Anem a una altra crònica de la BCNegra. Ahir dia 7, a les 12 del migdia, va tenir lloc a l’auditori de la Facultat de Comunicació Blanquerna – URL, la taula rodona Les col·leccions necessàries: De “La Cua de Palla” a “Crims.cat”.
Hi van participar Jordi Canal, director de la Biblioteca especialitzada La Bòbila de l’Hospitalet; Àlex Martín Escribà, director de la nova col·lecció de novel·la negra en català “Crims.cat” i l’escriptor Agustí Vehí, del qual n’he parlat a bastament en aquest bloc. El moderador fou el periodista i escriptor Rafael Vallbona, que també és professor d’aquesta Universitat.
Per situar el debat, em sembla oportú reproduir la sinopsi que, sobre el tema a tractar, s’ha publicat en el programa de la BCNegra: El debat sobre el poder de les col·leccions segueix obert. Per a alguns, limiten i encasellen les propostes que s’hi poden presentar; per a d’altres, són necessàries perquè creen estil i orienten els lectors a l’hora de trobar allò que els agrada. Una novel·la dins el marc d’una col·lecció és alguna cosa més que una sola novel·la?
Rafael Vallbona va introduir la qüestió d’una manera clara i eficaç. En primer lloc –la qual cosa em va complaure molt– va celebrar que en el si de la Universitat comencin a tenir lloc aquest tipus de trobades. I jo afegeixo: ja era hora que el nostre món acadèmic (del qual en formo part, com sabeu) es posi les piles en aquest sentit i es desprengui dels prejudicis envers el gènere criminal.
Vallbona va plantejar interessants preguntes: una col·lecció s’esdevé un gueto literari? Encasella les obres? O, per contra, pot actuar com un vaixell insígnia i un sedàs a la recerca de l’excel·lència?
A partir d’aquí, els tres participants, veus autoritzadíssimes en la matèria, van donar la seva visió. Per a Jordi Canal, que porta molts anys dedicat a l’estudi i a la divulgació del gènere i que, com a director d’una biblioteca, es passa la vida entre llibres, sense les col·leccions no hauríem descobert en català la majoria d’autors internacionals de novel·la negra. Evidentment, feia referència a la històrica “Cua de Palla”, que posteriorment va rebrotar amb les “Seleccions de la Cua de Palla”, i a “La Negra”, dirigida per Jaume Fuster.
Tirar endavant una col·lecció és dur a terme una tria acurada per donar a conèixer els diferents ventalls d’un gènere, la qual cosa representa evidentment una garantia de qualitat. Canal, des del punt de vista pràctic (que jo com a consumidora compulsiva comparteixo), considera important que els exemplars d’una col·lecció vagin escrupolosament numerats. Això ajuda el lector a saber què té i què li falta i representa un compromís de l’editorial amb els seus seguidors. Si una editorial treu una col·lecció i numera els exemplars, d’alguna manera està enviant el missatge que hi haurà una continuïtat, que es compromet a no fallar. Aquest missatge, sens dubte, contribueix a crear vinculacions, fidelitats i expectatives en el receptor.
Agustí Vehí, carismàtic i intel·ligent, va defensar també les col·leccions, incidint en el fet que una col·lecció afavoreix la recerca per part del lector. El lector d’un gènere pot confiar en una col·lecció ben feta per trobar allò que sap que li agradarà, allò que li interessa. Va dir, molt encertadament, que una col·lecció, a la llarga, no deixa de convertir-se en una antologia d’obres d’un gènere concret i que, per tant, acaba atorgant una visió del món. D’altra banda, considera que les col·leccions (cosa molt interessant i necessària en el cas del català) ajuden a estabilitzar i normalitzar la llengua.
Per tot plegat resulta tan important la figura del director, que dóna la cara i se situa en el paper d’intermediari entre el lector i l’editorial. El director té el compromís de la tria i aquesta és una seriosa responsabilitat. Si fa bé la seva tasca, pot enlairar no només unes obres o uns autors concrets, sinó també tot un gènere. Precisament com a director de Crims.cat, Àlex Martín Escribà va llençar una crida en favor de l’existència de les col·leccions, que han de pal·liar el problema de la dispersió editorial i la dificultat de buscar i trobar els llibres. Es fa una pregunta simple: si arreu les col·leccions funcionen, per què aquí no ha de ser igual?
“Crims.cat”, que neix amb la voluntat de reeixir en l’empresa, va aparèixer arran de l’èxit de l’antologia de contes en català que duia el mateix títol (ressenya aquí) i per la il·lusió de Martín Escribà d’encetar un projecte on pogués emular i reprendre la tasca de Pedrolo amb “La Cua de Palla” i de Fuster amb “La Negra”. L’editorial Alrevés s’ha posat mans a la feina i estic segura que anirà molt bé. No podem oblidar que una col·lecció també compleix una missió de cohesió (les sèries amb els mateixos personatges són una constant del gènere i, per tant, molt adequades per a una col·lecció on el públic sap que hi trobarà totes les entregues ben ordenades).
La intervenció de Martín Escribà fou apassionada i engrescadora i, d’alguna manera, recupera allò que jo ja apuntava en el meu article sobre Barcelona com a escenari criminal (llegir aquí). Em refereixo a la idea que no té gaire sentit la dicotomia entre autors, entre editorials, ni tan sols entre llengües, etc. Hem de viure l’afecció al gènere, si volem que la novel·la negra tiri endavant i estigui ben considerada des de tots els estaments socials, com un univers col·lectiu. La unitat és fonamental, per això la pàgina web de Crims.cat (aquí) recull informació dels autors i de les novel·les sense discriminar ni tenir en compte on es publiquen.
Jordi Canal també va destacar la importància de les noves tecnologies en els processos de divulgació i d’informació, així com d’interacció entre tots els implicats en el procés (des de l’escriptor al receptor últim). La proximitat dels autors al públic, la possibilitat d’accedir-hi directament, és una novetat que no té preu i que anys enrere resultava gairebé impossible.
El debat subsegüent va tornar a ser molt interessant. Hom va arribar a la mateixa conclusió que el dia anterior a la taula rodona sobre Collita en català (llegir aquí). La lectura en la nostra llengua s’ha de potenciar com sigui. Tanmateix, es va encetar una altra conversa, que va iniciar Teresa Solana, sobre els registres lingüístics i el català a emprar; el català que més convé aplicar al gènere i que les col·leccions han d’adoptar. Em permetreu que, com que aquest és un tema prou llarg i prou punyent, en faci una reflexió tranquil·la i acurada més endavant.
Fins aviat negrots. I no patiu, que la BCNegra encara ha de donar molt de si.
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada