"La Cua de Palla" no falla

[El caçador d'instants, 13 de novembre de 2011]

Visita ineludible a NegrayCriminal. El director de la Biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, Jordi Canal, i el professor de llengua i literatura catalanes i especialista en gènere negre i policíac, Àlex Martín, acaben de presentar La cua de palla: retrat en groc i negre, de l’editorial Alrevés. Un assaig a quatre mans i resultat de cinc anys d’investigació sobre la col·lecció de novel·la criminal més important a Catalunya: La Cua de Palla.

Com molt bé escriuen, es tracta d’una història que porta molta «cua»: gairebé cinquanta anys plens d’alts i baixos, de grocs i negres, però sobretot de passió al llarg de cinc etapes desiguals. El projecte va néixer l’any 1963, un després que Max Cahner i Ramon Bastardes fundessin Edicions 62 amb la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster. La persona escollida per dirigir la col·lecció va ser l’escriptor lleidatà Manuel de Pedrolo, qui se n’estigué al capdavant fins al 1970, set anys en els quals va publicar setanta un títols d’autors nord-americans, francesos i anglesos, i on ell mateix inaugurà el repertori de catalans amb Joc brut (1965) i Mossegar-se la cua (1968). La Cua de Palla aconseguí el seu tret identificatiu gràcies a unes cobertes inconfusibles –en groc i negre– ideades pel pintor i dissenyador gràfic Jordi Fornas i a una recopilació selecta de títols que conformaren un catàleg heterogeni amb autors novells i consagrats. La seva premissa fou l’allunyament de l’estètica policíaca del simple trencaclosques del com, el qui i el perquè que havien practicat alguns escriptors a casa nostra fins aquell moment, com Rafael Tasis i Marca, Antoni Careta i Vidal, César August Jordana o una joveníssima Mercè Rodoreda –els pioners del gènere–. Una altra peculiaritat va ser l’encert de les traduccions, encarregades a escriptors de prestigi, com el mateix Rafael Tasis, la Maria Aurèlia Capmany, el Joaquim Carbó, el Ramon Folch i Camarasa, el Josep Vallverdú, el Maurici Serrahima i el Joan Oliver.

La publicació de dos títols d’autors barcelonins, l’un en català i l’altre en castellà –De mica en mica s’omple la pica (1972), de Jaume Fuster, i Tatuaje (1974), de Manuel Vázquez Montalbán– va representar el tret d’inici de la novel·la negra catalana i espanyola, i d’un posterior boom editorial sense precedents en el nostre país al voltant del génere negre i policíac. Va ser en aquesta conjuntura que, a mitjan anys vuitanta, Edicions 62 va decidir reempendre la seva col·lecció de novel·la negra i en Xavier Coma va agafar el relleu al Manuel de Pedrolo. Els seus principis eren ben clars: només s’havien de publicar autors nord-americans del període clàssic. La jugada va sortir rodona i en poc temps Seleccions de la Cua de Palla es va convertir en una col·lecció puntera a tot Espanya. Foren onze anys de feina que van donar lloc a cent quinze títols i a la publicació de quaranta-un autors.

De les últimes tres etapes millor no parlar-ne gaire. S’han caracteritzat per tot un seguit de despropòsits on, com diuen en Canal i en Martín, Edicions 62 s’ha mossegat la cua. Quedem-nos, doncs, amb el fet que La Cua de Palla ha estat la col·lecció de novel·la negra i policíaca en llengua catalana per antonomàsia, fins al punt d’equiparar-se a les grans col·leccions de culte d’arreu del món, com la Série Noire de Gallimard a França, Il Giallo de Mondadori a Itàlia, o El Séptimo Círculo d’Emecé a l’Argentina. I, sobretot, gaudim d’aquesta precisa radiografia de La cua de palla: retrat en groc i negre que de ben segur farà xalar qui vulgui conèixer tots els ets i uts de l’edició en català d’aquest gènere de novel·les.