La Dona Fatal sedueix a La Bòbila

[canal-h.net, 18 d'abril de 2003]

El cicle de gènere negre projecta pel·lícules al Centre Cultural

Des del seu naixement la Biblioteca de la Bòbila ha programat diferents activitats per difondre el seu fons especialitzat en gènere negre i policíac. La primera iniciativa consolidada va ser el Club de Lectura de Novel·la Negra que reuneix un cop al mes els lectors aficionats a aquesta literatura. Més endavant van introduir les Confidències d’autor on els escriptors de novel·la negra parlen de la seva obra. Però tots aquests actes estan relacionats amb la literatura, calia trobar un espai per l’altra vessant destacada del gènere negre, el cinema.

L’oportunitat va arribar amb l’obertura del Centre Cultural de la Bòbila que té les instal·lacions adequades per a la projecció de pel·lícules. Al mateix temps el Cine Club L’Hospitalet està realitzant en aquest espai tallers de formació cinematogràfica. La coincidència d’interessos de les tres parts va fer que decidissin crear un programa de cicles de cinema negre. L’objectiu és fer tres cicles a l’any repartits en les temporades de primavera, tardor i hivern, amb 4 pel·lícules cadascun, i organitzar altres activitats paral·leles a la temàtica del cicle.

En aquesta ocasió es projectaran Retorno al pasado (24 d’abril), La dama de Shangai (8 de maig), Fuego en el cuerpo (15 de maig) i La última seducción (22 de maig). El darrer dia del cicle, el 29 de maig, hi haurà una xerrada sobre la dona fatal a càrrec del director de la revista Qué Leer, Jorge de Cominges, i l’actriu Rosa Novell. L’activitat es completarà amb l’edició d’una nova sèrie del butlletí L’H Confidencial dedicat al cicle. Totes les pel·lícules es podran veure a partir de les 19,30 a l’Auditori del Centre Cultural de la Bòbila.

El perill irresistible

Un dels personatges arquetípics més interessants del cinema negre és la dona fatal. Sobretot perquè segons el director de la Biblioteca de la Bòbila, Jordi Canal, “és la dolenta però en realitat és la dolenta perquè va aparèixer en un moment en què la dona era molt més submisa i la dona fatal funcionava amb els mateixos esquemes dels homes”. És a dir, aquesta dona era valenta, ambiciosa, descarada, insensible, cruel, fumava, bevia, portava pistola i conduïa, i sempre s’aprofitava d’algun home per aconseguir els seus objectius. Aquest personatge neix en el moment dels inicis de l’emancipació de la dona nord-americana, quan la figura femenina es comença a veure com una amenaça al domini de l’home. Per això, aquesta dona fatal que no respecta la moral de l’època acaba pagant amb la mort el seu atreviment.

La dona fatal va viure el seu període l’esplendor als anys 40 però ha estat present en el cinema fins l’actualitat. Per això les pel·lícules triades per aquest cicle pertanyen a èpoques diferents, anys 40, 80 i 90, per poder fer un anàlisis de l’evolució d’aquesta figura que ens avança Canal: “Als anys 40 hi havia molta diferència entre la dona fatal i la dona normal, però als anys 80 i 90 la dona està molt més alliberada i la dona fatal és més dolenta perquè ha de diferenciar-se encara més de la resta”. El cinema negre ha comptat amb memorables dones fatals com ara la Rita Hayworth de La dama de Shangai o la mítica Gilda o Jane Greer de Retorno al pasado, els dos films del cicle, però també són destacables Barbara Stanwyck a Perdición, Ava Gardner a Forajidos, Mary Astor a El halcón maltés, Lana Turner a El cartero siempre llama dos veces, Lauren Bacall a El sueño eterno, i fins i tot la sempre innocent Marilyn Monroe a Niágara.

El cinema negre actual també ha tingut les seves pèrfides, tot i que amb menys glamour que les clàssiques, com ara Kathleen Turner a Fuego en el cuerpo o Linda Fiorentino a La última seducción. Aquest últim, un paper que va entusiasmar a Jordi Canal: “Quan et penses que és un arquetip que ja està molt vist, que ja no es pot dir es de nou, ella crea un tipus de dona fatal molt diferent i fascinant”.

El cinema negre és un moviment que veu de les fonts de l’expressionisme alemany i que malgrat néixer als anys 20, té el seu màxim esplendor durant la dècada dels anys 50, època a partir de la qual comença a convertir-se en gènere. Des de llavors han canviat la forma de filmar i els arguments, però perquè també s’ha transformat la realitat. Autèntiques perles del cinema negre americà en els darrers anys són Los Timadores de Stephen Frears, L.A. Confidential i La Casa de Juegos de David Mamet. A Espanya es van rodar bones pel·lícules policíaques durant els anys 50 seguint els models del cinema americà, però ”estaven condicionades pel Franquisme perquè no hi havia dones fatals, ni policies corruptes ni podien guanyar els dolents”, recorda Canal. A partir de la democràcia s’han fet films destacables com El crack o la recent La caja 507.