El proppassat dijous 14 de març vam assistir a la Biblioteca de La Bòbila a la taula rodona Pulp, a tot ritme, amb la participació dels autors de pulp contemporani Iván Guevara, Antonio Padilla, Julián Sánchez i Alberto Valle, moderats per Jordi Canal, ex-director de la biblioteca, i pel professor de periodisme cultural Joaquim Noguero.
Va encetar la conversa Alberto Valle que va reivindicar autors com Víctor Mora, González Ledesma i Andreu Martín. Antonio Padilla, que ha estat traductor de Chester Himes i Jim Thompson, va recordar a Juan Marsé, Marcos Ordóñez i a José Carlos Llop. Julián Sánchez va reivindicar la tradició dels bolsilibros.
Sobre el procés creatiu, Antonio Padilla va comentar que, quan es bloqueja, pensa en escenes de pel·lícules encara que no tinguin relació amb el que està escrivint i això l'ajuda. La seva novel·la La mano del muerto té un capítol tret directament d'un spaghetti western de sèrie B.
Julián Sánchez beu del weird i de les llegendes terrorífiques, i els seus referents són els clàssics de terror: Arthur Machen, Bram Stoker, Sheridan Le Fanu (de fet, Carmilla és la seva novel·la preferida), Stephen King i Clive Barker, tot i que va començar a llegir amb les obres de Marcial Lafuente Estefanía i amb la poesia.
Iván Guevara va començar llegint còmics i no diferencia entre literatura seriosa i literatura popular. Va començar escrivint còmics. El seu lema seria "Menos comos i más porqués", és a dir, que en la narració succeeixen coses, que el lector ja traurà conclusions, no cal explicar-ho tot.
Alberto Valle va reivindicar Kurt Vonnegut, autèntic mestre del pulp, que sempre deia que tot el que s'escrigui ha de servir a una d'aquestes dues finalitats:
a) per conèixer millor el personatge
b) per fer avançar la trama
També va reivindicar el cinema italià de gènere. En el seu cas, va començar llegint còmics fins que son pare li va dur La llamada de la selva, de Jack London, que li va entusiasmar. "Som el que llegim", es la frase que aplica a la seva escriptura.
Es crea un debat interessant al voltant de si la seva (anys 70) és una generació amb més referents cinematogràfics que no pas literaris i, certament, és així. A tots ells els interessava el cinema de qualsevol gènere, del qual ara, en l'edat adulta, se n'han servit per a robar-ne escenes per a les seves obres. A més, abans existien les sessions dobles (al marge que eren contínues, et podies passat tot el dia al cine) i també els videoclubs. Ara hi ha la tirania dels catàlegs limitats de les TV per cable o la programació de les cadenes generalistes. Les sessions dobles d'antuvi permetien accedir a tot tipus de cine i es formaven parelles cinematogràfiques ben curioses, en el mateix dia podies veure una de Louis de Funes seguida d'una de Visconti, o Los bingueros després de El puente sobre el río Kwai.
William Shakespeare, segurament l'autor més famós de tots els temps, es pot considerar un autor popular? De fet, escrivia per a les masses. Potser era pulp i seriós a la vegada.
Un altre tema interessant que es planteja és si abans de redactar una novel·la, has de tenir l'estructura clara (el que s'anomena escaleta). Caudet no en tenia, tirava d'ofici, anava redactant i per això els seus finals són bruscs; quan s'acabaven les pàgines, s'acabava la història, era un proletari de la literatura. Al respecte, Iván comenta que sí que necessita una escaleta, com Simenon, però Alberto diu que ell no. Fa com Chandler, que quan no sabia com fer avançar la història, hi feia sortir un tipus amb pistola o una dona nua. Julián tampoc en fa servir, va improvisant. Està clar que cada escriptor té el seu estil.
El que és important és la coherència narrativa. Per exemple, pot ser que un personatge et caigui malament i el mataries de bon grat, però no ho fas per mantenir la coherència. També és molt important el vocabulari emprat. Així, per exemple, si vols escriure un western, és important familiaritzar-te amb el llenguatge equí; o si pretens escriure ciència-ficció, hauràs de dominar una mica el llenguatge tècnic. Però sempre que sigui un llenguatge clar, sense complicacions. Es posa d'exemple La noche de América agonizante, de Curtis Garland, que consideren millor escrita que molts best-sellers actuals.
Abans, els bolsilibros arribaven a tothom (perquè existien molts quioscs, d'altra banda). La percepció és que ara no es llegeix tant perquè la gent prefereix dedicar el seu temps a les múltiples propostes que ofereixen les pantalles. La teleporqueria ha substituït als fulletons, la gent prefereix enganxar-se a aquest tipus de programes que no a la lectura. Ara la literatura (i el cinema) la controlen els comercials. Abans els editors podien ser uns cabrons, però entenien bé el seu ofici.
En resum, es constata l'existència de prejudicis contra la cultura popular, també que en els nostres temps s'ha anat devaluant la cultura en general i es finalitza afirmant que el pulp no és un gènere, sinó una manera de fer literatura. I així conclou aquesta xerrada tan interessant.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada