Llort des de la negror

[Punt de llibre, 8 d'octubre de 2014]

Marc Moreno

Llort torna a sorprende amb Herències col·laterals, una història que destil·la negror pertot arreu, però en la que trobem moments on arribes a pensar que la història transcendeix els gèneres.

Encara hi ha qui diu que la novel·la negra és un gènere menor i que no es pot fer literatura de qualitat escrivint novel·les de gènere. Imagino que és la mateixa gent que pensa que una novel·la negra és un mort a la primera pàgina, una investigació al llarg del llibre i el descobriment de l’assassí a l’última. La mateixa gent que mai no han llegit res d’en Llort.

I és que en Llort, que no és un escriptor estàndard ni mai fa novel·les estàndard, ens torna a sorprendre a Herències col·laterals amb una història que destil·la negror pertot arreu, però en la que trobem moments on arribes a pensar que allò transcendeix els gèneres. Fins i tot els ferms defensors de la qualitat del negrecriminal ens hem de replantejar si determinats paràgrafs de la novel·la mereixen no ser limitats amb la dictadura d’una etiqueta.

Els aficionats al negre sabem que el gènere té unes convencions que afecten els personatges, la trama, el vocabulari… que molt sovint costa transgredir. És complicat trencar el cànon. Però no aHerències col·laterals, on els negrots ens hi trobarem a gust gaudint d’una novel·la “de les nostres”, però amb un text que aspira a volar més alt. I on els novells en la literatura negrecriminal s’adonaran que poden gaudir del gènere, i de la seva qualitat, superant el parany crim-investigació-assassí.

La negror d’en Llort és molt particular. Des que escrivia negre sense ser conscient (Trenta dos morts i un home cansat), mentre prenia consciència (Si quan et donen per mort un dia tornes) i ara que ja ho fa des de la militància, trobem textos que són negres, però que també aspiren a ser molt més. I aquesta fórmula és la que ha portat a l’extrem a Herències col·laterals, on la fluïdesa del text, la riquesa del vocabulari i la profunditat dels personatges i la trama ens confirmen la singularitat d’un autor detallista, estricte i que controla fins a l’última coma del que escriu.

Es tracta, doncs, d’una novel·la negra, sí, però amb una paleta cromàtica ben ampla acompanyant aquest negre tan personal al que ens té acostumats en Llort. Un negre que és capaç de mantenir-te en tensió, de provocar-te un somriure o d’esgarrifar-te i entristir-te, no és un negre qualsevol. I és que, des de la negror, en Llort escriu alguna cosa que va més enllà del negre.