Sebastià Bennasar
Carles Domènec
Que la novel·la negra en català passa per un molt bon moment de forma pel que fa a la producció ho testimonia la nova fornada de creadors sorgits a partir del 2000 ençà que han lluitat per consolidar el gènere i per, a poc a poc, anar buscant noves possibilitats expressives. Un d’aquests autors consolidats en els darrers temps és Llort (Barcelona, 1966), periodista del diari Avui que últimament passa per una etapa fecunda en el camp de les lletres negres. La seva darrera aportació (en solitari) és Herències col·laterals, una novel·la on el gènere negre fa un altre gir per convertir-se en un retrat extraordinari de dos problemes capitals: la crisi econòmica d’una banda i la solitud de les persones grans i el progressiu envelliment de les nostres societats de l’altra.
Herències col·laterals parteix d’un fet singular: l’advocat Ernest Claramunt arriba a un acord amb Francesca Puigmajor, dona de vuitanta anys. Ell li pagarà una pensió vitalícia, però a canvi ella li deixarà, en morir, el seu magnífic pis de l’Eixample. Però les coses mai no surten com estan pensades i hi ha un factor amb el qual no es compta: la longevitat d’uns (i la mort dels altres). Amb aquest plantejament, Llort basteix un artefacte narratiu de primer ordre, una novel·la que funciona com a retrat de la nostra societat actual on el que està desapareixent a marxes forçades és la classe mitjana (inclosa la mitjana alta) per homogeneïtzar-nos en una classe baixa o en una classe alta, perdent el matís del mig.
Llort aprofita la seva obra per construir uns personatges molt ben trenats partint de la unitat familiar clàssica (pare, mare i dos germans, nen i nena) per mostrar-nos també com aquesta estructura social burgesa es modifica amb el pas del temps, encara que davant les adversitats hi ha antics lligams molt complicats de trencar. I sobretot ens dibuixa i perfila molt bé el personatge de l’anciana i la reconstrucció de la seva vida familiar en una espècie de novel·la dins la novel·la que passa revista als somnis de tota una generació, el trencament amb els matrimonis de conveniència, la Guerra Civil i la duríssima postguerra. En aquest sentit, Francisca Puigmajor és un al·legat en contra de la submissió de totes les dones i un personatge que farà les delícies de tot els lectors.
Podem discutir si la novel·la de Llort és més o menys negre i podem discutir molta estona sobre què entenem per novel·la negra, però en allò que tots els lectors estaran d’acord és que la novel·la és molt bona, independentment de la quantitat de sang i fetge (poc en aquest cas, però molt ben dosificat) que hi apareix. Llort és un dels escriptors que marca tendència i que s’haurà de seguir d’ara endavant (a més de recuperar la lectura dels seus texts anteriors).
SEBASTIÀ BENNASAR
Herències col·laterals
Llort
RBA
Barcelona, 2014.
205 pàgines.
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada