Com es cataloga?

[El Mundo / Tendències, 26 d'abril de 2018]

Rafael Vallbona

M'arriba un recull de les quatre biblioteques de la Xarxa de la Diputació de Barcelona amb fons especials de novel·la negra, on es recopila la novel·la del gènere publicada durant el 2017, a més d'altres dades sobre el tema.

Fullejo amb avidesa i, sorpresa, en falten; concretament una de meva, ja és mala sort. Escric preguntant i em responen que el problema rau en que el llibre no s'ha catalogat com a novel·la policíaca i, com que la cerca es fa segons uns paràmetres (any d'edició, matèria), doncs per això no ha sortit. També em diuen que falten els reculls de contes. Ho arreglaran.

Alguns editors van incorporant el codi BIC als llibres, una recomanació de catalogació per a llibreries i biblioteques. Després cadascú fa el que vol. La novel·la que fa al cas no el porta, però això no hauria de ser obstacle perquè els llibres, un cop a les biblioteques, es cataloguessin correctament segons els coneixements de l'equip, coneixements que deuen adquirir a la Facultat de Biblioteconomia. Però m'informen que sovint la catalogació es fa a preu fet i a gairebé ningú no es mira a fons els llibres per saber si són allà on han de ser o no. "La catalogació avui és el proletariat de les biblioteques", em diuen. Però els proletaris no van a la universitat, i els bibliotecaris/es si. I allà els deuen fer llegir molt, i s'ensenya història de la literatura. I després, quan surten, deuen llegir els suplements de llibres dels diaris, i les revistes literàries i... Oi? Per què si catalogar consisteix en passar els llibres per un lector òptic, la feina s'assembla més a la d'un caixer/a de supermercat que a la d'un graduat universitari. I no hauria de ser el mateix, crec.