Rafael Vallbona
Diumenge Manuel de Pedrolo hauria fet cent anys. Que hauria trobat el dia del seu centenari? La reemissió d'un documental al fracassat Canal 33 que ja l'havia vist tothom, i que constata el menyspreu dels directius de la tele pública per la cultura (això si, molt indepes tots); una colla de reedicions esparses de la seva obra sense coherència ni cap ni peus (tant hauria costat crear un pool d'editorials a l'efecte?); un Any institucional apuntalat amb agulles de cap que Jordi Coca va refusar dirigir, que no li van voler atorgar a Àlex Martín i que, a la fi, va recaure en Anna Maria Vilallonga com qui li toca la pedrera de la rifa; uns quants articles ben intencionats i altres carregats de ràbia com el d'en Jordi Llovet, que va ser un reconegut professor universitari i que ara es devalua escrivint amb ressentiment contra tot el que no és de la seva corda; una oferta d'espectacles per si alguna entitat o ajuntament te mala consciència i vol ajudar a omplir l'agenda (com si el departament de Cultura fos una agència de contractació); un parell de biografies parcials que, com a material d'urgència valen, però que ni tan sols dissimulen la mancança d'estudis seriosos sobre la seva extensa obra; i un simposi en el que tothom te posades les expectatives per a poder dir, al desembre, que l'Any Pedrolo no ha estat una pífia de primera i que, ras i curt, Sales i Rodoreda han aconseguit batre a l'enemic.
Quin panorama. Pedrolo hauria flipat amb tot això. Hauria engegat a dida la Generalitat, i tota la colla d'aprofitats. I llavors hauria tornat a ser de nou el gran Pedrolo que ningú s'atreveix a rescatar: el modern, el radical, l'indomable. El que fa por encara avui.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada