Rafael Vallbona
Per anar be aquest país hauria de tenir una dosi justa de la parla pausada, la saviesa sense límits i la voluntat de reconstrucció cultural infinita de Max Cahner, i una altra de la dura autocrítica, la sinceritat valenta, l'amor per la vida i l'escepticisme mediterrani de Baltasar Porcel. Però traspassats aquests genis d'un altre temps (el 2013 l'ex-conseller i el 2009 l'escriptor), el vendaval emocional ha provocat una diàspora intel·lectual sense límits que ha deixat al descobert les freixures més febles d'una cultura que havia de ser eix vertebrador de la nació i que ara només és un record mal·leable.
És per això que celebrem el monogràfic que Revista de Catalunya dedica a Cahner (ell que en va ser fundador) i l'exposició que el Palau Robert fa sobre Porcel, per si de cas algú vol recordar que som. Eliseu Climent, Vicenç Villatoro, Isidor Marí i Miquel Sellarès, entre d'altres, parlen de Cahner. De Porcel en parla el seu llegat en tres apartats: El mite d'Andratx, Noticies del món i El desordre global. Crec que el repàs d'ambdues obres que se'ns ofereix ara és un bon punt per repensar-nos.
I si no queda el possibilisme. Rebo una carta de la nova presidenta de CEDRO, el dia abans que li atorguin el Premio Nacional de las Letras Españolas. Indubtable qualitat literària a banda, la idoneïtat del moment polític del premi ha estat abastament aprofitat per un cor que, més enllà de la saviesa, la tenacitat o l'autocrítica de Cahner i Porcel, busca la instantània que petrifiqui el fet. És el que em deia en Jordi Canal parlant de C'est l'histoire de la Série Noire que acaba de publicar Gallimard: "és el que volíem fer amb la història de la Cua de Palla però no teníem els recursos". Això.
.webp)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada