Lluís Llort: «Matar gent és agradable, m’estalvia el psicòleg»

(El Núvol, 14 de novembre de 2024)

Lluís Llort © Eli Don/ACN.              

Lluís Llort: «Matar gent és agradable, m’estalvia el psicòleg»

L’escriptor i periodista publica 'Demolició' (Clandestina), 18è Premi L’H Confidencial.

Àngela Reyes

Quan algú es proposa escriure «alta literatura» l’assetgen dos paranys: el primer és caure en els llocs comuns més espantosos, fregar la mediocritat; el segon és passar-se de pretensiós. Demolició, la darrera novel·la de l’escriptor i periodista d’El Punt Avui, Lluís Llort, –que li ha valgut, enguany, el 18è premi de L’H Confidencial–, evita, alhora, l’una cosa i l’altra. «Escriure em permet matar el temps i molts personatges. Matar gent és agradable, m’estalvia el psicòleg», ha dit Llort. «Però tinc molt present el sentit lúdic de l’escriptura: no intento fer Alta Literatura perquè no hi accedeixo, no està al meu abast i no vull fer el pena».

Demolició (Clandestina) és la quinzena novel·la de Llort. «No un assaig, ni un pamflet, –insisteix–. Una novel·la”. Rafel Egidi té 51 anys, és professor de literatura a la Universitat de Barcelona i col·labora a dos diaris i a dues tertúlies. Està casat i té una filla adolescent. Un home corrent, d’èxits i mèrits corrents, amb «més panxa i menys cabells dels que voldria». La seva vida és moderadament feliç, però un matí rep una trucada dels Mossos d’Esquadra: Anna Burgos, de 23 anys i estudiant de la Universitat, l’ha denunciat per violació. «Faciliti la gestió, pel bé de tothom», li suggereix l’agent de policia.

El jurat de L’H Confidencial, el premi de novel·la negra més important del país, ha destacat «l’estil i el ritme narratiu de l’obra», així com «la trama àgil, l’actualitat i la versemblança de l’argument». Demolició ressegueix l’enderrocament de la vida de Rafel Egidi de la mateixa manera que a classe d’història se’ns resseguia la caiguda de l’imperi romà, del bizantí o del carolingi, és a dir, com una reacció en cadena ja consumada i, per tant, impossible de deturar.

L’obra defuig posar en el centre el consentiment, en general, o una violació, en particular, sobretot perquè no és, en cap cas, un text de caràcter moralista o una exhibició erudita, fàcilment encapsulable sota el hashtag #NotAllMen. L’acusació a Rafel serveix d’excusa per posar sobre la taula altres temes com el límit de la veritat, la moral i les venjances, tot encabit dins del marc de les xarxes socials: «Alguns ingenus acusen, jutgen i linxen tercers perquè no se’n plantegen les conseqüències, d’altres, molt pitjors, van a fer mal conscientment».

La democratització de la informació, sovint sinònim de fake news, és avui, més que mai, a l’ordre del dia –aquest matí, hem vist com el diari La Vanguardia anunciava que «deixava de publicar tuits de forma directa a la xarxa social X» perquè «s’havia convertit en una plataforma n la qual trobaven una caixa de ressonància les teories de la conspiració i la desinformació». Així, Llort renega del descuit deliberat del dret a la presumpció d’innocència –garantit en una Constitució que penja d’un fil en un país que penja d’un fil– i, adverteix, aconsegueix suscitar empatia per un violador. O un suposat violador, que em tiro pedres a la pròpia teulada.