Negra, crítica i popular

[Núvol, Punt de Llibre, 7 de febrer de 2014]

Rafael Vallbona

En temps d’incertesa la novel·la negra aprofundeix en la vessant social per convertir-se en expressió del pensament crític que no sempre exerceixen els mitjans de comunicació i molta cultura oficial atrapada en la crisi. Amb un èxit de públic que ha superat les expectatives, tot i un pressupost insuficient, BCNegra 2014 ha demostrat que el gènere interpel·la el lector posant en entredit la societat del nostre temps. I la gent pensa.

Igual que amb Collita roja (1929), Dashiell Hammett va inaugurar l’estil hard-boiled, basat en el realisme crític i sarcàstic sobre la societat i el context polític, el festival BCNegra hauria incomodat a la majoria de polítics i a algun culturalista si s’hagessin pres la molèstia d’escoltar les coses que s’hi van dir i de veure la quantitat de gent que ho va escoltar. Si això no és funció social de la literatura, llavors és que no hi és en cap altra art. La mirada greu i transcendental que el públic ha aportat als debats de les taules rodones del festival, és la mostra evident de que el gènere negre, o digueu-li com vulgueu, a més de literatura popular, és una expressió artística que qüestiona la condició humana i la societat del seu temps. I a més, en el negre, els catalans juguem a primera, tant per producció com per èxit lector.

Popular? No pot ser bona

Dels cinc llibres més prestats el darrer any a la biblioteca La Bòbila, especialitzada en el gènere, tres són d’autors catalans i espanyols: Víctor del Árbol (dos), Carlos Zanón i Mariano Sánchez Soler (premi L’H confidencial). Actualment hi ha tres col·leccions de novel·la negra en català (La Negra, Crims.cat i Llibres del Delicte), i són més de dos cents els títols del gènere publicats en català els darrers anys en col·leccions generalistes. A redós del festival barceloní fa dos anys que funciona a ple rendiment Tiana negre, i ben aviat s’estrenarà Collbató negre. Ni la muntanya sagrada pot amb el crim.

Si als vuitanta la recuperació de la mítica Cua de Palla va revifar el gènere fins a decaure entrats els noranta per motius diversos, ara la novel·la criminal revifa fins a convertir-se en un dels motors de l’edició literària. L’aparició de nous autors (joves o incorporats al gènere), les col·leccions, els festivals (BCNegra és l’únic fill viu de l’any del llibre i la lectura) i l’especialització llibretera (a BCN i València hi ha llibreries exclusivament negres), són elements fonamentals en aquesta tendència; però el que marca la diferència i atrau el vertader interès del lector és la construcció d’un imaginari negre criminal propi i original en la negror novel·lística contemporània. Els autors del país estan creant un paradigma narratiu més enllà dels que funcionen als EUA i al nord d’Europa, que serien els hegemònics. Prenent com a base la tradició mediterrània s’han incorporat nous temes (corrupció, crisi, sobiranisme), paisatges (urbanitzacions, pobles petits) i personatges (periodistes, Mossos, polítics), i tot plegat ha donat com a resultat una novel·la de temàtica contemporània i estructura narrativa tan moderna com la de les sèries de TV que avui atrauen milions d’espectadors (i que narrativament beuen de la novel·la).

Lamentablement aquesta transformació que mobilitza milers de lectors sol passar força desapercebuda per la crítica, sempre tan preocupada en cercar nous autors i obres sobre els quals construir uns incerts cànons literaris que, fins ara, van fracassant cíclicament. S’entén, és clar: una novel·la popular, que tracta els problemes d’avui amb actituds contemporànies, i amb tants lectors, ha de ser dolenta a la força.

El problema de la realitat

Deia Tony Judt que ens hem d’anar acostumant a que hi ha tantes realitats com perspectives, i que totes són prou bones i cal respectar-les. L’assaig literari, captiu tant de temps del materialisme dialèctic, no entén encara aquest nou paradigma de l’existència efectiva. Així, l’ús que fa la novel·la negra de la realitat, no pas a partir del significat de les relacions entre els seus elements, sinó més aviat de les contradiccions que aquest mètode genera en el conjunt de la societat, no s’entén.

El caràcter ontològic de la narrativa criminal parteix d’un punt de vista que supera l’anàlisi marxista per entrar plenament en l’era de l’aldea global macluhaniana: la realitat és una ficció sense construir. Aquest és el punt de partida del relat policial actual, ja sigui a la televisió com en llibre; té caràcter transversal.

Tot això quadra molt poc amb els esquemes de la crítica literària, que adopta un absurd rol mid-culti opta per bandejar el gènere davant la por escènica evident de no entendre res, o molt poca cosa. I és que tot i les seves múltiples cares, a l’estudi de la literatura, la realitat li espanta.

Però la novel·la negra, els seus autors i lectors, s’hi troben d’allò més be jugant a construir ficcions de tota mena a partir de les restes del naufragi d’una realitat tan galdosa com imaginen. L’actitud respectuosa mai no escrita que sobre aquest aspecte hi ha entre autor i lector, supera qualsevol postulat ridícul que pugui defensar l’ortodòxia literària del tipus: ‘el tema és tan actual que la novel·la caducarà d’aquí a quatre dies’. Com si els molins de vent no fossin actualitat a la Manxa cervantina.

Articulant una ficció a partir d’escenes de la realitat, i sense pretendre ni de bon tros cercar cap mena de veritat (això seria feina del periodisme), la novel·la negra conforma un pensament crític sobre el nostre temps com cap altre gènere literari fa avui en dia, i molt menys en català. I això, i més en aquesta època crepuscular que vivim, atrau poderosament el lector, que se sent interpel·lat contínuament pel relat; heus aquí una de les claus centrals de l’èxit d’aquesta narrativa.

En resum: menystinguem-la que és incòmoda

La BCNegra d’enguany s’ha fet amb un pressupost inferior al de la recent trobada de novel·la històrica, però per motius evidents aquesta interessa més al consistori. Hi han vingut autors canònics, com Andrea Camilleri, i els escriptors d’aquí han compartit amb ells debats i escenaris per parlar amb els lectors de com ens ensorren el món on vivim. Hi ha hagut un gran ressò als mass media (però d’aquí a quatre dies a penes en tornaran a parlar), s’han venut llibres, s’ha parlat de futures trobades, s’ha analitzat la realitat i com la tracten les novel·les, s’ha donat veu a tots els agents que intervenen en el relat (polis, forenses, pèrits), sempre amb la participació majoritària activa i directa d’un públic àvid de conèixer; d’uns ciutadans que aprenen a fer-se preguntes sobre el món on vivim i com el manega el poder bo i llegint (i passant-s’ho be a més).

Tot això, és clar, preocupa ben poc a la classe política, embarcada com viu en les seves cabòries. Però després la gent pensa, això no ho dubtin.