Préstec de llibres i remuneració als autors

[Legalment, 30 d'agost de 2014]

El BOE de l’1 d’agost publicava el Reial Decret regulador del préstec d’obres de centres que ofereixen un servei públic. És l’esperada regulació d’aquest servei de préstec, servei que consisteix principalment en la cessió temporal de llibres als usuaris de les biblioteques públiques. La norma estableix i concreta la remuneració que han de percebre els autors de les obres que es deixen, no només de col·leccions de biblioteques, sinó també d’arxius, museus i centres similars, tema àmpliament i llargament discutit, i certament discutible, des de l’aprovació de la Directiva 92/100/CEE. Fa, per tant, més de 30 anys que parlem d’aquesta qüestió que ara, amb la publicació del Reial Decret, pràcticament ha quedat resolta.

Sintetitzo, amb el risc de que es perdin matisos,  els continguts d’aquesta norma. Es refereix al préstec d’obres protegides per drets d’autor que no estiguin encara en domini públic (dret d’explotació vigent encara), des de centres que ofereixin un servei públic, excepte si són de municipis de menys de 5.000 habitants o de centres docents. La remuneració és als autors (no a editors) i s’ha d’abonar per mitjà d’entitat de gestió col·lectiva de drets d’autor, la qual en farà el repartiment als beneficiaris. Els imports que correspon pagar a cada centre resulten de l’aplicació d’un càlcul que combina el nombre de documents prestats i el nombre d’usuaris efectius del servei.

Hem de ser favorables a qualsevol sistema, procediment o mecanisme que compensi als creadors pel seu treball i afavoreixi o estimuli la creació. Però, assumint aquest punt de partida, mai he entès els arguments que defensen gravar el préstec de documents. Fins ara era contrari a aquesta idea per qüestions de fons i de concepte. Ara, un cop estudiat el Reial Decret que la concreta, encara em sembla més difícil d’acceptar.

El cànon sobre el préstec penalitza, per exemple, que un llibre es llegeixi a una casa particular en lloc de fer-ho a la biblioteca. Es tractaria de compensar els autors pels exemplars que es deixaran de vendre per causa (per culpa, podríem dir) del préstec. Però, quin perjudici es provoca a l’autor d’un llibre pel fet que es llegeixi en un o altre lloc? Si el llegim a la taula de la biblioteca no es perjudica a l’autor, però al sofà de casa sí? I si el trec en préstec i ho faig als jardins que hi ha al costat de la biblioteca? I si la Biblioteca té uns jardins, amb bancs i tot, i el llegeixo a fora sense treure’l en préstec? On és la diferència?

No trobo resposta a aquesta qüestió, com tampoc entenc que es dificulti un ús intensiu d’aquests béns públics que són els llibres adquirits en base als pressupostos públics. Qualsevol inversió o despesa pública, com més intensivament s’utilitzi, més es justifica i més sentit té. El préstec, per exemple, permet llegir a lectors que només poden fer-ho en horaris en els que la biblioteca està tancada. Som, segurament, la majoria. D’aquí que el servei de préstec sigui dels més apreciats pels usuaris i probablement el principal del ventall de serveis que ofereixen, que han d’oferir, les biblioteques. Si això és així, no sembla acceptable que es penalitzi a un servei públic per fer bé les coses: com millor servei ofereixi més haurà de pagar.

Des d’aquesta incomprensió de la filosofia inspiradora del gravamen sobre el préstec, he llegit amb atenció el text del Reial Decret, a la recerca d’elements positius que me’n milloressin la consideració. El resultat ha estat justament el contrari pels motius següents:

Es penalitza l’adquisició d’obres. Un dels paràmetres que serveix per calcular el que cal pagar és el nombre d’obres disponibles per a préstec i efectivament prestades. Aquest paràmetre desincentiva l’adquisició d’obres: més obres tenim a la col·lecció del centre i més actuals, més caldrà pagar. Paradoxalment això perjudica al mateix autor, i també a l’editor, especialment si la biblioteca opta per reduir les adquisicions. La compensació hauria d’estimular precisament que s’adquirissin més llibres, a benefici de l’autor i també de l’editor. Els interessa sobretot que la biblioteca destini el seu pressupost a l’adquisició de nous exemplars de la seva obra, o d’altres obres, cosa que podrà fer en un grau menor si ha de destinar diners a remunerar pel préstec, remuneració que com veurem més endavant és molt difícil, per no dir  impossible, que es faci equitativament.

Càlcul impossible de la remuneració. El càlcul de la remuneració es fa sobre el préstec d’obres de qualsevol tipologia. És a dir, no només llibres sinó també cartells, opuscles, obres fotogràfiques o meres fotografies, plànols, mapes… que no hagin superat el termini de protecció que atorga la Llei de propietat intel·lectual. Això comporta haver de calcular permanentment quines obres han passat a domini públic, càlcul complex per la varietat de terminis a considerar (depèn del tipus de document, de la nacionalitat de l’autor, segons la data de la mort s’aplica una o altra llei, etc.), un càlcul que és en realitat impossible de fer, i també impossible de comprovar si s’ha fet bé. En el cas d’un centre depenent d’una administració pública, aquesta qüestió té especial importància, atès que no es pot aprovar cap despesa ni autoritzar cap pagament si no queda absolutament clar que l’import és el correcte. No és acceptable que la norma demani que es faci un càlcul impossible de fer i que traslladi la responsabilitat de prendre una decisió, forçosament errònia, al responsable d’autoritzar el pagament.

Es penalitza l’ampliació del nombre d’usuaris. A més de pagar per cada document prestat, es pagarà també pel nombre d’usuaris del servei de préstec. Costarà molt més que 10 usuaris treguin en préstec un document a l’any que no pas que un usuari en tregui 10. Novament es desincentiva als centres a arribar a nous beneficiaris dels seus serveis, nous lectors. No sembla un criteri adequat sobretot si repassem els índexs de lectura del país.

No afavoreix la recerca i la docència. La finalitat del préstec, o sigui la destinació o ús que es vol fer del document, no s’ha pres en consideració. En altres casos, en el lliurament de reproduccions o en la consulta des de terminals del centre, la Llei de propietat intel·lectual afavoreix la recerca i la docència, dues activitats que cal potenciar i protegir. En aquest cas no s’han pres en consideració. Es grava qualsevol préstec, sigui quina sigui la finalitat.

Paper de l’entitat de gestió. La remuneració la percebrà una entitat de gestió col·lectiva (CEDRO) de la qual NO en formen part la immensa majoria d’autors que teòricament han de ser beneficiaris de la remuneració. S’afavoreix així a una entitat que actua com si disposés d’una mena de monopoli, sense competència, i que d’altra banda és molt poc representativa. Com es liquidaran els imports als no socis de CEDRO, que són la gran majoria? Coneixent el repartiment que fa CEDRO de la compensació per la reproducció d’obres no podem pas ser optimistes ni esperar que es faci equitativament.

Cap consideració al criteri de l’autor. La regulació del préstec oblida un aspecte que és fonamental: la voluntat de l’autor. El nostre sistema de protecció dels drets d’autor es fonamenta en la voluntat, en les opcions i en les decisions de la persona autora. La Llei li atorga la capacitat de decidir com vol explotar la seva obra. El Reial Decret contradiu aquest principi fonamental, de manera que obliga a compensar a l’autor encara que ell no ho desitgi, encara que sigui contrari a aquesta remuneració. El Reial Decret conculca aquest principi bàsic i atribueix la representació de l’autor a una entitat de gestió amb la qual, en la immensa majoria de casos, l’autor no hi té cap relació. És evident que no s’ha fet a la mida o pensant en els autors, sinó més aviat a la mida i pensant en l’entitat recaptadora.

___

Queda per veure quin recorregut tindrà aquest Reial Decret. Falten encara elements per la seva plena entrada en vigor. No sabem tampoc com l’afectarà la futura reforma de la Llei de Propietat Intel·lectual reiteradament anunciada. En qualsevol cas, a més dels problemes de concepte ja explicats, aquesta regulació penalitza les biblioteques que ofereixen bons serveis i perjudica als propis autors. El sistema ideat per remunerar-los no ho permetrà fer de forma equitativa, ni calcular adequadament els imports a liquidar. Heus aquí una norma pensada a interès de l’entitat recaptadora però difícil o impossible de defensar per als que defensem els drets dels autors.