"Mai no he deixat la novel·la negra: és la meva lectura quotidiana"

[L'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, 11 de juliol de 2009]

Text: Sebastià Bennassar

ballaruga@hotmail.com

Foto: Carles Domènec

JORDI CANAL, BIBLIOTECARI

Jordi Canal és el director de La Bòbila, especialitzada en gènere negre. Al mig d’un dels barris més beneficiats per la immigració (qui ha dit que hagi de ser forçosament negativa?), a tocar de Barcelona, s’hi aixeca un d’aquests miracles culturals que de tant en tant ens sorprenen i ens emocionen. La biblioteca La Bòbila acaba de complir deu anys i és la primera de l’Estat espanyol a tenir un fons especialitzat de novel·la i cinema negre, sense renunciar per això a les funcions de biblioteca de barri. Jordi Canal és el director d’aquest centre cultural singular, i us asseguro que gairebé pensa en negre (i això que és terriblement optimista).

Han passat deu anys d’un moment en què semblava que especialitzar una biblioteca en gènere negre era quasi un suïcidi, no?

Quan vàrem començar no hi havia cap editorial específica de novel·la negra a Espanya, i només quedava com a festival la Semana Negra de Gijón. No eren bons moments i nosaltres compràvem allò que sortia de manera dispersa, i recuperàvem el que hi havia dels 80 que havia desaparegut. Però mira, el 2002 va obrir a Barcelona la llibreria Negra i Criminal, va començar la Gangsterera i quan varen néixer les petites iniciatives ja estàvem ben situats. Hi havia noves propostes, nous festivals i col·leccions, i nosaltres ja teníem una experiència. Era arriscat però no ens equivocàrem.

Quin és l’equip humà que hi ha darrere La Bòbila?

En total som vuit persones, perquè això és una biblioteca més de la xarxa de la Diputació. Fem el mateix que les altres biblioteques, i ha de ser així, perquè les biblioteques són un dels serveis públics bàsics i necessaris, però tenim un valor afegit, que és que som una biblioteca pública i tenim un fons concret i uns coneixements sobre el gènere negre que no és en altres llocs, i que no s’aprèn en quatre dies.

I com és aquest fons especialitzat?

Tenim més de cinc mil volums de novel·la negra i més de mil obres de consulta i referència, així com 2.000 cintes de cine negre; rebem títols especialitzats de revistes i de còmic, i tenim també música de la màfia i narcocorridos, però sobretot ens centram en els llibres i les pel·lícules. La resta, si arriba, bé.

Un fons que deu ser difícil de combinar amb els altres usos de la biblioteca...

No et creguis. Ara mateix tenim 1.050 metres quadrats en dues plantes, i el 25% dels nostres moviments són de gènere negre. A això li hem d’afegir un 60 o 70% de préstec interbibliotecari que també és negre. Ens estam plantejant créixer cap a la tercera planta, i dedicar tota la planta al gènere, perquè s’ho mereix i podem créixer més.

Vós sou un lector i un profund coneixedor del gènere negre, com hi arribau?

Hi arribo a través de La cua de palla, quan tenia 15 o 16 anys, i a través de la novel·la Un assassinat, noi, d’Alan Hunter, de la primera època. L’ambient dels motards de la novel·la em va copsar, perquè jo era un noi de poble i em va impressionar molt. La meva germana gran tenia algunes "cues de palla" i als vint i pocs anys varen arribar les seleccions i el boom de la novel·la negra, i des de llavors n’he llegit a sac, perquè és un tipus de novel·la que parla de la realitat i del món com és. He compaginat altres lectures però mai no he deixat la novel·la negra: és la meva lectura quotidiana.

Quina importància han jugat les noves tecnologies a La Bòbila?

Han estat vitals. Si la biblioteca hagués nascut en els anys 70 ens hauria costat molt més arribar als nostres lectors. Ara tenim gent interessada per tot el món, que ens donen una informació molt valuosa.

I a més a més teniu molt clar que treballau des de la web en català i des de l’Hospitalet...

Clar, per molt que tenguis una pàgina web i molts de blocs en marxa, has de partir de la teva realitat. El català no té perquè limitar-te a res, i quan algú s’interessa per allò que penges i pels materials que tens ja estableixes altres vies de diàleg, però la imatge pública i visible ha de ser en català.

Una eina cabdal en un barri canviant, no?

I tant. Fa no gaire anys els estrangers eren l’1’7% de la població del barri, i ara en són el 40%. Això ens obliga a ressituar-nos contínuament, perquè el nostre públic és molt canviant.