Jordi Nopca
Col·leccions obstinades, traduccions inspirades i una bona collita de casa: el panorama de la novel·la negra en català creix a bon ritme des de fa més de cinquanta anys
L'any 1955 Rafael Tasis publicaria una de les primeres novel·les negres en català. La Biblia valenciana, en què un comissari i un periodista intenten localitzar una traducció perduda de les sagrades escriptures de finals del segle XV. Conscient de la temeritat i disposat a fer soroll en un panorama desèrtic. Tasis va seguir escrivint sobre crims i persecucions a És hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960), títols suficients per motivar rèpliques per part de Manuel de Pedrolo --L'inspector fa tard (1960) i Joc brut (1965)-- i Maria Aurèlia Capmany --Traduït de l'americà (1958).
Tasis, Pedrolo i Capmany escriurien sobre detectius, persecucions i assassinats abans de disposar d'un substrat de traduccions que els marqués cap camí lingüístic. No seria fins el 1963 que Pedrolo assumiria el repte de dirigir La Cua de Palla, col·lecció d'Edicions 62 impulsada per Max Cahner i Ramon Bastardes. "Ara ja és generalment reconegut que la novel·la que anomenem de "lladres i serenos" no és un subproducte literari, sinó una modalitat que les històries de la literatura no poden passar per alt, com avui s'ocupen ben seriosament dels llibres de cavalleries que la narració detectivesca ha vingut a substituir", escrivia De Pedrolo el mateix any que va engegar la col·lecció, que fins al 1970 publicaria 71 títols, sobretot d'autors americans (Dashiell Hammett, James M. Cain, Patricia Highsmith, Ross Macdonald), però amb incursions europees puntuals (Georges Simenon, Friedrich Dürrenmatt) i alguna excepció catalana (Joc brut, del mateix Manuel de Pedrolo). Tot i les vendes migrades de la majoria de títols --motiu pel qual es va decidir acabar amb la col·lecció set anys després que fou creada--, els autors catalans ja disposaven d'uns quants referents a l'abast i no van trigar a fer créixer la bibliografia. A contribucions puntuals com les de Llorenç Sant Marc, Ramon Planes i Jordi Carbonell cal afegir-hi un nom imprescindible, Jaume Fuster, que l'any 1972 publicaria De mica en mica s'omple la pica, de la qual s'han venut, al llarg dels anys, més de 200.000 exemplars.
Va ser durant la dècada dels 80, ja en plena democràcia, que la novel·la negra catalana viuria el seu primer moment d'esplendor: a les novel·les de Ferran Torrent sobre Toni Butxana s'hi afegiria la sèrie del detectiu Flanagan, escrita a mitges per Andreu Martín i Jaume Ribera, les aventures juvenils de Felip Marlot, invenció entranyable de Joaquim Carbó i la col·lecció La Negra, d'Edicions La Magrana, que entre 1985 i 1997 competiria amb la segona etapa de La Cua de Palla (1981-1996). La Negra va publicar un número important d'autors catalans (Maria Antònia Oliver, Magí Rosselló, Margarida Aritzeta, Josep Surroca), combinats amb el bo i millor de la tradició europea (Boris Vian, Giorgio Scerbanenco, Leo Malet, Boris Vian), al mateix temps que la col·lecció d'Edicions 62 seguia indagant en el llegat americà (Jim Thompson, William P. McGivern, Chester Himes, Donald E. Westlake).
La Cua de Palla; retrat en groc i negre, de Jordi Canal i Àlex Martín, és la primera mirada assagística als 50 anys de novel·la negra en català. El gènere comptava, des de fa uns mesos, amb l'entusiasta aportació del periodista i escriptor Sebastià Bennassar, que a Pot semblar un accident repassa l'última dècada del gènere negre en català, que ha coincidit amb una segona època editorial daurada, caracteritzada per l'eclecticisme, les possibilitats comercials i l'anàlisi dels costats més foscos de la societat. A mirades històriques retrospectives com les que proposa Marc Pastor a La mala dona o Sebastià Jovani a Emulsió de ferro cal afegir-hi espais rurals com els que apareixen a les novel·les de Gerard Guix i Juli Alandes i casos particulars com el detectiu creat per Xavier Moret a la sèrie de Max Riera, els bessons investigadors de Teresa Solana o el recercador de mots perduts ideat per Pau Vidal. Si a tot això hi sumem un ritme de traduccions que segueix sent important i la ressurecció de La Negra, tot fa pensar que detectius, policies i pistoles seguiran parlant català durant molt de temps.
La Cua de Palla: retrat en groc i negre
Jordi Canal i Àlex Martín
Alrevés Editorial
434 pàg. 28 €
Pot semblar un accident
Sebastià Bennassar
Meteora
350 pàg. 19 €
.jpeg)
.jpeg)
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada