[VilaWeb, 29 d'octubre de 2018]
Sebastià Bennasar
El director de la biblioteca la Bòbila de l'Hospitalet, pioner en la difusió del gènere negre, s'acomiada
Fa uns deu anys que el mercat de la plaça de la Bòbila de l’Hospitalet va anar a terra. Avui encara no han començat les obres del nou. A l’altre costat de la plaça s’erigeix la biblioteca la Bòbila, la primera especialitzada en gènere negre a tot l’estat espanyol, una especialització que va començar el 1999, quan Jordi Canal va agafar-ne la direcció. Ara Canal, un dels homes que sap més sobre novel·la negra, es jubila. Divendres passat va fer el seu darrer acte públic: la presentació d’un homenatge a Jaume Fuster quan fa vint anys de la seva mort. Hi van intervenir el professor Àlex Martín Escribà, de la Universitat de Salamanca, i l’escriptora Raquel Gàmez. Són dues de les moltíssimes persones que no haurien pogut dedicar-se al gènere negre sense la biblioteca la Bòbila i el guiatge de Canal, que assegura que anirà tornant al barri per veure com finalment comencen i avancen les obres d’una infrastructura que ha de facilitar molt la vida als veïns d’aquesta zona de l’Hospitalet.
Àlex Martín, Jordi Canal, Raquel Gámez
Això de les obres ho diu per fer bo el tòpic, mentre algunes de les bibliotecàries de la Bòbila, uns quants negrots –Lluís Llort, Pau Vidal, Charo González– i els protagonistes de l’acte prenen potser l’última cervesa de la temporada de terrassa a la Torre del Oro, mític bar d’on han sorgit nombrosos projectes literaris i sobretot nombroses converses entorn d’escriptors de novel·la negra. Hi ha hagut qui no ha tingut recança ni tan sols de dir que Manuel Vázquez Montalbán és sobrevalorat. És clar que Canal mateix ha afirmat alguna vegada, amb bon coneixement de causa, que l’autèntica novel·la negra agrada a poca gent. Una altra cosa és el thriller, la reconversió de la novel·la policíaca i la fusió de gèneres que es practica avui dia.
El primer gran projecte de la
jubilació de Canal passa, precisament, per la publicació de dos llibres
imprescindibles juntament amb Àlex Martín, que veuran la llum a mitjan any
2019. Ja havien treballat plegats en el seu estudi referencial sobre la Cua de
Palla, la mítica sèrie de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida
per Manuel de Pedrolo. ‘Aquesta vegada el llibre es titularà Trets per totes
bandes i serà un llibre molt del nostre estil, és a dir, de divulgació sobre el
gènere però amb moltes notes i bibliografia. Volem intentar explicar què és la
novel·la negra, la policíaca i els diversos subgèneres, des dels orígens fins a
l’actualitat. El farem en dos volums perquè el primer arribarà fins als anys
setanta, quan mor definitivament l’època clàssica del gènere, començada amb Edgar
Allan Poe. Als anys setanta arrenca una barreja de gèneres, un eclecticisme que
també hem d’estudiar a fons i que ocuparà el segon volum’, diu Canal.
Recorda que no s’ha publicat
cap assaig generalista sobre el gènere negre d’ençà dels anys vuitanta, quan
sortiren els de Vázquez de Parga i els de Xavier Coma. ‘Si he defensat sempre
que cada trenta anys s’haurien de retraduir els clàssics perquè el model de
llengua canvia, també crec que no ens podem permetre de no actualitzar el
coneixement i ara mateix ens falta una visió general en un moment en què el
gènere negre té molts seguidors, molts lectors, molts autors i pocs
estudiosos’.
Jaume Fuster
A Jordi Canal li ha fet una
il·lusió especial que el seu darrer acte públic tingués per protagonista Jaume
Fuster, un escriptor que considera totalment oblidat. A més, el vintè
aniversari de la seva mort ha passat sense pena ni glòria, segurament ocult pel
centenari de Manuel de Pedrolo. Fuster va morir a l’Hospitalet poc abans que
Canal s’incorporés a la Bòbila i la convertís en una biblioteca referencial.
‘De Jaume Fuster, se’n poden destacar moltes coses, però jo diria que és el
primer escriptor català professional. Té molt clar que vol viure de la
literatura i per això creu que els escriptors s’han de professionalitzar i
sindicar, i aquí entra en joc la fundació de l’Associació d’Escriptors en
Llengua Catalana. Fuster es convertirà també en un gran dinamitzador de la
literatura i farà absolutament de tot.’ Canal, com Àlex Martín i alguns altres
escriptors, estan molt descontents amb l’oblit de Fuster. ‘Som un país molt
rar. Tan aviat ens llancem floretes els uns als altres com enterrem i oblidem
per sempre els nostres homes de lletres. Els francesos conserven les seves
patums i aquí ens costa trobar els títols a les llibreries, per no parlar del
mal que ens han fet segons quines polítiques de lectura als instituts. Cal
recordar que aquí es llegia Fuster a les escoles?’ explica Canal.
Mentre continuen arribant
cerveses a les taules de la terrassa, aquest pioner de la negror literària
explica: ‘Dues coses que tinc ganes de fer és poder llegir molt més, poder anar
a actes literaris i presentacions si em vénen de gust i poder anar al cinema a
les sis de la tarda algun dia si és que encara fan sessions a les sis.’ Ho diu
després de quaranta anys de treballar a l’horabaixa, primer a les biblioteques
de la Caixa i després a la Bòbila. No és debades que citi la cultura francesa,
perquè per als amants del gènere negre és absolutament referencial. El model
francès de festivals, llibreries i sobretot promoció i creació de lectors és
envejable. ‘Jo vaig tenir molt clar què volia fer després de visitar a Paris la
Biblioteca de Literatures Policials, la mítica Bilipo: volia fer això. I en
part ho he aconseguit a l’Hospitalet i sense deixar de ser també una biblioteca
de barri.’ Entre les fites que potser més enyorarà hi ha el club de lectura de
novel·la negra plenament estabilitzat (ell l’abandonarà al desembre, per acabar
l’any) i la creació i redacció del fanzine L’H Confidencial, a més a més
d’haver convertit les sales de la biblioteca en un espai per a usuaris que han
esdevingut amics.
I del fons, és clar. Àlex
Martín explica que una bona part de la tesi doctoral la va fer aquí. ‘M’hi he
passat moltes hores tancat, però excel·lentment acollit’, diu. Les
bibliotecàries recorden alguns moments molt divertits de la relació entre
aquests dos especialistes. ‘L’Àlex venia i li deia que acabava de descobrir una
bibliografia i en Jordi li responia que ja ho sabia. Fins que va arribar un dia
que l’Àlex havia trobat bibliografia sobre la Cua de Palla que en Jordi no
tenia controlada i llavors es varen començar a picar de veritat. Sort que els
deixàvem fer tancats al despatx.’ Raquel Gàmez també té paraules d’agraïment
per a Canal. ‘Jo vaig arribar aquí fa quatre anys dient que volia aprendre
coses sobre el gènere negre i Déu n’hi do, vaig veure que no t’ho acabaves mai.
Però l’acolliment va ser fantàstic.’
El relleu
Aquesta especialització del
fons i del projecte de la Bòbila serà un dels objectius que haurà d’encarar el
nou director de la biblioteca. En primera instància, es farà un concurs intern
entre bibliotecaris de la Diputació de Barcelona. Si ningú no volgués optar a
la plaça, es podria fer un concurs obert a altres bibliotecaris. Sigui com
sigui, serà diferent.
Quan Canal va començar
l’especialització de la biblioteca, el 1999, a l’estat espanyol només es feia
un festival de novel·la negra, la Setmana Negra de Xixon. Ara, només als Països
Catalans se’n fan divuit (és cert que la majoria són molt recents, han sorgit
els darrers cinc anys). ‘El 2003 Paco Camarasa va obrir Negra y Criminal i vaig
pensar que ja hi havia un altre boig i que no estava sol, que des de l’altra
banda, la de les llibreries, hi havia algú. Llavors va arribar el 2005, l’any
del llibre i la lectura, en què es va fer la trobada d’escriptors europeus a
Barcelona que va ser el germen de BCNegra i va començar la moda de la novel·la
negra. Aquí hi va haver un punt d’inflexió important.’ Li demanen si aquesta
moda és bona i amb la saviesa de sempre afirma: ‘Les modes són bones, el
problema és de determinats editors, això és una altra cosa. Hi ha una
sobresaturació de títols, amb tirades molt petites i una rotació molt alta a
les llibreries, i això ja no m’agrada tant.’
Ras i curt, en un moment ha
posat alguns dels principals problemes del sector sobre la taula. I ara diu que
es dedicarà a mirar les obres. Penso que no s’ho creu gaire. No dubto que
passejarà sovint per l’Hospitalet, per la plaça de la Bòbila, on és tot un
referent en un dels espais d’alta densitat multicultural. Al cap i a la fi, la
novel·la negra parla d’això, de les societats canviants. Però espero molt que
entre maó i maó del nou mercat ell vagi escrivint alguns d’aquests assaigs que troba
tant a faltar. De moment, el darrer acte públic a la Bòbila de Jordi Canal
serveix per a palesar l’oblit de Fuster. Potser per a fer més passadora la pena
i per a animar-lo abans de la jubilació, Charo Martín li regala una bona
ampolla de bourbon i ell diu: ‘Si ho arribo a saber, em jubilo cada quatre o
cinc mesos.’
