Els ulls d’un investigador

[Viu L'Hospitalet, 133, maig de 2017]

text i foto Toni Delgado

Ulls penetrants, posat relaxat i empàtic, i gavardina. Gonzalo Lema (Tarija, Bolivia, 1959) té perxa d'investigador i exerceix contractat per la literatura. El guanyador del Premi Internacional de Novel·la Negra L'H Confidencial 2017 per Que te vaya como mereces escriu com parla. "Va col·locant les comes, els punts... Fins i tot per escriure cinc paraules s'exigeix al màxim. I jo li demano que respiri una mica", m'explica la seva primera "i exigent" crítica, Eldy Margarita. El marit hi està d'acord: "Tens raó. Tracto de ser molt clar i concís perquè les paraules assoleixen el seu pas real i no se'n vagin flotant ni s'enfonsin".

Santiago Blanco és la criatura literària més coneguda de Gonzalo Lema. Que te vaya como mereces és el cinquè llibre protagonitzat pel detectiu i el primer de la sèrie que es publica a Espanya. Blanco és un investigador retirat a qui un vell conegut amb un ampli passat com a delinqüent, l'Abrelatas --"una mano de espectro [...]. Una cara de espanto"--, li demana ajuda per localizar el cos del seu fill, que algú ha robat del dipòsit de cadàvers. Una investigació que coincidirà amb els seus coquetejos amb Margarita, la farmacèutica; el retorn de la seva parella, Gladis, encarregada d'un lloc de menjar i que espera una resposta seva sobre el futur en comú; i l'arribada de nous veïns a l'Edificio Uribe, on Santiago Blanco treballa de porter. No fa gaire vivia al carrer.

Com sempre, es mostra indestructible davant els poderosos i fort amb la resta, i només es confessa dèbil amb ell mateix. Combat sense descans contra les injustícies i mai ha aparcat els trets de l'ofici que realment el fa sentir útil. Conserva, per tant, la "mania esgotadora" de fixar-se en el detall més minúscul: la vestimenta, l'estat d'ànim, els gestos... Dades que poden ser clau en qualsevol moment,

El protagonista desxifra l'ànima de les persones en mitja dècima de segon. Gonzalo Lema les dibuixa amb molta senzillesa i sense vanitat. No s'entreté en quilomètriques descripcions perquè sap que és efectiu sense artificis: "Alguien comenzó a cantar muy feo, con el mismo timbre de los patos negros en las lagunas. La letra de la canción la ganaba en velocidad por una línia, pero a él parecía importarle poco".

Sí que són exagerades, per reiterades, però no recurrents, les que fan referència a la olor i presència dels aliments que endrapa Santiago Blanco. Fins i tot hi trobem apunts de com els talla, si es taca... També es cert que el protagonista hi troba un refugi i sent tot el que el narrador descriu.

Els personatges són humans i creïbles. No n'hi cap de ciència ficció. Els més singulars viuen a l'Edificio Uribe, i són tan especials (o més) que els de la 13, Rue del Percebe, de Francisco Ibáñez. Atenció a la fauna: un dramaturg que fa sorolls, una àvia que veu Déu a través del telescopi, un home amb un zoològic a casa...

"En Gonzalo Lema fa literatura i creu-me, cada cop és més difícil que passi això", resol Jordi Canal, director de la Biblioteca la Bòbila minuts abans de la gala de lliurament del premi, Com diu un dels seus personatges de Que te vaya como mereces, "la realidad es más rica que la imaginación".