Ser i estar de la novel·la negra catalana

[Serra d'Or, 629, maig de 2012]


Pere Guixà

La història de la novel·la policíaca té dos començaments. El primer van ser quatre contes que E.A. Poe va escriure cap al 1840: "Els assassinats del carrer Morgue", "L'escarabat d'or", "El misteri de Marie Roget" i "La carta robada". I, cap als anys vint i trenta, per mitjà de la revista Black Mask, Erle Stanley Gardner i sobretot Dashiell Hammett i Raymond Chandler en van configurar el segon començament, l'anomenat hard-boiled, la matriu que avui té més predicament, tot i que en molts casos amb un lenitiu de la violència i del crim i una càrrega d'entreteniment que retorna el hard-boiled al tronc d'origen.

E.A. Poe, i després Arthur Conan Doyle i Agatha Christie, van treballar per una novel·la negra en què la resolució del crim fos gairebé un joc analític, matemàtic, el qual resolia un detectiu amb carisma (Sherlock Holmes) o en què tot passava en un marc exòtic (els viatges d'Hèrcules Poirot), mentre que el hard-boiled va estendre sobretot una preocupació sobre els Estats Units del moment; es destapava la corrupció i el cinisme, estadis últims d'una societat capitalista en descomposició, en la qual el detectiu, desencisat i mordaç, pot semblar una peça nihilista més, però generalment és un pol d'integritat.

Un gènere que genera investigadors

D'aquests dos grans eixos clàssics, més la novel·la negra europea de Georges Simenon, es declaren deutors tots aquells escriptors que en l'actualitat practiquen a casa nostra el gènere. Així ho assenyalen els escriptors de Mallorca en l'apartat d'entrevistes del llibre Negra i mallorquina. Orígens i evolució de la novel·la policíaca a Mallorca ("Biblioteca Serra d'Or", 442, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, 2011), llibre d'assaig publicat l'octubre de l'any passat i firmat per Alejandro Casadesús Bordoy. L'obra, que dóna unes bases òptimes per a tots els seguidors del gènere, analitza la trajectòria d'autors com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Palau, Maria-Antònia Oliver o Antoni Serra, ens parla de les obres més consignables de la novel·la negra mallorquina i de la realitat contemporània de les Illes que, des dels anys vuitanta fins a l'actualitat, ha influït en aquesta novel·lística (indubtablement, hi apareixen tots els casos de corrupció política i empresarial i l'especulació sobre el paisatge que omplen diàriament els periòdics). El llibre, recomanable per a un públic ampli, posa l'accent en la revifada que el gènere ha experimentat en l'última dècada.

Aquesta revifada, juntament amb una gran vocació lectora pel gènere, és justament el motiu principal que va animar Sebastià Bennasar, autor de Palma, a publicar el març de l'any passat l'estudi literari Pot semblar un accident (Meteora, Barcelona, 2011). El llibre, centrat en una visió sociològica de la novel·lística policíaca catalana, subratlla unes quantes novel·les dels últims anys i les radiografia mitjançant les transformacions que s'han esdevingut al territori. Els canvis de l'entorn urbà i rural, les màfies internacionals del joc i la droga i la prostitució, la corrupció política i oligàrquica, la vinculació de les tecnologies modernes al crim organitzat, la crisi econòmica i de valors, la nova immigració, el ressorgiment d'utopies... Teresa Solana, Ferran Torrent, Jordi de Manuel, Joan Agut, Albert Salvadó, Lluís Llort, Xavier Moret, Margarida Aritzeta..., el llibre, que és una obra de consulta idònia per als lectors més voraços i que detesten que circuli per les llibreries algun llibre que els hagi passat de llarg, indexa les cent vuitanta-nou novel·les sobre el gènere que van aparèixer de l'any 2000 al 2010.

Pot semblar un accident ens parla del més recent de la novel·la policial i detectivesca, analitza concisament els tipus de novel·les que integren el gènere, desplega alguns apunts narratològics i ens parla amb entusiasme del dinamisme de la ficció de lladres i serenos... Bennasar descriu la nostra tradició i reivindica, com a grans impulsors del gènere, la tríada Maria-Aurèlia Capmany, Jaume Fuster i Andreu Martín; i, com a pioners capitals, Rafael Tasis i Manuel de Pedrolo.

La "Série Noire", la mítica col·lecció de Gallimard, va catalitzar el gènere a Europa a partir de 1945. I tot seguit van sorgir altres col·leccions arreu del continent, entre les quals hi havia "La Cua de Palla", creada l'any 1963. Ho expliquen Jordi Canal i Àlex Martín al llibre La Cua de Palla: retrat en groc i negre (Alrevés, Barcelona, 2011). Aquest llibre és la sanció definitiva d'una col·lecció que des del seu inici va ser, ras i curt, denigrada. Per què? Fonamentalment --tot i l'admiració que despertava en Joan Fuster o Josep Pla, per exemple--, perquè no hi havia una llengua que la fes versemblant. Era pintoresc veure dos malfactors tractant-se se vós? Sí, ho era. Pero el quid és que aquella col·lecció va posar la biga mestra per a crear una ficció adulta amb ambició popular --com als anys vuitanta es va fer amb els serials televisius, per exemple-- i no era fàcil redreçar una llengua laminada i de la qual no hi havia un model lingüístic apte. Continua sent un plaer, sigui com sigui, quan voltem per llibreries de vell, detectar les moderníssimes cobertes grogues que va dissenyar Jordi Fornas.

Actualment "La Cua de Palla", més que no pas en actiu, diríem que és en guaret, disposada a viure una nova etapa amb tant d'exit com la de les seves dues primeres fases: del 1963 al 1970, hi va estar a càrrec Manuel de Pedrolo; i Xavier Coma en va ser editor del 1981 al 1995. Un dels encerts del llibre de Canal i de Martín és la descripció acurada i amb totes les referències indexades de les cinc etapes de la col·lecció. Fins i tot, apareixen llistes de films que s'han fet a partir de les novel·les, a més del nom dels traductors, de dades molt precises sobre el llibre original i de vistosos mosaics construïts amb les cobertes.

La mirada diàcronica més àmplia ens la dóna encara un altre llibre, que el 2006 va editar-se sense gaire soroll: Catalana i criminal. La novel·la detectivesca del segle XX (Documenta Balear, Palma, 2006) d'Adolf Piquer i Àlex Martín. És el llibre més exhaustiu de tots els que hem esmentat. A banda de buscar els orígens de la literatura policíaca en català i citar els autors fundacionals (a més dels susdits, s'hi esmenten Domènec Guansé, Jaume Roig Solanas, Mercè Rodoreda, Cèsar-August Jordana, M. Poal-Aregal...) i d'altres que han normalitzat aquesta novel·lística, el llibre tracta de definir el gènere i situar-lo en l'organigrama de la dualitat entre literatura culta i literatura popular; analitza la novel·la negra segons el punt de vista de la recerca, segons el tipus de delicte, segons la complicació de l'argument, segons d'estil... Aquest llibre va tenir l'origen en una tesi d'Àlex Martín, de manera que, a l'exigència acadèmica que manifesta, cal afegir-hi un eloqüent caire divulgatiu.

Una realitat convulsa

Vista aquesta profusió de llibres sobre la novel·la negra (a banda, per descomptat, de les obres pròpiament de ficció, que és on de debó el gènere se la juga en qualitat i èxit comercial), cal preguntar-se quins motius han contribuït a aquesta esplendor. Els apocalíptics ho tindran clar: diran que la culpa és d'un sistema cultural que, com més va, més rebaixa el llistó d'exigència, fins al punt que s'ha engrandit literatura que era purament de consum; o, més conciliadorament, diran que la literatura més vàlida i canònica d'aquest gènere cedeix amb massa facilitat al pur divertimento que ens ve d'Escandinàvia i a d'altres crims i investigacions que arriben amb la marca del best-seller cosmopolita.

Els addictes al gènere, al seu torn, esgrimiran que el relat policíac absorbeix com cap altre una realitat làbil i convulsa com la dels nostres dies, de manera  que al darrere hi ha anat un públic àvid de diversió però també d'anàlisi socioeconòmica; i que, detectada aquesta avidesa, hi ha anat al darrere la indústria editorial, i tot seguit la creació de cicles de conferències, biblioteques, col·leccions, llibreries i premis literaris especialitzats.