Lluis Bosch
Mentre remenava entre els llibres a la recerca de la novel·la Un dia d'Ivan Deníssovitx (Alexandr Solgenitsin), m'he trobat a les mans Abans del silenci, de l'Agustí vehí. Llavors he recordat unes línies que vaig escriure per recordar-lo, poc després de la seva mort. No sé per quin motiu no les vaig penjar llavors. Però mai no és deshora per parlar (bé) d'algú.
No he pogut conèixer l'Agustí Vehí. L'univers tendia a apropar-nos, i alhora va decidir allunyar-nos irremeiablement. Les primeres frases d'aquest text les he formulades aprop de l'Ermita del Remei. Coses del destí.
Fa tres anys jo començava a redactar una novel·la negra ambientada en la postguerra espanyola i vaig saber que un autor de Figueres havia publicat una novel·la negra situada en el final de la guerra. Sabia que l'autor era una autoritat en matèria de cossos policials republicans i franquistes, i la vaig incloure a la llista dels textos adequats per documentar-me. Vaig atansar-me a la Central i la vaig demanar, però em van respondre "ui, aquesta novel·la la va publicar Pagès editors... la demanarem però no et podem garantir res..."
Malgrat els pronòstics nefastos, la Central va obtenir el llibre i el vag poder llegir. Amb la llibreta al costat i prenent apunts. Ara no sabria dir si em van ser útils, però en tot cas res no és mai inútil.
Un dia en què devia estar ociós vaig intuir un estrany lligam esotèric entre l'Agustí Vehí i jo mateix: es tracta del nom i el cognom, perquè els dos tenim una i tònica al nom i un cognom que du una hac. Bestieses, diria qualsevol hom assenyat. Bestieses, també dic jo mateix.
Enllà dels mesos, però, els capricis o l'atzar han volgut que l'Agustí i jo publiquem a la mateixa col·lecció en números successius: ell al vuit i jo al nou de la col·lecció crims.cat. Tot això seria una anècdota simplement divertida si no fos perquè l'Agustí va trobar la mort el vint de març del dos mil tretze, mentre jo corregia les darreres proves de text de la novel·la.
El llibre de l'Agustí que vaig comprar a la Central és Abans del silenci, número 225 de la col·lecció Lo Marraco, Pagès editors. És la mateixa col·lecció on jo havia publicat el numero 182, Les petges invisibles, però la dada interessant és al seu número: 225, que sumen 9 i segons la numerologia elemental indiquen el tancament del cercle. (El nou és la sagrada repetició per tres cops del número diví, que és el tres).
Doncs bé: a la col·lecció de novel·la negra de crims.cat on finalment ens hem trobat, ell publica el vuitè exemplar de la col·lecció i jo el novè. D'alguna manera, ell i jo també tanquem un cercle que va començar dos anys enrere quan jo vaig descobrir el seu text. I fa pocs dies, un dels editors em diu que "Remor de serps, la novel·la de l'Agustí i la teva estan ambientades l'any 1941, la seva a París i la teva a Barcelona".
Vaig somriure i més tard em vaig adonar que 1+9+4+1 suma 6. I com tothom sap, el 6 és la xifra que -repetida tres cops- compòn el número de la Bèstia en l'imaginari bíblic.
Crec que finalment l'Agustí i jo ens havíem de trobar, i que en aquesta trobada s'hi van confabular el bé i el mal, déu i el dimoni. Tot això és el meu homenatge a l'escriptor que em precedeix en la col·lecció i que -sense saber-ho- em va ajudar a escriure Aire brut.
Abril de 2013
.webp)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada