De vegades m'he sentit malament per la meua afició incorregible a llegir novel·la negra i policíaca (En tenir-les a les mans, no puc fer més que devorar-les, apassionadament). Actualment n'hi ha molta de novel·la que es diu negra/policíaca/thriller (tota una barreja) i que arriben a ser bet sellers (i no vull citar geografies ni noms propis). Pot ser per això (l'expressió bet seller em fa patir) que m'ha fet buscar legitimació o justificacions per a aquest vici meu.
La primera és que la novel·la policíaca/negra intenta ser un retrat fidel de la realitat, i aquest reflex és el que impacta en la nostra consciència. Si aquest gènere ens presenta personatges i situacions corruptes i cínics és perquè imita una societat que està dins d'aquests paràmetres. I nosaltres amb ella.
La novel·la policíaca/negra arriba al cim durant la primera meitat i mitjan del segle XX, cobrant força amb els desastres del món de la postguerra, símptoma de decadència, corrupció i marginació en què viu una societat dividida i alienada; rics i pobres poden ser criminals per igual, i la policia no és sinònim de justícia. Els mitjans de comunicació inunden la població amb xafarderies dels famosos, esports, política i propaganda antiesquerrana. (Us sona tot això?) I, de tot això, sorgeixen individus comuns que protagonitzen històries comunes, que en aquest gènere de novel·les no estan idealitzats, i tots, bons o dolents tenen les seues limitacions i atractiu. I sabem que la realitat supera la ficció.
Una altra justificació seria la gran qualitat dels màxims autors d'aquest gènere: El primer escriptor, Edgar Allan Poe (Els crims del carrer Morge), i Arthur Conan Doyle (i el seu famós Sherlok Holmes). Dashiell Hammet i Raymond Chandler en els inicis; els seus continuadors George Simenon (amb el seu detectiu estrella Maigret), Jim Thomson, Patricia Highsmit (Ripley), Vázquez Montalbán i P. D. James; Leonardo Sciacia, Andrea Camilleri i Hening Mankell; la duríssima novel·la negra de Rubem Fonseca, i els conreadors actuals Benjamin Black, Pierre Lemaitre, Fred Vargas...
I vaig trobar la tercera: Els grans escriptors que la defensaven. Com ara, Fernando Pessoa, un dels grans poetes i escriptors en llengua portuguesa del segle XX, va ser un lector entusiasta de novel·la negra i policíaca. A la seua fecunda obra com a poeta, assagista i traductor, hem d'incloure la seva faceta d'escriptor de literatura policíaca amb 13 novel·les protagonitzades pel metge i investigador privat Abilio Quaresma. I vaig trobar unes declaracions on afirmava que "un dels pocs divertiments intel·lectuals que persisteixen en el que encara li queda d'intel·lectual a la humanitat és la lectura de novel·les policíaques ...", em vaig quedar satisfet. Ja està, ja ho tenia. Després, investigant, a Pessoa li farien companyia uns altres, però jo amb això ja en tenia prou!
Últimament he llegit, de novel·la policíaca/negra, i no he publicat al bloc entrades d'ells, les següents:
- El mort de Maigret; George Simenon. Acantilado (De Simenon, i està tot dit.)
- 1.280 almas; Jim Thomson. RBA (Un clàssic genial, brutal!; no n'he trobat traducció al català, sembla exhaurida.)
- Irène. Alex. Camille. Vestido de novia; Pierre Lemaitre. Totes a Alfaguara. (Bestials, sobretot Irène.)
- Órdenes sagradas. La rubia de ojos negros; Benjamin Black. Alfaguara (Com he dit d'altres d'aquest autor, molt bones.)
- Rey de picas. Una novela de suspense; Joyce Carol Oates. Alfaguara (Molt interessant.)
- Así es como se mata; Mirko Zilahy. Alfaguara (Un fenòmen a Itàlia, però no em va agradar tant com prometia.)
- Del otro lado; Michael Connelly. Alianza de Novelas (Pura novel·la policíaca, d'estil clàssic.)
Veieu quin vici?
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada