Club de lectura a la Bòbila amb Sebastià Bennasar

[A l'ombra del crim, 15 de gener de 2014]

Ahir a l’horabaixa, com diuen de manera tan bella en altres contrades, ens vam reunir uns quants negrots. El lloc: la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, indret negrot per excel·lència (com tots ja sabeu). El motiu de la trobada: el club de lectura de la col·lecció Crims.cat (de novel·la negra en llengua catalana). L’autor en qüestió: Sebastià Bennasar. El títol a comentar: la seva novel·la El país dels crepuscles, número 6 de la dita col·lecció.  

Tot compartint taula amb en Jordi Canal (director de la Biblioteca) i Gregori Dolz (un dels factòtums de l’Editorial Alrevés), Bennasar va parlar-nos de la novel·la. Els assistents eren tots membres del Club de Lectura més una servidora, que sempre sóc al mig de la cosa negra com el dijous enmig de la setmana. La xerrera engrescadora de l’autor i d’alguns membres del públic ens van anar arrossegant en una conversa molt interessant, que va tractar molts temes: les nombroses qüestions que aborda la trama d’El país dels crepuscles (algunes de rabiosa actualitat), el seu to paròdic i d’homenatge intertextual, els seus crims horrorosos i carregats de sang i fetge, el seu cantó més poètic (el llop, la natura) i el seu desenllaç, no del gust de tothom. Es va establir un corrent de discussió d’un bon nivell que es va allargar al voltant de dues hores, les quals van passar en un sospir (bon senyal). Total, que vam sortir de la biblioteca tardíssim, però satisfets.     

Personalment, em van interessar molt dos dels aspectes que van sorgir. D’una banda, l’eterna dicotomia (que ja he tractat repetidament en aquest bloc) entre la realitat i la ficció. Sovint en les trobades negrotes la deriva de les xerrades s’escapa cap a l’actualitat i la realitat (que si la policia, que si la violència dels mossos, que si la corrupció) i s’allunya de la literatura, cosa que jo no puc suportar i que cada cop em posa més nerviosa. La gent sembla no adonar-se que no estem parlant de periodisme ni de notícies ni de diaris, sinó de l’art de la paraula (per més que aquest art, naturalment, acabi indagant al voltant del real, de la societat i de l’ésser humà).

D’una altra (i això sí que va ser per a mi una mica traumàtic, respectuosa com sóc –i com som tots els professionals de la llengua catalana– pels nostres dialectes), la reticència dels lectors a enfrontar-se a novel·les en un català que no sigui el propi. És a dir, que els mallorquins voldrien llegir en mallorquí, els valencians en valencià i nosaltres, els centralistes barcelonins, en el nostre estàndard. Les conseqüències: més problemes a l’hora que algú es decideixi a triar un llibre en català. Per comoditat, per falta de coneixement lingüístic, per poca competència lectora. Pel que sigui. Quan vaig saber que alguns llibres d’autors valencians tenen una altra versió en català estàndard, se’m van posar els pèls de punta. Això m’obre, si més no per començar a reflexionar-hi, un altre front de lluita.

Farem el que podrem. Com veieu, la tarda va resultar molt interessant. I és que sempre representa un plaer immens reunir-se per parlar de llibres.

Feliç dia, negrots.