Garve, Andrew. Les sorres llunyanes. Traducció de Ramon Folch i Camarasa. Barcelona: Edicions 62, 1964.
Dues germanes bessones, idèntiques, amb la diferència que, a la fi, una és morta i l'altra viva.
Un diabètic que no s'oblida mai de la insulina —i tot això morí d'una síncope.
Un membre del Foreign Office —amb prou lleures per a emprendre una investigació policíaca.
Una núvia que s'ofegà —i això en plena lluna de mel!
Un xantagista sense rostre —però que, naturalment, en tenia.
Amb aquests elements, Andrew Garve, del qual un crític anglès ha dit que s'havia especialitzat a col·locar els seus personatges en situacions tan negres que, facin el que facin, només poden empitjorar-les, ha combinat una novel·la on les sorres poden ésser llunyanes, però en la qual la mort és ben propera.
Pregunteu-ho, si no, a James Ranison, que hi esperava un assassí...
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada