La crítica bòrnia

[AdolfPiquerVidal, 26 de març de 2008]

Ha passat un any des que l’Alex Martín i jo vam publicar el nostre llibre Catalana i Criminal. Novel·la detectivesca del segle XX. Aquell treball, que pretenia fer “inventari” de la producció novel·lística en aquest gènere al llarg del segle XX, va ser el primer intent de recopilar en un volum totes aquelles informacions que poguessin servir per a futurs estudiosos. Volíem posar els fonaments sobre els quals desenvolupar estudis de major profunditat.

Sembla, però, que el famós informe PISA sobre les mancances en la lectura dels nostres estudiants afecta també part dels ressenyadors afeccionats. Antoni Isarch, una mena de pontífex de la crítica literària sortit de les tenebres de la filologia, es dedica a burxar pels racons de la tipografia del treball sense haver entès un borrall del que allí es diu.Una veritable llàstima que el nostre ressenyador no hagi vist més enllà del que hi havia escrit, segurament ofuscat pel desig de trobar unes coses que nosaltres no hem volgut “posar”. Comença per indicar-nos –no amablement— quantes línies hem de dedicar a determinades novel·les. Això, tenint en compte que els autors som nosaltres i les hem llegides --ell, pel que sembla, no— no deixa de tenir un punt de gosadia que fa gràcia. Sembla que no li agradi gaire que dediquem més pàgines a autors com Isabel-Clara Simó o Ferran Torrent, als quals no considera dignes d’ocupar tanta extensió, que a d’altres com ara Margarida Aritzeta.

El nostre treball estava, com anem dient, orientat a recopilar els autors i la bibliografia—com bé es diu a la primera pàgina del llibre. D’aquí que hi hagi un percentatge del llistat final de llibres i d’articles que no s’ha utilitzat. La bibliografia, extreta de revistes com ara L’espill, El Temps, Serra d’Or és fonamentalment un lloc on trobar material per ampliar informació. A més, s’hi afegeix una altra d’electrònica que, tot i que algú ha considerat “interminable repertori”, és una mostra del que es pot trobar a la xarxa, cosa que hem d’agrair a Jordi Canal i al seu equip de la biblioteca La Bòbila de l’Hospitalet de Llobregat.

Aclarit aquest punt, hem de fer alguna observació sobre els continguts criticoliteraris del llibre. És clar, s’ha de saber llegir entre línies i les aplicacions crítiques que nota a faltar en Catalana i criminal Antoni Isarch es passegen per alguns conceptes derivats de l’anàlisi formal de la literatura, de l’anàlisi pragmàtica –veure les al·lusions a U. Eco o a l’Escola de Konstanz—i fins i tot insinuen relacions entre cultures aplicant la teoria dels polisistemes. No serem pas nosaltres els encarregats de donar classes de teoria de la literatura a ningú, però les valoracions que hi ha implícites quan comentem alguns dels llibres serveixen –vam ser ingenus de creure-ho—per acostar-nos als valors literaris de determinades produccions.

Fet i fet, no ens posarem a discutir la conveniència de fer aplicacions acadèmiques o no en un llibre dirigit a un públic més ampli que no pas l’estrictament filològic. Ens interessava reunir en un volum tot un grup d’autors i de materials. Sentim molt que “un” lector hagi llegit de biaix el llibre amb la intenció de recordar-nos algunes expressions discutibles –però molt discutibles—en català: “ficar” o “posar”?, “bar d’enfront” o “del davant”? O com s’escriuen els noms de Graham Greene i Marlene Dietrich? Nosaltres no ho sabem escriure d’altra manera. Això per no parlar de la conveniència o no d’incloure col·loquialismes i neologismes traslladats directament dels llibres tractats. Tant dolent és citar? Per acabar, hem de reconèixer que vam cometre el pecat de parlar de realisme màgic hispanoamericà i del seu èxit en els anys setanta, moment cronològicament coincident amb el redescobriment de Pere Calders. Segurament el nostre infatigable crític no s’ha aturat a revisar l’àmplia bibliografia publicada sobre aquest autor, especialment els estudis de Joan Melcion en què es relata l’èxit de Calders a partir del 78, any de la posada en escena d’Antaviana de Dagoll Dagom. Li perdonem l’oblit, no sigui que s’emprenyi.

Però no voldríem acabar aquest escrit sense fer una mica de detectius i suggerir que les coses, una altra vegada, potser no són com semblen. Això, és evident, s’agreuja amb la mirada guenya de franctiradors de fira.