Dilema d'un vell espia

[La Vanguardia, Cultura|s, 9 d'octubre de 2013]

A punt de fer 82 anys, John Le Carré continua actiu i amb mirada crítica i publica la seva vint-i-tresena novel·la, situada a Gibraltar

Robert Saladrigas

Fa cinquanta anys (mig segle, que aviat és dit) va aparèixer una novel·la amb el títol L'espia que tornava del fred (The spy who came in from the cold), d'un autor que es feia anomenar John Le Carré, un nom amb ferum de pseudònim que, tanmateix, més tard vam saber que encobria un home pels volts dels trenta anys de Dorset, un tal David Cornwell, en nòmina de l'MI5 que llavors rebia cobertura diplomàtica a l'ambaixada anglesa de Berlín. Sota la identitat de Le Carré se li autoritzava a ordir complexes històries d'espionatge entre soviètics i anglosaxons en plena política de blocs, posar en solfa certes formes de relativisme moral i modelar la figura inigualable de George Smiley, combinació de l'honor i la vilesa del servei d'intel·ligència britànic durant la llarga temporada de la guerra freda. Tot això ho explica Le Carré al pròleg a l'edició del cinquantenari de la seva primera novel·la, amb què em va desvetllar una admiració que, amb lògics alts i baixos, ha perdurat fins avui.

Han passat cinquanta anys i durant aquesta etapa dilatada, mutable i sinuosa, Cornwell/Le Carré ha escrit i publicat vint-i-dues novel·les, algunes de les quals conradianes. Va desaparèixer Karla, el factòtum del KGB, enemic acarnissat de Smiley; es va fondre el mateix Smiley tornat a la rutinària mediocritat de la vida civil després d'haver desemmascarat la identitat d'un talp a la formidable El talp (Tinker, tailor, soldier, spy, 1974), pel meu gust la seva novel·la més rodona fins la caiguda del mur de Berlín i la dissolució de la Unió Soviètica, una època propensa als antiherois, els Maquiavels del Foreing Office i els traïdors amb segell de Cambridge. Una gran època de territoris atermenats; al cap i a la fi, un període de bonança que un dia es va acabar i a partir d'aleshores Le Carré va haver de seleccionar enemics nous --seus i d'Occident-- entre les multinacionals farmacèutiques, la banca, el tràfic d'armes, el terrorisme islàmic, els polítics corruptes, els buròcrates del laborisme post-Blair sense un mínim codi ètic, el que defensava amb aquell racionalisme el prehistòric Smiley, tan grollerament esborrat del mapa des que fou declarat inservible --material de ferralla-- en el context del nou ordre europeu.

John Le Carré ara té vuitanta-un anys, continua en forma i treu l'última novel·la, la que fa vint-i-tres, Una veritat delicada (A delicate truth, 2013). Crec que puc afirmar que he estat arrossegat per les arts de tots els seus llibres, extensos i absorbents. De la darrera fase sense Smiley --per a ell el meu record més sincer i emotiu-- unes obres m'han omplert més o menys i d'altres em van deixar insatisfet. Le Carré ha estat fidel a un esquema personal de feina, sòlid i immutable, que l'identifica: manipula alhora molts fils de les trames sempre complicades, sol abusar de les metàfores i els sobreentesos, bascula en els temps narratius, canvia a pler els punts de vista, posa la fe en la sensibilitat i el poder de concentració dels lectors, lliurats a la seva màgia, del primer paeàgraf a la darrera ratlla. De manera que els seus llibres no admeten el més tímid intent d'explicar-los.

Aquest últim, tampoc, esclar. L'any 2000 un funcionari, Christopher Probyn, participa en un escamot de mercenaris en una fosca acció a Gibraltar. En acabar li diuen que tot ha sortit bé i el distingeixen amb una recompensa honorífica i un destí de privilegi. Tres anys més tard, retirat a Cornualla, esbrina que aquella nit al penyal van morir --danys col·laterals-- una mare algeriana i la seva filla. Llavors entra en joc un jove secretari d'Exteriors, Toby Bell, perillosament interessat a rescatar i fer conèixer la veritat (delicada). Toby encarna el vell dilema que ressegueix transversalment tota la ficció de Le Carré, des dels inicis de Smiley en la lluita contra Karla i les forces del mal: els clams de la consciència ètica enfront dels imperatius del deure al marge del seu cost. Qui guanyarà? Per descomptat, Le Carré, potser més realista que mai, resignat a viure fins al final en el fred polar d'un món absolutament malvat.

John Le Carré

Una veritat delicada / Una verdad delicada

Traducció al català de Marc Rubió i al castellà de Carlos Soler Milla

Edicions 62 / Plaza & janés

383 / 368 pàgines

22.90 euros