Maleït fast food, trucades i canvis de disseny

[Llibreria Proa Espais, 14 de maig de 2012]

Lluís Llort

Començo amb una innòcua estirada d’orelles, general i gens morbosa (no penso posar noms d’exemple… oooh!), sobre la tendència massa comuna que tenen alguns autors d’aplicar unes fórmules que empobreixen el gènere. Ja n’hi ha prou de tòpics, tant en les trames com en l’estil. Siguem una mica més exigents, tots plegats, i els lectors els primers. Ja n’hi ha prou de transitar llocs comuns tan trepitjats que et sembla que no avances, tot enfangat. Cal que exigim uns mínims de qualitat entesa com a un cert risc, una certa innovació i, sobretot, més cura en els acabats. No demano complicacions gratuïtes en l’estructura de la novel·la, no demano carregar la història de situacions inversemblants per mirar de despistar el lector (això passa sense que ho demani), ja sabem que és un dels gèneres en què està tot més dit i repetit, repetit, repetit…

Només demano un esforç entre els autors per no caure en la facilitat expressiva, en aquell recurs anodí. Sempre utilitzo aquest exemple: si el personatge s’espanta, prou de “se li van posar els ulls com dues taronges” o “com dos plats”. Hi ha infinitat de maneres de d’expressar la por, l’ensurt, l’espant, la sorpresa, etcètera, comuns en el gènere, enllà d’aquests dos exemples tan repetits en català que provoquen la nàusea.

I tampoc cal utilitzar recursos ostentosos i grandiloqüents, només una mica més de cura, de la que no es nota a cop d’ull, però que aconsegueix que aquella novel·la ens agradi especialment, sense identificar del tot el motiu. Allò que se sol resumir amb la cua “i, a més, està ben escrita”. I per aconseguir això només cal passar el ribot per tot allò que grinyola, amb esperit autocrític. La majoria d’autors són capaços de fer-ho (i on ells no arriben ho haurien de fer els seus editors; una figura pràcticament extingida, la de l’editor que edita), però demana una mica d’esforç.

Alguns autors mandrosos (i convençuts que el lector és idiota; potser sí i per això els llegeixen a ells) diran que el lector és el que busca, una àpat fàcil d’engolir i de digerir. És cert que en principi un percentatge alt dels que llegim novel·la negra i policíaca no busquem alta literatura, només passar una estona distreta. No parlo, però, d’alta literatura, només de treballar una mica més i amb més intenció. Si oferim per sistema una hamburguesa primeta, insulsa i recuita dins d’una panet gomós i acompanyada de quatre patates fregides descongelades, això sí, amb molt de quètxup, que ningú es queixi quan els crítics menystinguin el gènere. Podem oferir una hamburguesa amb patates, sí, però amb un mínim de qualitat, i un dia amb amanida, un altre amb pa de cereals, un altre amb la carn especiada… I sempre, en un plat net, evitant errors i faltes.

Apa, fins aquí la lliçó de mestretites.

I ara un comentari sobre la darrera obra guanyadora de L’H Confidencial, premi que es va consolidant amb pas ferm. D’entrada vull fer constar, només això, que arribats a la sisena edició, i tot i que s’admeten originals en català i castellà, només s’ha premiat textos en espanyol. No em costa gens de creure que els catalans presentats no eren millors que els guanyadors; pot passar. A més, el premi és internacional i s’hi presenten autors de l’Amèrica de parla castellana i d’alguns països d’Europa. El primer any va guanyar un mexicà i el segon un argentí, sense anar més lluny. No demano cap equilibri i que es premiï un original en català perquè toca. Amb la bona salut del gènere, també en la nostra llengua, algun dia guanyarà una novel·la en català, segur. Tot i que demani l’esforç de la traducció…

La llamada de un extraño, de Rafael Alcalde (Barcelona, 1961), va endur-se l’última edició d’aquest premi impulsat pel director de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet, Jordi Canal. El premi està dotat amb 12.000 euros i la publicació a Roca Criminal.

És una recomanable novel·la que podria haver estat patrocinada pel World Mobile Congress, tenint en compte que la majoria de les converses transcrites són a través d’un telèfon mòbil. Als organitzadors de la fira, però, potser no els agradaria el missatge de l’obra: per culpa de la tecnologia, tots estem desprotegits davant el món, som accessibles fins a límits inimaginables per a persones (molt) hàbils saltant barreres de seguretat i manipulant la psicologia humana, dèbil en si mateixa i encara més si hi ha la família pel mig. I això que l’autor deixa totalment al marge les xarxes socials i la seva impúdica mostra de la quotidianitat.

Alcalde presenta una trama enginyosa: un desconegut a tocar de la tercera edat que es fa dir López es va infiltrant en les relacions d’una família a través de piratejar telèfons i ordinadors i, de mica en mica, arriba a dominar-los psicològicament a base d’unes llargues converses que esdevenen partides d’escacs amb peces emocionals. El pare és un càrrec important del món de l’energia nuclear, la mare és responsable d’una part d’un laboratori farmacèutic, el fill gran fa de mestre i tot just s’ha independitzat i la filla estudia batxillerat i s’enamora amb facilitat.

Què vol d’ells? Això ho sabrem al final de la novel·la. Com ho aconsegueix? Aprofita la tecnologia per accedir fins a la intimitat de cada personatge. Gràcies a l’accés a informació de l’entorn dels protagonistes, López els ajuda a solucionar problemes de tota mena i els demana a canvi accions aparentment inofensives. Fins que tot es va complicant i la família no pot evitar l’intrús ni negar-li el que exigeix.

Rafael Alcalde afegeix una pirueta tècnica: tot està narrat mitjançant el diàleg, no hi ha cap descripció. No és el primer cop que es fa: Philip Roth va escriure Engaño (1990) només amb diàlegs, tot i que Alcalde es recolza en la crossa d’una mena d’acotacions en què ens ofereix el que pensen els personatges, molts cops contrari al que diuen. Un recurs que trenca el ritme de la lectura i del qual Alcalde en fa un abús. Tot i això, l’autor manté molt bé l’interès, en algunes ocasions creua la frontera del que és versemblant (sobretot tecnològicament) però no importa gens perquè dins la trama que ha creat ens ho empassem de gust, els personatges i tots els jocs psicològics que s’hi estableixen estan ben construïts, el final funciona… Li veig un problema, però: en l’esforç per crear uns diàlegs naturals (que ho són) en els quals tot quedi explicat i mastegat, sovint resulten reiteratius, previsibles, innecessàriament llargs. Si s’hagués retallat un bon gruix de pàgines, sobretot limitant molt el recurs de les acotacions del que pensen els personatges, seria una novel·la millor. Si us truca un tal López, però, agafeu el telèfon que passareu una bona estona.

I per enllestir aquesta entrada, un cop més desmesuradament llarga, una pregunta tiquismiquis. Com és que una col·lecció relativament nova com Roja & Negra, dirigida per Rodrigo Fresán i publicada per Random House Mondadori, ha canviat el disseny de cop i sense cap avís (bé, que jo sàpiga) en el número 20? Fins ara obeïa a un model identificable, com els cal a totes les col·leccions, en aquest cas basat en el negre i el vermell (en comptes del negre i el groc), res d’extraordinari però sí pràctic i més que digne. De cop, el número 20 (Una tumba acogedora, tercera novel·la de Michael Koryta) canvia substancialment el disseny: la portada és una foto en color (curiosa, això sí: la visió des de l’interior d’una tomba) i es menysté bona part de les senyes d’identitat que fins ara tenia el disseny de la col·lecció.

És evident que els editors tindran algun motiu o argument per justificar el canvi, però no sembla una acció gaire aconsellable tractant-se d’una col·lecció. A més, si se’m permet, no han millorat l’estètica, més aviat al contrari. Ara és menys personal. Llàstima.

Blocaires de lletra per camaleons

El blocaire camaleó Lluís Llort