Negre color ala de mosca

[El Mundo/Tendències, 17 de febrer de 2007]

Rafael Vallbona

Mai la novel·la negra no ha tingut tants lectors a Catalunya. L'èxit popular dels darrers anys ha permès l'obertura d'una llibreria especialitzada en aquest gènere, Negra i Criminal a la Barceloneta; l'especialització temàtica d'una biblioteca, la Bòbila de l'Hospitalet de Llobregat, i l'atenció per primer cop de les administracions, amb l'arrencada l'any 2005 i la consolidació enguany de la trobada BCNegra. Però mentre els catalans devoren amb passió les històries de gènere policíac, que ens arriben d'altres cultures, d'Itàlia a Suècia, la nostra a penes dóna un parell o tres de novel·les negres a l'any, i encara algunes d'elles amb escassa vocació de gènere.

Andreu Martín és, probablement, l'únic autor català que dedica el gruix de la seva obra a escriure novel·les policíaques. Després hi ha algun altre autor que, puntualment, n'escriu una o construeix un relat on hi ha alguns elements característics del gènere. Podríem incloure en aquesta llista a Jordi Cervera, Albert Villaró, Jordi de Manuel i Teresa Solana, para de comptar. A això cal afegir que, després de la desaparició de la mítica Cua de Palla que va ser un referent poderosíssim, no existeix cap col·lecció dedicada exclusivament al gènere. Fins i tot hi ha títols de gran difusió al mercat que, o no es tradueixen mai al català, o ho fan molt tard.

Al debat Anatomia. Balanç i profecia de la literatura catalana, Vicenç Villatoro deia que a la cultura catalana es foragita el popular a canvi de tenir una falsa exquisidesa a la qual no arribem. És una raó argumentada quan parlem de gènere policíac. En opinió de Paco Camarasa, titular de la llibreria Negra i Criminal i comissari de BCNegra. "Hi ha una falta de tradició que fa que la majoria de lectors d'aquestes novel·les tinguin més de quaranta anys, és a dir, no es renovi". Però això no vol dir que el jovent no tingui interès per les claus del gènere, el que no s'enganxen és a les novel·les. Mirem que ha passat a BCNegra. A la conversa amb Henning Mankell, en un teatre Romea ple de gom a gom, el públic anava de la quarantena cap a amunt. Per contra, a la taula rodona CSI a las Vegas i policía científica a Barcelona el públic era majoritàriament jove i fidel seguidor de totes les sèries de televisió de gènere policíac.

Però després aquests lectors potencials no troben al mercat català ni autors que els parlin en clau de proximitat moderna com ho va fer Manuel Vázquez Montalbán durant dues dècades i mitja, ni tampoc disposen del mateix nombre de traduccions al català de que disposen els lectors castellans.

Els lectors de novel·la policíaca d'avui es van enganxar amb La Cua de Palla, van amagar les novel·les de gènere de les mirades dels companys de militància clandestina per què els consideraven pamflets revisionistes, i van recuperar l'orgull de lector gràcies a Pepe Carvalho, a la reedició de la Cua i a Andreu Martín. Els joves d'avui tenen a tocar la màgia d'aquests relats gràcies a l'aproximació que els fa la TV, però després no hi ha ningú capaç d'enxampar-los en la teranyina lectora per sempre. Sense literatura popular tenim un problema: costa més crear lectors. A més, en el cas de la novel·la negra, aquests gènere dona unes claus d'interpretació de la societat del nostre temps d'ús molt vàlid per a que el ciutadà pugui entendre una mica més on viu. Però mentre el món és negre, els catalans només som de color ala de mosca.