[La Vanguardia, 25 de gener de 2013]
Xavi Ayén
La novel·la negra autòctona viu un boom històric, amb 200 títols en deu anys
Quan
falten pocs dies per a l’inici del BCNegra –de l’1 al 9 de febrer, ja
convertit, poca broma, en un dels grans festivals europeus de novel·la
policíaca– avui ja comença la primera edició del Tiana Negra, un certamen de
baix cost en aquesta localitat del Maresme, centrat en els autors catalans del
gènere de lladres i serenos. Aquesta nova cita és un símptoma del que ja es pot
anomenar nou boom del gènere en català, amb més publicacions que mai –200
títols en els darrers deu anys–, una ampliació dels escenaris i una homologació
temàtica amb els corrents europeus.
Quina
necessitat hi havia de crear un nou festival quan els autors catalans ja són
presents al BCNegra? –fins i tot amb taules específiques–, li demanem al
director de Tiana Negra, el mallorquí Sebastià Bennasar. “És –respon–, per una
mera qüestió de visibilitat: els autors catalans tenim problemes per ser vistos
i un festival de dos dies que posi l’accent en nosaltres, ajuda. BCNegra té un
nivell molt alt de convidats internacionals, és una altra cosa, nosaltres hem
volgut crear un ambient distès, on es pugui establir una comunicació directa
entre lectors i autors”. El boom actual va començar l’any 2005, punt d’inflexió
d’una etapa negra –de foscor comercial– que va començara mitjans dels anys 90,
en bona part per la caiguda del gènere de les llistes de lectures obligatòries
als centres d’ensenyament. El primer boom va ser entre 1985 i 1995, amb tirades
que podien arribar als 100.000 exemplars i uns mínims de 4.000.
Els
agents dinamitzadors actuals són, principalment, els nous autors, tot i que hi
ha espais fonamentals, com la biblioteca La Bòbila, de l’Hospitalet, i la
llibreria Negra y Criminal, de la Barceloneta, el propietari de la qual, Paco
Camarasa, és precisament el comissari del BCNegra. I la xarxa, esclar, amb
blogs com els d’Anna Maria Villalonga (alombradelcrim.blogspot.com.es), el de
Negra y Criminal (negraycriminal. blogcindario.com), el de la biblioteca La
Bòbila (bobila.blogspot.com.es/) o el del propi Bennasar (diesdedoctorat.blogspot.com.es).
“Tenim autors catalans millors que molts nòrdics de tercera que ara es
tradueixen –diu Bennasar–. Per dir-ho gràficament: si ja no bec mai Don Simón,
per què hauria de llegir Camilla Läckberg?”.
Els
pioners del gènere van ser Rafael Tasis (1906-1966), Manuel de Pedrolo
(1918-1990) i Jaume Fuster (1945-1998), que estaven convençuts que ajudaria a
crear un nínxol de nous lectors en català i que era una eina privilegiada per a
la crítica social. Teien raó... però van arribar massa d’hora. “Van renovar el
llenguatge, i a partir d’ells surten tots els autors posteriors. Si Pedrolo
hagués començat el 1975 en comptes del 1965, hauria tingut un èxit immediat i
La Cua de Palla que ell dirigia hauria d’haver sorgit el 1980 en comptes del
1963”.
L’espectacular
èxit de les traduccions al català d’autors com Stieg Larsson, Donna Leon,
Andrea Camilleri o Henning Mankell han ajudat un mercat que ja no té l’ajut de
les lectures obligatòries.
Bennasar
–que és autor de Pot semblar un accident (Meteora), l’estudi més complet sobre
el gènere que abasta des de l’any 1999 al 2010– explica que un dels canvis
fonamentals dels anys noranta va ser la desaparició de les col·leccions
específiques que es van crear als anys 80, com La Negra de La Magrana, ara
revifada des del 2010.
Existeix,
dintre d’allò que Raymond Chandler anomenava “el simple art de matar”, un fet
diferencial de la literatura criminal catalana? Bennasar somriu i diu: “Ens
adscrivim a la tradició mediterrània, una línia que uneix els Països Catalans
amb Sicília, Sardenya i Còrsega, amb societats tancades i sistemes d’honor
tradicionals que conviuen, arran de la globalització, amb les noves formes del
crim, l’explotació del sòl i els xoriços de coll blanc. Per entendre’ns, venim
d’Izzo i de Manuel Vázquez Montalbán”.
Però
vol dir que els catalans maten com els millors? “I tant! –respon de seguida
Bennasar–. Miri el cas del senyor xinès que va pelar tota la família en un bar
d’Horta; el cas de l’Arropiero, un dels principals serial killers europeus, amb
47 morts confirmats, més d’una dotzena dels quals als Països Catalans; les
partides carlines, un precedent de Tarantino; o, durant el franquisme, la
tradició de les dones enverinadores, generalment dones maltractades que, com
que no existia el divorci i soles no podien ni obrir un compte corrent,
optaven, potser mal aconsellades, per solucions dràstiques; o el cas del Rambo
de la Cerdanya, un fugitiu amb escopeta de canons que va viure amagat al bosc i
que va fugir de tot tipus de presons; o les nenes d’Alcàsser...
Desgraciadament, tenim de tot. En el camp criminal, som un país normal”.
Quin
seria el cànon recent del gènere? Inclouria Andreu Martín –sobretot, Cabaret
Pompeia–; Ferran Torrent i la seva trilogia sobre la corrupció al País Valencià
–Societat limitada, Espècies protegides i Judici final–, “la millor descripció
del zaplanisme”; Emulsió de ferro de Sebastià Jovani; Ginesta pels morts
d’Agustí Vehí; Aigua bruta de Pau Vidal, amb un detectiu filòleg; o Un crim
imperfecte de Teresa Solana.
La
modernitat del gènere es manifesta també en l’ampliació d’espais: Nou Barris
(del qual ja s’ocupava un precursor Baltasar Porcel a Cada castell i totes les
ombres) i tota la perifèria, els no-llocs com aeroports o estacions, poblets
rurals, la Costa Brava, Olot... I en temes com la corrupció política, l’extrema
dreta, el fenomen okupa, la crisi econòmica, la degradació turística... Una
altra línia temàtica és l’actualitat política, especialment el subgènere de la
lluita per la independència. Ja a Mans lliures (2009) Jordi de Manuel
presentava una Barcelona el 2014 on les rondes són aèries i on la Generalitat
planteja un referèndum independentista. I a Cabdills, Marc Moreno arrenca amb
el robatori de l’espasa mitològica de Vilardell, la possessió de la qual és la
clau de la independència de Catalunya.
I
els marros econòmics? “Els escriptors encara no en sabem prou, d’enginyeria
financera –admet Bennasar– però potser en un parell d’anys ja estarem preparats
per escriure sobre el cas Millet, i fer novel·les amb menys sang, amb més colls
blancs”.
A
part del llibre de Bennasar, Àlex Martín Escribà i Adolf Piquer han estudiat el
tema a Catalana i criminal (2006), i una antologia, Crims.cat (2010), recull
exemples de 17 autors.
