Jordi Canal: “En la ficció és on a vegades es diuen les grans veritats”

[Berguedà Actual, 89, 10-23 d'octubre de 2008]

El berguedà Jordi Canal dirigeix, a l’Hospitalet de Llobregat, una biblioteca amb una part del fons especialitzat en novel·la negra i recorda com el fascinava l’aparador de la llibreria Sala

Jordi Canal

La feina i la casualitat va fer que em caiguessin a les mans uns papers on s‘esmentava un Jordi Canal. Quan vaig tenir l’oportunitat de conèixer-lo, vaig saber que el nom no era l’única cosa que compartíem. És fill de Berga, del forn dels Quatre Cantons. Recorda com el fascinava l’aparador de l’antiga llibreria Sala i com un llibre que hi va comprar el va afeccionar a la novel·la negra. Amb el temps, els llibres van ser la seva feina. És el director de la Bòbila des del 1999. "El temps passa volant", s’exclama.

Home, el pas del temps ha de ser diferent en una biblioteca…

Aquesta té un avantatge sobre les altres en les quals he treballat. Abans només hi havia canalla i estudiants i tenies la sensació que el temps s’aturava. Sempre veies gent de la mateixa edat. Ara en veus de tota mena, de totes les edats.

Més amb aquesta aposta per al gènere negre?

Jo havia estat a París en una biblioteca que es diu Bilipo, de literatura policíaca, i vaig pensar que era una gran idea. Però ells són una biblioteca conservadora i a mi el que m’interessava era que la gent es pogués endur els llibres en préstec, que tant pogués venir un especialista com una mestressa de casa… I funciona.

A mi em va sobtar. No sé si hi ha gaires biblioteques especialitzades…

Les biblioteques tenen fons generals. Fa 15 anys, algunes van començar a crear fons especialitzats en algun aspecte de l’entorn. Per exemple, la biblioteca de Berga té un fons de temes carlins. A mi m’interessava fer just el contrari: crear un nou interès en un lloc on no hi era.

Això també deu ser un atractiu que us porta gent de fora?

Ve molta gent de Barcelona. I és que a la Bòbila tenim tanta novel·la negra com totes les biblioteques de Barcelona. Tenim novetats, però també un fons històric important amb tota la col·lecció de la Cua de Palla dels anys 60, col·leccions del boom dels 80 o ara del segon boom.

La gent llegeix?

La gent llegeix bastant. O, com a mínim, la gent que llegeix, llegeix molt. Els indexs de lectura són bastant terribles, però hi ha una minoria que llegeix molt i ho equilibra. Sobretot el lector de novel·la negra que és voraç.

I tu, després de tot el dia entre llibres, llegeixes?

Llegeixo menys del que m’agradaria, tot i que ho faig bastant. El que passa és que cada vegada llegeixo menys coses que em vindrien de gust llegir. He de llegir els llibres que surten. Estic en alguns jurats i he de llegir originals. De vegades vénen autors a la biblioteca… Ho faig molt de gust, però això et va traient hores.

Això quants llibres pot voler dir?

És irregular. Quan llegeixes per a un premi, et pots llegir 3-4 llibres per setmana. Llegeixes una mica a preu fet. Quan llegeixes per plaer és un per setmana.

I quants en tens a casa?

Hi pot haver uns 2.000 llibres, hi tinc problemes. Jo diria que no tinc cap habitació sense llibres, excepte als lavabos.

Seguint un ordre estricte?

Això es queda a la feina. A casa és una altra història. Et poses més a prop els llibres que fas servir més, els que t’agraden en aquell moment, amb ordres que són poc bibliotecaris i molt personals.

I aquesta dèria, d’on et surt?

Em ve per la col·lecció de la Cua de Palla. El primer llibre me’l vaig comprar amb 15 o 16 anys, i era Un assassinat, noi, amb tapa groga i en negre unes motos.
Era una novel·la que parlava de joves, de jazz, de marihuana, unes coses que, clar…, als anys 60-70 eren d’una gran modernitat. Des de llavors he llegit sempre novel·la negra. Suposo que perquè és un tipus de literatura que t’acosta a la realitat, cosa que no surt als diaris. La ficció té l’avantatge que pots dir el que vulguis, i és en la ficció on a vegades es diuen les grans veritats. En un diari o en un llibre d’història no es poden dir si no estan documentades, i a vegades ni així.

És un gènere també de personatges atractius, de bons amb pocs escrúpols…

Sí, perquè el gènere humà no és bo ni dolent, sinó que és complex. El mateix personatge porta la bondat i la maldat a sobre, i això fa que siguin individus molt poc plans. I la llei, també, moltes vegades, s’interpreta de manera diferent. És com el tall d’un ganivet. A vegades s’està en una banda, a vegades en l’altra. I el lector de la novel·la negra pot estar a l’altra banda de la llei, sense violar-la i sense moure’s de casa.