Grup 62 i la novel·la negra. Parlen els editors

[Autor: revista editorial, 12, febrer de 2009]

M’explica la Pilar Beltran, editora d’Edicions 62 des del 2002, que el Grup té una llarga tradició en la publicació de novel·la negra. A principis dels anys seixanta, en Josep Maria Castellet, llavors director editorial, fou pioner a publicar obres d’aquest gènere en català amb l’emblemàtica col·lecció La Cua de Palla. A més, va tenir la genialitat d’encarregar-ne la direcció a Manuel de Pedrolo.

Castellet tenia la idea de portar les millors traduccions del gènere en l’àmbit internacional, cosa que consistia bàsicament en novel·la negra americana. Amb ell van arribar els millors: (afegir exemples). “A la web de la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet, especialitzada en gènere negre, hi ha tot una entrada dedicada a La Cua de Palla. Va ser una col·lecció amb molt d’impacte en la generació que ara està entre els 40 i els 50. Tots reconeixem aquells llibres grocs i negres, de tapa tova, sobre les taules dels amics, a casa…” explica la Pilar.

“Ara mateix no hi ha col·leccions de gènere en català perquè, malgrat que la novel·la negra té molts seguidors, des del punt de vista editorial, per mantenir una col·lecció viva has de publicar un mínim de deu títols l’any, i això, de moment ni ho tenim ni seria rendible. Així que al nostre Grup hem establert que la millor novel·la negra s’insereixi tranquil·lament i serenament en les col·leccions de narrativa. Donna Leon, Sue Grafton, Stieg Larsson…”

Pilar Beltran creu que el gènere està travessant un bon moment tant pels autors internacionals com pels autors catalans. Per què? “Perquè després d’haver estat considerat molt de temps un gènere menor, ara s’està prestigiant gràcies a la qualitat dels autors que s’hi van adherint”. El quid de la novel·la negra és que ha de mantenir una trama en la qual es van posant pistes que el lector ha de recollir. La Pilar coincideix amb en Jordi de Manuel que en la novel·la negra no es poden fer trampes. “El narrador mai pot saber més que el lector. Ha de participar en la investigació”. Potser per la influència de certes sèries de televisió, o per altres raons que se’ns escapen, hi ha autors molt reconeguts que estan escrivint novel·la negra, i els lectors s’hi enganxen, de manera que els antics prejudicis estan canviant a marxes forçades.

De tota manera, per publicar i tenir èxit s’ha de tenir paciència. Autors i editors ho saben. Les apostes no són freqüents, però de vegades funcionen. Com la Teresa Solana amb Un crim imperfecte, una novel·la negra escrita en català que va descobrir una autora amb qui la gent s’identificava. S’ha traduït a l’anglès, al francès i a l’italià. “Trobades com Barcelona Negra són uns aparadors fantàstics, sobretot per exportar drets d’autors autòctons, com Jordi de Manuel, per exemple”, reflexiona la Pilar Beltran.“Però allò que fa que un llibre es converteixi de cop en un supervendes com El nen amb el pijama de ratlles o Els homes que no estimaven les dones segueix sent incert… Si algú sap quina és la fórmula, que ens ho digui!! El que està clar és que l’èxit de masses d’un llibre passa sempre pel boca orella i per la recomanació entusiasta del llibreter. Sense aquests factors no hi ha best-seller”.