume Fuster, de qui enguany es compleixen 15 anys de la mort. En el moment del seu decés en Fuster tenia només 52 anys, però havia estat un dels impulsors de l’associació d’escriptors en llengua catalana, un dels homes que més havia treballat per la professionalització dels escriptors en català, i havia escrit una vintena de llibres, entre els quals dues novel·les negres imprescindibles: De mica en mica s’omple la pica, del 1972 i La corona valenciana, del 1982. La primera era vital per unes quantes coses: aconseguí un gran èxit comercial amb el temps i es convertí en un llibre de lectura obligatòria als instituts (era quan a la secundària predominava el bon gust lector), la qual cosa li permeté superar de llarg els 150.000 exemplars venuts i convertir-se en un dels grans best-sellers catalans –el més important és el Mecanoscrit del segon origen que ha superat els 850.000 exemplars- i a més a més continuava la renovació del gènere dos anys abans de la irrupció de Vázquez Montalbán. La segona fou primordial perquè incorporà jocs metatextuals i escenaris d’arreu dels Països Catalans en l’acció de la novel·la. Fuster sempre va tenir clar que el país era tot un, de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i el seu exemple va ser vital i influent per a una nova generació de novel·listes que arrencava: Ferran Torrent, Andreu Martín, Maria Antònia Oliver, Antoni Serra, Palau i Camps –de qui en Jordi Fernando ens va descobrir l’altre dia a Ràdio Tiana les seves vinculacions amb Tiana-, les incursions puntuals de Llorenç Sant Marc i de Guillem Frontera o Llorenç Capellà... i la seva pròpia obra negra, que continuà amb fins a nou novel•les més de gènere negre.

EL BOOM DE LA NEGRA

Evidentment, el fet de trobar-nos en un moment de forma extraordinari del gènere negre, no vol dir que haguem arribat al cim ni que en èpoques passades no haguem estat millors. Doncs sí, entre el 1985 i el 1995 aquest país va viure un esclat de novel·la negra en llengua catalana de primera magnitud. L’any anterior les Biblioteques de Catalunya i La Caixa havien muntat la primera gran exposició sobre el gènere negre, amb caràcter itinerant; es publicava novel·la negra en català en diferents editorials; s’havia reprès la marxa de La Cua de Palla, la mítica col•lecció creada per Pedrolo i que acostava grans clàssics a la nostra llengua. I naixia La Negra de La Magrana, una col·lecció que volia ser el complement de La Cua de Palla, prioritzant escriptors nostrats i traduccions d’escriptors europeus i en la qual es varen implicar directament en Jaume Fuster i l’Àlex Broch entre altres.

La Negra de la Magrana va arribar en un moment molt important: el de la plena consolidació del model de l’ensenyament en català i el de la introducció progressiva del català en altres territoris, com les Illes Balears. Això va provocar que la novel·la negra escrita en la nostra llengua entràs amb regularitat als centres escolars, com abans ho havia fet De mica en mica s’omple la pica, de Jaume Fuster. Això va disparar les xifres de venda i el tiratge de la col•lecció fins a xifres realment molt altes. Algun títol va superar els 100.000 exemplars venuts i els llibres que no funcionaven es movien al voltant dels quatre mil exemplars venuts, unes xifres que ja es voldrien assolir avui en dia. Hi va haver un escriptor, fins i tot, que es va comprar un apartament pagant al comptat amb els diners guanyats amb un sol llibre venut. Era una època de vaques grasses.

La Negra havia aconseguit, a més a més, abaratir molt els costs de producció. Es feia en un paper bast que no molestava els lectors, acostumats a la duresa de La Cua de Palla, i això va permetre fer una col·lecció primer en butxaca i sense solapes que es venia barata. Després el format es va canviar i va iniciar-se la decadència de la pròpia col·lecció i es va donar pas a la travessa del desert fins a la recuperació dels darrers deu anys.

LA REVOLUCIÓ DELS DARRERS DEU ANYS

A partir de finals dels 90 la situació de la novel·la negra en català al nostre país diguéssim que no va passar pels seus millors moments. Entre 1997 i el 2003 poques coses es movien al voltant d’aquesta mena de literatura, malgrat alguns bons llibres que anaven apareixen i que feien pensar que es produiria un canvi de rumb, com és el cas de L’abominable crim de l’Alsina Graells, de Pep Coll, que introduïa per primera vegada la figura d’un Mosso d’Esquadra com a personatge. Però en general van ser anys fluixos, fins que el 2003 es detecten els primers canvis de paràmetre que desemboquen en el bon moment pel qual passam. I és que hi ha coses que comencen a canviar. 

Què ha passat en aquests darrers deu any?

-En primer lloc s’ha detectat una extensió de la novel·la negra arreu del territori. Barcelona, València i Palma han deixat de ser l’epicentre de l’acció de les novel·les, malgrat que es continuen fent moltes novel·les urbanes, i la novel·la negra s’ha desplaçat gairebé per tot arreu, tant pel que fa a conradors com pel que fa a espais. Així, ara tenim novel·les negres a Lleida gràcies a Ramon Usall, a Olot, a la Cerdanya, a les terres de l’Ebre, a Tarragona, gràcies a en Salvador Balcells, a l’Empordà i a Figueres, territori recuperat per a la novel·la negra gràcies a Agustí Vehí i que ens fa molt feliços, perquè l’Empordà és possiblement l’espai geogràfic més literaturitzat de la nostra literatura, però encara no s’havia abordat des de la perspectiva de la literatura de gènere, tenim novel·les ambientades a Girona, a la Costa Brava, en el món rural osonenc, a Berga, a Alacant, al món rural valencià, a Castelló i a Eivissa. És a dir, la novel·la negra es fa un fart d’explicar el país i ho fa des de tot arreu i amb múltiples propostes, i per això mateix s’ha convertit en una de les principals eines notarials per explicar la nostra història coetània, però a la vegada per enfortir-nos com a societat.

-En segon lloc tenim una convivència molt important entre escriptors i autors que s’incorporen des de l’any 2000 cap endavant a la novel·la negra i amb els autors ja consolidats. Del fruit d’aquesta convivència generacional en surt un enfortiment amb multitud de propostes i una normalització del gènere, perquè es produeix un relleu. Mentre sorgeixen autors nous com Agustí Vehí (que comença a escriure el 2009), Jordi de Manuel, Teresa Solana, Marc Pastor o Sebastià Jovanni en el cas català, o Miquel Vicens a Mallorca o Andrea Robles i Juli Alandes al país valencià, i sobretot la imprescindible presència a la llista d’Albert Villaró i la presentació d’una Andorra absolutament diferent, per dir-ne només uns quants així de passada, assistim, entre el 2002 i el 2013 que tot just encetam, al que jo considero la dècada prodigiosa de dos escriptors imprescindibles per al país. D’una banda Ferran Torrent publica la seva trilogia sobre València, Societat Limitada, Espècies Protegides, i Judici Final el 2002, 2004 i 2006 respectivament. I com a torna ens deixa tres altres novel·les negres, Nomes socis, el 2008, on recupera alguns dels seus personatges clàssics de tota la producció anterior; i sobretot les interessantíssimes Bulevard dels francesos i Ombres en la nit, del 2010 i el 2011, en el qual la història també té un pes importantíssim. És a dir, en nou anys Torrent publica fins a sis títols negres o que negregen, i que es troben entre el millor de la seva producció. De l’altra tenim el cas de l’Andreu Martín, un dels nostres autors més prolífics, que en aquesta dècada ens deixa també unes quantes novel·les de primer nivell: Cop a la virreina, del 2004; Barcelona Tràgica, del 2009, la recentíssima Societat negra, que ha guanyat el darrer premi Crims de Tinta, i sobretot el que jo crec que hem de considerar la millor novel·la de l’Andreu Martín, Cabaret Pompeya. És a dir, tenim una plèiade de nous escriptors que s’incorporen al gènere i també la pervivència de dos tòtems, que es reinventen constantment.

-En tercer lloc, la recuperació del gènere negre a casa nostra i en la nostra llengua també s’ha de vincular de forma directa a la recuperació de la memòria històrica. El debat sobre identitat i memòria és ben present a un gènere que ens aporta no només l’esmentat Cabaret Pompeya, sinó que es nodreix d’un repàs fort al segle XX català amb obres ambientades a la Setmana Tràgica, també en aquesta ocasió de la mà de l’Andreu Martín, la Barcelona de fa just cent anys, amb La Mala Dona de Marc Pastor, que ens parla de l’Enriqueta Martí, la vampira del carrer Ponent de Barcelona; els anys del pistolerisme entre anarquistes i patronal, com testimonia Forasters, de Rafa Vallbona, un gruix important de novel·les ambientades a la Guerra Civil i Postguerra i sobretot aquest meravellós exercici de descripció de la transició sense moure’s del barri de Gràcia que constitueix Emulsió de ferro, de Sebastià Jovanni. Un esment a banda el mereixen dues novel·les negres de l’Agustí Vehí, Abans del silenci, on tenim un comissari de policia de la república que va investigant violacions i assassinats mentre l’exèrcit republicà es replega de cap a França; i Quan la nit mata el dia, on ens presenta la postguerra a Figueres amb l’assassinat del delegat provincial de la Falange el 1958. Així doncs, el segle XX és explicat en perspectiva i a través del gènere negre en aquests darrers deu anys, i aquesta unió entre gènere i història el fa aparèixer com una reinvenció important.

-Així mateix, el gènere també ens ofereix un conjunt de detectius singulars que contribueixen a mostrar la novel·la negra des d’una altra perspectiva. Demà se’n parlarà en una taula rodona, però aquests detectius diferents, des del filòleg de Pau Vidal, passant per l’historiador de Marc Moreno, el hippy de Xavier Moret, els germans bessons de la Teresa Solana i d’altres, han reconvertit la figura de l’investigador i l’han apropada a una constatació: el gènere constantment es renova. I si per una banda tenim aquests investigadors diferents que superen el clàssic investigador privat o el periodista, que és el que més teníem a casa nostra, de l’altra banda tenim la presència regular i normalitzada de Mossos d’Esquadra a les novel·les, perquè els crims normalment els investiguen els professionals.

-La cinquena branca de la recuperació, està lligada de forma directa a un fenomen que sí que és nou i que no s’ha prodigat gaire, tot i que comencen a veure’ns els resultats: La No Ficció vinculada al gènere. El pioner en aquesta tendència va ser en Joan Manuel Oleaque amb el seu Des de la tenebra, un descens al cas Alcàsser, en el qual ens oferia la seva investigació sobre el cas de les nenes desaparegudes a aquesta població del país Valencià, un cas del que han passat ja vint anys. Després tenim la irrupció de Carles Porta, amb Tor, tretze cases i tres morts, que és la gran novel·la de no ficció en la nostra llengua i que alguns crítics van fer entroncar amb el mateix Truman Capote. I a la vegada tenim un esclat important de cròniques de crims reals i reculls: des d’anècdotes de forenses fins a crims històrics, una mica repartits per tot el territori. I el que des del meu punt de vista és molt important: l’inici de la investigació seriosa i amplia sobre el gènere negre. D’una banda el llibre de l’Àlex Martín, Catalana i Criminal, la història de la novel·la negra en català al país des dels orígens fins a l’any 2000, que es complementa –i sense que serveixi de precedent deixau-me que parli d’un llibre meu- amb Pot semblar un accident, que estudia la producció negra i a la vegada la transformació dels Països Catalans entre el 1999 i el 2010. Aquestes investigacions es complementen amb articles científics en revistes especialitzades, llibres col·lectius i similars i amb tesines de màster sobre el gènere. En aquest sentit cal destacar les aportacions de la professora Anna Maria Villalonga en diferents publicacions, així com les del mateix Martín i alguna meva.

-I la darrera causa de la recuperació del gènere, i no per això la menys important: l’extensió de la comunitat lectora gràcies als fenòmens externs del món editorial. D’una banda hi ha la feina impagable que fan les biblioteques, començant per la Bòbila de l’Hospitalet, la pionera a l’Estat en estat especialitzada en novel•la negra, però també altres com la Montbau o la de Vilanova i la Geltrú; la feina que ha desenvolupat el Paco Camarassa des de la llibreria Negra i Criminal a la Barceloneta i amb el festival BCNegra, i també les oportunitats que han donat les xarxes socials i internet. Blocs, facebooks, pàgines web, etc, han ampliat molt la xarxa de prescriptors, i si se sap triar el gra de la palla ens trobem amb autèntiques joies que ajuden molt al boca-orella que tot llibre en català necessita per triomfar.

ELS REPTES A CONQUERIR

Fins ara hem demostrat que la novel•la negra passa per un extraordinari moment de forma pel que fa a la creació. Hi ha molts bons autors, sobreviuen els clàssics, s’han obert noves vies amb la descentralització territorial, la creació de detectius singulars, l’obertura de cap a la no ficció i la incorporació de la història, tornam a tenir col·leccions, hi ha nous mètodes de recomanacions de llibres, ha nascut aquest festival... però hi ha uns quants àmbits que hem de conquerir per arribar als períodes de màxim esplendor del gènere i poder arribar a cotes mai assolides, que hauria de ser el nostre objectiu.

-La Universitat és encara avui un dels compartiments més estancs i reacis a deixar entrar el gènere negre amb regularitat a les aules. Crec que és un error, però fins ara només hi ha estat present com a cursos d’estiu o com a assignatures escadusseres de màster i això només a Mallorca. La universitat s’hauria d’obrir al gènere més llegit arreu del món i evidentment, referir-se i estudiar el fenomen a casa nostra. Però sembla ser que l’obra dels autors vius no acaba de fer-los gràcia.

-La crítica especialitzada també bandeja per sistema aquest gènere (i molts altres populars). Als grans mitjans hi ha poca crítica de novel·la negra amb regularitat (l’excepció és quan s’acosten les dates del BCNegra), però és que a les revistes de filologia de tipus científic o de nivell cultural molt elitista, se l’exclou de forma sistemàtica. Sembla ser que allò que llegeix la gent no és prou excels com per merèixer l’atenció dels crítics. Ai, si Borges aixecàs el cap.

-La visibilitat dels nostres autors. Els nostres escriptors es queixen de la manca de visibilitat que té sovint la literatura feta en català. I tenen o tenim raó. La literatura feta a casa nostra ha de competir amb tota la que es fa en castellà i amb tota la que es fa fora de casa i es publica en català i castellà. Massa sovint els nostres mitjans de comunicació continuen patint aquella absurda síndrome que fa prestigiar molt més el que ve de fora que no el que es fa a casa nostra. La crisi de la premsa tradicional i la reducció de les pàgines culturals ha accentuat encara més aquest procés. Per sort hi ha alguns mitjans que inverteixen aquesta tendència, però en podrien ser molt més. Així mateix, la literatura en particular i la cultura en general, mai no ha estat objecte d’especial protecció. Vull dir que els programes culturals, per exemple, sempre s’han relegat a la televisió pública al Canal 33. La televisió pública catalana s’estima més entrar en absurdes guerres de competències amb altres canals en lloc d’apostar per una programació cultural forta i en prime time. Per això caldria modificar els objectius dels mitjans públics del país i repassar la política de subvencions i de contractació de publicitat de les administracions públiques envers els mitjans privats per tal que les subvencions i contractacions de publicitat es donin a mitjans que prioritzin la informació cultural (per exemple amb una reducció de l’esportiva) i sobretot la informació sobre el fet cultural català com a tret diferencial.

-Així mateix, estam en un país al qual li falta una política agosarada d’imperialisme cultural. Sóc perfectament conscient de les implicacions nefastes que té la política imperialisme en el cas català. Ens retrotrauen a determinats discursos de Prat de la Riba –que sembla ser que és el far que il·lumina darrerament molta gent de la política catalana i que no dic que no ho hagi de ser, sinó que se l’ha de llegir sencer i analitzar-lo bé- i de Cambó i la Lliga. Però ho matiso amb la paraula cultural. A Catalunya ens falta voluntat de conquerir el món a través de la nostra cultura que és molt potent. Jaume Cabré explicava un dia que els periodistes alemanys li asseguraren a Frankfurt que la literatura catalana era el secret més ben guardat de l’Estat espanyol. No cal ser un geni per veure que la política cultural a l’exterior l’hem de fer nosaltres mateixos i l’hem de fer amb polítiques actives que incloguin la traducció de les nostres novel·les negres i que superin els vells criteris. Si els mateixos que impulsen la nostra literatura a l’exterior són els professors universitaris i crítics que la veten per sistema, difícilment arribarem lluny. Ah, i una xifra important: amb els 7 milions d’euros que costà la fira de Frankfurt, es podia haver pagat la traducció, edició i promoció de 1160 novel·les catalanes arreu del món, o el que és el mateix, la selecció de 110 novel•les catalanes per traduir a 10 llengües. Només serem un país normal el dia que els nostres editors vagin a Frankfurt a vendre i no a comprar i el dia que als metros d’Estocolm tenguem gent llegint patracols negres d’escriptors catalans, com aquí es passejà la gent llegint Lärson. I no us espanteu, el model funciona. Jaume Cabré, Maria Barbal o el mateix Carles Porta, o Guillem Frontera, han demostrat que la novel·la catalana, fins i tot la negra, interessa fora de les nostres fronteres. 

Fins aquí he esmentat tot un seguit d’accions que són difícils d’aconseguir d’una forma individual. Depenen de voluntats polítiques i d’accions culturals que per ventura ens ultrapassen. I és cert que totes aquestes polítiques es poden fer en favor de la literatura catalana, sigui de gènere o no. Però hi ha un aspecte que depèn exclusivament de nosaltres. I aquest és esdevenir consumidors responsables de cultura. En els darrers temps hem vist com han tancat unes quantes llibreries històriques: la Catalònia, la Robafaves, Proa Espais, la llibreria Ona, potser la pèrdua més dolorosa de totes. Quan es tanca una llibreria normalment feim un gran panegíric, però poques vegades el feim quan tanca una altra botiga, sigui del que sigui. Hem de començar a pensar que la cultura també és un negoci i hem de començar a pensar quins són els nostres hàbits com a consumidors. Perquè consumir bé cultura sí que és a les nostres mans. Posaré un exemple que s’entendrà perfectament. El vi català de cada vegada està més ben posicionat. Se’n fan de moltes maneres i de molts preus, de molts tipus i gusts. I és veritat que hi ha gent que continua comprant Ribera de Duero i Rioja i Somontanos, però també és cert que mai fins ara s’havia comprat tant de vi del país, cars i barats, negres i blancs, rosats, del Nord i del Sud. I tots, dins la seva gama, d’una qualitat molt més que notable. I molts, etiquetats en català per pressió directa del consumidor. Els cellers es mantenen oberts malgrat la crisi. Com a mínim els que fan bé la seva feina. Per què doncs, no aplicam aquesta política de consum responsable, de descoberta de nous gusts a la nostra literatura? La novel•la negra catalana està plena de productes excelsos, de gran qualitat, a l’espera de lectors. En aquesta ocasió us demanarem un plus extra, perquè així com els cellers es distingeixen per la professionalitat i les apostes que fan els seus propietaris, encara són pocs els llibreters que aposten pel gènere negre en la nostra llengua. És molt més fàcil recomanar una Camilla Lackberg que no un Albert Villaró o un Agustí Vehí. Però oi que ja fa temps que vam deixar de beure don Simon i Lambrusco? Doncs això, potser que anem a les bones llibreries així com anem als bons cellers. Només la comunió entre bons escriptors, que els tenim, bons editors, que de cada vegada n’hi ha més, bons prescriptors i bons lectors, ens aportaran també millors llibreters. Aquest sí que és el nostre repte, hem de demanar amb fermesa que la literatura en català de gènere ocupi el lloc que li correspon. I és a les nostres mans per continuar garantint la bona salut del gènere.