Toni Delgado
Hi havia una vegada un guionista, a més de fotògraf, escriptor, professor i "expert en lluita lliure", que quan va enllestir la seva última novel·la va voler saber què en pensava un company. A Joaquín Guerrero-Casasola, l'improvisat crític, li va agradar i el va animar a presentar-la al Premi L'H Confidencial, Premi Internacional de Novel·la Negra. "Ell, que és mexicà, en va ser el guanyador de la primera edició", explica Nacho Cabana (Madrid, 1968), que va acabar La chica que llevaba una pistola en el tanga al setembre, just a temps per lliurar-la al concurs.
Al desembre va anar al passi de premsa d'A propòsit de Llewyn Davis, dels germans Coen, i a la sortida del cinema el va trucar la dona: "Nacho, els de Roca Editorial volen parlar amb tu. Han deixat un telèfon. Havia guanyat el premi! Vaig començar a saltar al carrer". El 29 de març rebrà el trofeu com a guanyador de l'edició de 2014, amb una dotació de 12.000 euros. El premi està convocat per l'Ajuntament i Roca Editorial i promogut per la Biblioteca la Bòbila.
Una portada tarantina
"Puc avançar-te que la portada serà molt Kill Bill. Remet al gènere policíac i als referents de la novel·la, una mica tarantinos". La chica que llevaba una pistola en el tanga, que sortirà a la venda el 20, s'inspira en la sèrie Policías, de la qual Nacho Cabana va ser guionista. Hi ha dues trames. En una, dos policies espanyols --"dos personatges que podrien haver sortit a la sèrie, però en un context actual"-- investiguen l'assassinat d'una nena romanesa per part d'uns skinheads en un pas subterrani del centre de Madrid, però acabaran descobrint una xarxa internacional de prostitució.
L'altra trama és la de Pedro, un taxista espanyol que viu a Mèxic i pretén sortir d'una vida de classe mitjana-baixa sense el mínim luxe, tenir una casa i un altre fill --té una filla d'11 anys amb la seva dona, mexicana i putejada a la feina. Per aconseguir-ho comença a fer tractes amb el perfil més obscur de la societat: "pensa que pot controlar aquesta relació, però no és així". A la tercera part de la novel·la, les dues històries es van intercalant.
El concepte de suspens
--Nacho, ha evolucionat el concepte de suspens? Ara és més difícil captar l'atenció que abans.
--Una narració no pot ser previsible. L'espectador en sap molt i has de donar-li sempre sorpreses i girs... Que de sobte la novel·la passi d'un bordell de Múrcia a Mèxic DF ja descol·loca el lector i li genera una certa expectativa. Hi ha d'haver conflicte, conflicte i conflicte, i sobretot tenir coherència. Si agafes algunes novel·les policíaques i et poses a reconstruir els fets, aquests no encaixen perquè el misteri no ha pogut passar com el resol el detectiu o l'agent de la llei. Em costa molt fer-ho, però intento evitar les casualitats en la novel·la. És un esforç que m'ha fet variar la meva imatge de la novel·la.
--Un recurs fàcil, com el i es va despertar.
--He intentat per tots els mitjans que no n'hi hagi a l'obra, amb un misteri coherent i que no està supeditat a la investigació dels policies. La novel·la està escrita com un guió i seria molt fàcil passar-la a pel·lícula o sèrie.
Ferrero i Ferrer
El primer cognom del cap dels policies de la novel·la és Ferrero, una picada d'ullet, a Ferrer, l'alter ego de Josep Maria Pou a Policías. Nacho Cabana el defineix com un actor "intel·ligent": "va veure que el seu personatge no estava directament implicat a la trama principal de continuïtat i vam tornar a gravar alguna seqüència perquè en tingués una intervenció definitiva". Tampoc s'oblida d'un altre pilar de sèrie, El Ruso [Pedro Casablanc]: "vam anar incorporant als guions detalls que ell aportava al personatge".
Per a Nacho Cabana el guió no evoluciona ni creix com hauria de créixer en part per alguns dels que manen, certs productors i certes cadenes, per als qui els referents televisius continuen sent els mateixos de fa 30 anys: "cal que alguns directius vegin una mica de tele. A les classes que faig he passat sèries que feien als Estats Units a l'època que aquí feien Menudo es mi padre [del 1996 al 1998, protagonitzada pel Fary] i al·lucinen".
Es continuen fent sèries amb el perfil de Médico de familia --en va ser un dels guionistes del capítol pilot i dels 35 primers-- i Farmacia de guardia, dues de les grans pioneres a l'Estat en introduir personatges de diferents edats i estats socials per intentar agradar tothom. "Això ja era molt discutible fa uns anys, però avui amb la multipantalla i les tauletes ja no existeix aquella imatge de la família unida que es reuneix per veure la televisió. Sí que és cert que s'ha millorat quant a les trames de continuïtat".
L'ofici de guionista
Malgrat l'inesgotable esforç d'algunes campanyes dels sindicats, l'ofici de guionista està infravalorat, a anys llum del reconeixement que tenen als Estats Units: "es diu que el teatre és l'univers de l'actor, el cinema, del director, i les sèries, del guionista. Fa uns anys sí que era així aquí. Ara les cadenes es foten fins i tot per triar un actor secundari".
De Mèxic, per exemple, ens separa el mètode de treball. Allà tots els guionistes escriuen una mica del guió de cada dia. Aquí el capítol el sol fer una persona, així que "potser escrius el dilluns d'una setmana i fas el de divendres. És fàcil que hi hagi qui es perdi el ràcord emocional i es pot armar un cert enrenou". I precisament a Mèxic, mentre rodava una sèrie al DF, li va venir la idea de La chica que llevaba una pistola en el tanga: "vaig pensar en una persona que volgués sortir d'un ritme de vida que no és el que vol o pensava tenir. Saps? De jove no em passava, però ara no se m'ocorren coses sobre el llo9c on sóc. Si sóc a Mèxic, discorro idees que passen a Barcelona i quan sóc a Barcelona [viu a la Barceloneta], de Madrid o Mèxic [riem]".
No me'n puc estar i li pregunto pel personatge María, interpretat per Isabel Aboy a Médico de familia.
--María era repel·lent, però molt. Estava pensat que fos així?
--I tant! Si era una nena acostumada a un tipus de vida en un barri que no té res a veure amb el que va a parar. Així que portava la contra a tothom.
El record de Compañeros
De Médico de familia Nacho Cabana va passar a Compañeros. En va ser un dels creadors i guionistes: "en aquella època els col·leguis i instituts tenien un altre tipus de dinàmiques". Es van entrevistar amb professors, alumnes i el cap d'estudis del Colegio Montserrat de Madrid, "amb uns mètodes molt progressistes", per tractar de descriure unes històries versemblants i properes que les d'Al salir de clase, el referent "més immediat".
L'èxit del fenomen de Compañeros, però, va arribar després d'un ultimàtum d'Antena 3 perquè l'audiència no estava responent a les primeres temporades. L'equip va rodar vuit capítols, eliminant la família d'una de les alumnes: "vam posar Beatriz Carvajal i vam endurir les trames del col·legi. Va ser un cop d'efecte i fou quan Quimi [Antonio Hortelano] i Valle [Eva Santolaria] van començar a fer-se molt populars entre els joves."
Una classe magistral
Més que una conversa distesa, que també, l'entrevista sembla molts cops una classe magistral per tots els conceptes del món audiovisual que m'aporta. Al final parlem del present --"esric promocionant la novel·la, escivint el guió d'una pel·lícula que vull dirigir, i movent molts projectes de sèries i pel·lícules, un agent que tinc a Mèxic les està promocionant a Miami i Colòmbia.
És quan Nacho Cabana treu el seu ampli ventall de cares a la sala d'entrevistes de Viu L'Hospitalet, que continuarà a la Plaça de l'Ajuntament.
--Amb aquesta mirada fas por! T'has plantejat algun cop ser actor dels teus propis guions?
--No! Seria un actor pèssim! Bé, a Globomedia tenien una broma interna i sempre que necessitaven un cura per a la sèrie em trucaven a mi. A 7 vidas volien un cameo de Garci o Mercero, però al final el paper de director de cinema el vaig acabar fent jo.
--Per a un guionista escriure una novel·la que no sigui per encàrrec, ha de ser com anar al balneari.
--És molt més fàcil i còmode. Saps que el que escrius és el que llegiràs. En un guió, per molt bé que surtin les coses, el teu text no és el que l'espectador veurà, encara que siguis tu qui dirigeixi la pel·lícula. No hi ha mil intermediaris pel mig. D'aquesta manera, la percepció del relat que té el lector és la que siguis capaç de transmetre. Guanyar el Premi L'H Confidencial implica que s'obri un camp enorme de possibilitats, o així ho espero, per poder seguir escrivint històries que m'interessen. Tan de bo sigui així.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada