Llibre de bons propòsits 36

[Caçador de tresors, 4 d'agost d 2010]

Sebastià Bennassar

Violències III (L’Hospitalet)

No coneixem prou les nostres ciutats ni les ciutats que les envolten. No sabem res dels límits, el pas fronterer d’un carrer que delimita on acaba un municipi i en comença un altre. No volem saber-ho perquè massa sovint no ens importa. Però és que resulta que als carrers hi mor gent i de vegades no és el mateix morir en un municipi que en un altre. Ni en un país que en un altre. A la plaça de la Bòbila, a l’Hospitalet, les fronteres estan molt ben delimitades, molt marcades. És una qüestió de procedència, fins i tot continental. No és el mateix ser un immigrant des de fa quaranta anys que un que acaba d’arribar. La plaça no es veu mai des de la mateixa perspectiva i la violència que hi subjau tampoc. Qui vulgui fer una tesi doctoral a mig camí entre l’antropologia i la sociologia que hi passi dos dies. O dos anys. En dos dies veurà la macroestructura. En dos anys penetrarà en les vides que conformen aquesta macroestructura.

A la plaça de la Bòbila, gran, hi ha una caseta on vénen xurros. No hi ha gaires xurreries a Barcelona, o jo no en conec gaires. Aquest deu ser l’únic territori comú per a totes les comunitats que hi habiten. Aquest i la biblioteca. Hi ha 40 nacionalitats diferents en un barri on la lluita per la supervivència no és cap eufemisme sinó la punyetera realitat. Són centenars de quilòmetres recorreguts a través de les fondalades del metro per poder cobrar algun sou per poder pagar algun lloguer per poder enviar algun diner a casa per poder sobreviure. Són moltes rajoles per netejar, molts de terres per escombrar, moltes hores dalt d’una bastida sense contractes i sense cap mesura de seguretat, confiats a la sort i al talent, que l’home ve dels simis i és en aquestes jungles de metall quan ha de començar a confirmar-ho. La capacitat prènsil d’una mà o d’un dit et separa de l’abisme i de la mort.

A la plaça ja hi ha hagut dos morts en poc temps i encara n’hi hauria molts més si poguéssin. Els paquistanesos i els marroquins s’odien a mort entre ells i els sudamericans fan front comú mentre esperen l’oportunitat per demostrar que com més cosins més endins i la paremiologia popular tal volta fa referència a una navalla, un ganivet o un cop de puny. Després hi ha els negres que ajuden a fer fosca i els immigrants peninsulars que encara se’n recorden quan el món es dividia entre catalans i xarnegos i pari vostè de comptar. Els xinesos estan en un racó fumant a cor que vols en la breu escapada que han fet del seu negoci. I així, tot el món s’aplega en una plaça on la violència és a l’aire de forma brutal. Només es mesclen, escadusserament, els infants. Tenim un problema i no és el 3% del senyor Maragall. La policia entra de tant en tant a la biblioteca per controlar algun pis des dels seus finestrals. Detencions a l’ordre del dia albirades des d’una biblioteca especialitzada en gènere negre. I la violència que creix a una plaça on algú encara no ha entès que els immigrants som tots, sols que alguns han tengut més sort que els altres. I alguns ni tan sols l’han buscada.