Vladimir Hernández: "He descobert i reinterpretat molt Cuba a Catalunya"

[Viu L'Hospitalet, 118, febrer 2016]

Text i fotos: Toni Delgado

Dorm amb moltes històries a cau d'orella. A la seva tauleta de nit hi pot construir una torre de més d'una dotzena de llibres pendents de llegir. És la "cua d'urgències" de Vladimir Hernández (L'Havana, Cuba, 1966). "Si em poso pressió? Home, si no ho fes així, no arribaria mai a baix i no podria mirar amb calma la cua latent, distribuïda per gèneres i autors [i repartida en un lloc més convencional, una prestatgeria]", continua. Ell, però, devora els llibres sense presses i té un mètode particular per escriure'ls.

Vladimir Hernández arriba a la redacció de Viu L'Hospitalet després de perdre's, sense voler, pels carrers del barri Centre. El racó de la ciutat on no necessita GPS és a la Bòbila. N'és un dels usuaris més actius. Ara també pot presumir de ser el desè guanyador del concurs que promou la biblioteca i convoca l'Ajuntament i Roca Editorial: el Premi Internacional de Novel·la Negra L'H Confidencial 2016. Ho ha aconseguit amb Indómito, un relat ambientat en una Cuba descarnada i en descomposició, un "xoc de generacions".

--Ha de ser gran i dur alhora ser finalista dues vegades del premi UPC, no?

Van ser dues mencions del premi, i la primera em va ajudar a muntar-me en un avió. Durant molt de temps vaig voler sortir a veure món, però a Cuba neixes, t'ho creguis o no, amb una espècie de cadena perpètua. No és fàcil sortir d'allà. Potser ara s'ha agilitzat després de més de mig segle. Sempre surts per vies estatals.

--I ho vas fer gràcies a l'UPC

Li vaig enviar el manuscrit a una amiga a Madrid, me'l va imprimir i enviar a l'UPC. Els organitzadors em van dir que els havia agradat tant l'obra que la publicarien en l'antologia dels guanyadors i em pagarien, perquè no era part del premi. Em van preguntar si volia anar a la gala. No m'ho vaig pensar gaire: tenia clar que volia sortir i experimentar un tipus de llibertat que no tenia. Potser tu l'has donat sempre per sobreentesa, però jo no.

--I et vas instal·lar a Barcelona. El canvi de residència es va notar en el teu estil i les lectures posteriors?

Sí, he descobert i reinterpretat molt Cuba a Catalunya. A Barcelona trobo aspectes de L'Havana que me l'expliquen: arquitectura, cultura... Mai sospites tant la connexió que hi ha entre el meu país i Catalunya fins que vius aquí. M'hi trobo com a casa.

--I a Cuba trancorre Indómito.

Quan vivia allà no escrivia mai sobre la Cuba del present, em feia mal duplicar la realitat. Durant molts anys ha estat quasi impossible tenir allà un discurs alternatiu. M'agradaria que la gent tornés a visitar el meu país d'una manera més realista. Hi ha molta visió de postal. La majoria dels autors cubans creen, i és vàlid, un constructe sobre l'illa en funció de la seva narrativa i la realitat... S'adultera. A mi m'agrada introduir més dosis de realitat i que no estiguin renyides amb un bon argument. Indómito no és la història d'una investigació, sinó d'una recerca.

--Per a tu la trama és clau. La mimes.

Si. Hi ha autors que s'enamoren dels seus personatges i els consideren àngels. Amb la seva aureola, però, no et deixen veure el bosc. Jo vaig explicant la història de manera orgànica: quan ele meus personatges es mouen van veient arquitectura, aspectes de la ciutat... La majoria de la història d'Indómito està explicada sobre l'espatlla del protagonista, que al principi es troba en mig d'un bosc, enterrat, no massa profund. És important veure com arriba el personatge a veure's en aquesta situació i qui és. Indómito és un xoc de trens generacionals.

--Per què?

Els nostre pares formen part de la generació perduda, aquells que el 1959 [l'any de la Revolució cubana] tenien 20 o 30 anys i van creure en el projecte sense demanar res a canvi perquè els seus fills visquessin en una societat millor i amb uns privilegis que no acabaran tenint ni els seus néts. Després ve una altra generació, la del desencant: gent que va donar molt, va viure i combregar amb els protocols del sistema fins i tot es va beneficiar del moment més àlgid d'aquesta societat, però que ha vist que tot ha caigut. Ara és el campi qui pugui en un Estat que t'observa i vigila. La generació actual, la del protagonista de la novel·la, neix amb tot tipus de carències, sobretot ideològiques i econòmiques, i té una mentalitat diferent: pensa i executa els seus projectes sense por.

--Per què està a la presó el personatge principal?

És un jove que quan acaba la carrera d'enginyeria en telecomunicacions es posa a buscar-se la vida en un context molt difícil, en un país en què tot és llei i control, i que no produeix, sinó que importa. Internet està pel mig, però no puc revelar-te molts detalls més. Fa un mal pas que el fica en un inferns dins d'un altre infern.

--És un supervivent?

Ho és. Amb tota seguretat, hauria tingut un sou digne i capacitat d'integrar-se en un altre país. Els dolents veuen con treure-li profit a un individu alienat i que no s'hagués comportat mai com en la història en un altre context.

--Què significa per a tu guanyar un premi promogut per la biblioteca d'on treus llibres?

El director de la Bòbila, Jordi Canal, és molt exigent, només cal llegir les entrevistes que concedeix. Que a ell i als altres membres del jurat els hagi agradat la novel·la no té preu. A més, estic molt content d'estar en el catàleg de Roca Editorial. Aquesta és la vegada que més lluny puc arribar a la gent. De fet, encara estic digerint el premi. Em veus extravertit, almenys amb tu. La meva dona diu que quan els meus ulls capten que hi ha més de 25 persones pendents de mi ja no sóc jo.

--Fins a quin punt t'ajuda i et comprèn?

És una professió molt solitària i a vegades no compensa en molts sentits. A la meva dona que, per suposat, és el motor econòmic domèstic, li agrada la meva literatura. La llegeix i n'opina molt poquet, però sempre hi ha apostat i em diu que la presenti aquí i allà. És qui m'imprimeix la novel·la, me la posa a les mans i em dóna l'impuls per anar a l'editorial amb una còpia. Un marit escriptor està allà, però distret i apartat: hi ha una barrera posada perqué necessita portar a terme les seves obsessions. Els teus nens, però, no respecten barreres. A vegades estic escrivint i a la pantalla apareix bbbbbbbbbbbbb o aaaaaaaaaaa, i veus un dit petit.

--No sempre una bona idea es transmet bé.

La idea no és res. I amb un argument tampoc tens massa cosa. Les idees estan bé, però el temps que inverteixes sol, suant i separat dels teus éssers estimats, l'ofici, en definitiva, ho és tot.

--A Jordi Canal Indómito li recorda a les de Richard Stark, el pseudònim utilitzat per Donald E. Westlake. T'agrada molt?

Sí, no he llegit tant d'ell. Elmore Leonard i Donald E. Westlake eren titans, explicaven, d'una manera senzilla, coses amb capes de complexitat. És clar, tu ambiciones emular aquesta gent. No tens més remei que muntar-te sobre l'espatlla d'aquests titans. Ells es van construir a si mateixos. A la meva dona li he dedicat moltes novel·les, però aquest cop ho he fet a Elmore Leonard i Donald E. Westlake i també a Montalbán. Desconec fins a quin punt pot haver algun matís d'ells en la meva obra.

--Fixar-se en algú admirat té molts riscosa l'hora de posar-ho en pràctica, no?

Potser sí per a un autor novell, però fa gairebé 30 anys que escric, encara que sigui en l'anonimat, i ja no em preocupa emular ningú. També et dic que l'emulació és un procés de creixement, millores. Aixó sí, carregues amb les teves lastres i tens el teu missatge. Jo sóc un autor d'estructures. El text ha de tenir un ritme musical i fins que no escolto tota la música, no m'assec a escriure la lletra. L'interessant és el procés de descobriment entre el pròleg i l'epíleg. Construeixo el text en el meu cap, de manera virtual, i no l'oblido. Hi escic tot el que vull a grans trets. Sé què passarà, més o menys, a la història.

--Tenir una llibreta al cap està bé.

Quan t'asseus és com si la novel·la ja estigués escrita i tu, d'una manera metafísica, la rescatessis, l'anessis escoltant. I comences a escriure. El text, generalment, no et dóna sorpreses.

--En aquest cas podríem dir que sí que t'has sorprés.

Pensava construir la història de dos personatges que ballaven en el mateix esdeveniment de diferents maneres: un abans i un després. A Indómito passen una sèrie de coses que en una altra novel·la podrien veure's des de diferent perspectiva. I l'estic escrivint.

--Com es mou en el sector editorial?

Sempre a través de premis, mai se m'ha obert una porta d'una altra manera i és una dinàmica que posa molt nerviós. Però mai treballes esperant el millor resultat editorial. Quan acabes l'obra, la sotmets al teu criteri i els amics, i te l'empasses i la pots presentar a un premi. Vaig veure que Indómito podia encaixar en aquest.